divendres, 27 de juliol de 2012

Elogi del treballador públic

Quan s'han de fer estalvis, se'ls retalla el sou, perquè és la solució més fàcil, encara que injusta. Se'ls posa tots dins del mateix sac, tant si són funcionaris de carrera, com si tenen contracte laboral, com si són "concertats", com si són subcontractats. La paraula "funcionari" dita amb menyspreu amaga mestres, infermers, metges, administratius, bombers, educadors, treballadors socials... No importa la feina que facin, la imatge evoca buròcrates i aprofitats i sospito que conté un punt d'enveja per una relació laboral que fins ara semblava molt més segura que la del comú dels mortals. Per això sembla que retallar-los el sou és gairebé un acte de justícia. Certament, n'hi ha uns quants de "buròcrates mandrosos abusadors sense ànima". De personatges d'aquesta mena també n'hi ha a les empreses privades, i a les ONG, i probablement a totes les famílies. Forma part de la condició humana, i segurament cal posar-hi remei en les situacions concretes i sense generalitzar.
Però jo avui vull agrair la seva feina a un munt de persones:
- a les noies que treballen al Centre Cívic que hi ha a prop de casa i que sempre estan disposades a fer-se càrrec de tots els paquets i encàrrecs que arriben per a les entitats. I amb un somriure. Cap de les dues coses no deu formar part ben bé de la seva feina. Però a nosaltres ens faciliten la vida.
- a les persones (desconegudes) que treballen a l'INSS i han tramitat amb agilitat i competència tots els canvis que han afectat en Jordi per la mort del seu pare.
- a les persones treballadores de la Delegació d'Hisenda que m'han rebut puntualment i han escoltat amb interès les consultes que els he fet a l'hora de fer la declaració de la renda.
- al sistema de renovació de carnet de conduir de la Campana, que quan veus la cua penses que t'hi moriràs i que sempre és agradablement àgil.
- a les persones que treballen a Correus de Viladecans: són amables i hi posen un punt d'humor. Han fet el possible perquè les esperes siguin més suportables i mantenen un horari que et permet anar-hi en sortir de la feina.
- a les recepcionistes del meu Ajuntament, disposades sempre a facilitar-te les coses
- a les persones que treballen a la Seguretat Social de l'Almeda i de Gavà, gràcies a la sol·licitud de les quals ens hem estalviat un munt de feina i de paperassa per haver previst amb temps la situació en què es trobaria en Jordi quan morís el seu pare.
- als treballadors del departament de Cultura del meu ajuntament que han facilitat al màxim que Caviga pogués prendre part amb èxit al Teatre al carrer.
- als metges i infermeres que van atendre en Pepito amb diligència quan s'estava morint, i que ens van aconsellar i orientar.
- als mestres i responsables de l'escola Martí i Pol, de l'IES Torre Roja, i del CO Caviga, disposats sempre a complicar-se la vida per fer teatre junts: escola infantil, secundària i persones amb discapacitat.



divendres, 20 de juliol de 2012

Més sobre el desallotjament del carrer Puigcerdà


Us transcric dos documents: l'acta de l'assemblea en suport a les persones que viuen a la nau i la carta que l'Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou ha adreçat al conseller del béisbol.

Habitants de la nau del carrer Josep Pla i les persones i entitats que els hi donen suport s’han reunit aquest dijous a la mateixa nau. Aquest és un petit resum de l‘assemblea:

  • L’advocat que porta el tema ha informat com està la situació: La propietat es nega a parlar i a acceptar cap tipus de mediació. Queda tancada aquesta porta en la que hi havíem posat esperances, donat que la família propietària té una fundació per l’ajuda de persones que viuen a l’Àfrica, concretament d’Etiòpia
  • Les declaracions públiques del Conseller Felip Puig i de la Delegada del Govern fan preveure que finalment el desallotjament es portarà a terme el proper dilluns.
  • L’advocat posa en alerta sobre la possible intervenció de la policia judicial  amb els riscos que això comporta pels habitants no regularitzats.

L’assemblea ha estat molt participativa i davant la constatació de que el Regidor del Districte, X. Freixedes ni s’ha dignat a apropar-se a la Nau per conèixer de primera  ma aquest assentament, es decideix anar, demà mateix, en manifestació fins la Seu del Districte per veure al Regidor.
La mani sortirà de la Nau a les 10 del matí cap a la plaça Valentí Almirall.
També l’assemblea decideix organitzar un concert musical obert a tothom pel diumenge a la tarda. Demà divendres, a 2/4 de 8 (7 ½), reunió al Casal de Barri de la Rambla del Poblenou, per preparar-ho
Quan ja s’acabava l’assemblea s’han presentat dos senegalesos representants de la comissió d’immigració de Convergència Democràtica de Catalunya que en reunió a porta tancada amb representats del col.lectiu han proposat per sortir del conflicte facilitar a 30 persones que tinguin papers l’accés provisional a un habitatge i cercar un espai per encabir-hi la ferralla que recullen. Unànimement tots els representants de la Nau s’han negat a acceptar aquesta proposta que deixa fora sense cap solució a les 270 persones restants que conviuen i treballen allí.


                                                    Assemblea en suport a les persones que viuen a la nau

19 de juliol de 2012

 
Senyor Felip Puig,
Conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya
 
No ens sorprenen les seves paraules adreçades a col·lectius de persones marginades, especialment immigrants, que malviuen en espais ocupats al barri del Poblenou. Qualificar de negoci lucratiu el que és una simple activitat de supervivència, ja sigui la recollida de ferralla o qualsevol altra, és un acte de cinisme per la seva part, que a més desprestigia el Govern de Catalunya.

Davant de la greu crisi econòmica i moral que viu el país, on cada dia més persones es queden sense feina i sense llar, i per tant sense recursos per sobreviure, un membre del Govern de Catalunya no pot insultar els ciutadans de la manera com vostè ho fa. Més encara quan qui està sota sospita fundada d’haver-se lucrat il·legalment per valor de 3,2 milions d’euros és Convergència Democràtica de Catalunya, el seu partit polític, per vergonya de tots els ciutadans que vostès ara governen.

La seva actitud ofèn greument els ciutadans que, tot i volent-se guanyar la vida honestament queden a la cuneta social, i confirma la supèrbia i la maldat dels que com vostè, des de la vorera triomfadora de la vida, miren a la del davant amb menyspreu i impietat. N’hauria d’estar avergonyit!

Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou

dimarts, 17 de juliol de 2012

Josep Maria Fisa i Carles Flavià: genial!

Havia posat el video incrustat aquí, però això comportava dos problemes: 1) hi havia gent que no el podia veure en absolut (potser pel seu navegador, però tampoc no n'estic segura!), i 2) el video s'engegava cada cop que s'obre el bloc. Ja m'agrada el video, però no cal abusar.
Per tant, si el voleu veure, busqueu-lo dins la web del programa. Em sap greu no saber-ne més!

diumenge, 15 de juliol de 2012

Treballadors que hem ajudat a aixecar aquest país






Acte solidari aquesta tarda a les naus del Poblenou de Barcelona (Puigcerdà-Marroc). Com podeu llegir al manifest que vaig penjar ahir, unes tres-centes persones, d'origens molt diversos amb un grup significatiu d'africans malviuen a les indústries abandonades, sense cap servei. Ni aigua, en els darrers dies, sembla. Compten amb el suport d'una xarxa veïnal i parroquial que avui s'hi ha fet present.
De fet, m'he animat aquesta tarda a anar a la xocolatada que oferien, potser empesa per la sensació que aquesta població són els últims dels últims: immigrants, sense papers, sense suport familiar, sense habitatge, sense feina. I perquè darrerament rebo tantes convocatòries de manifestacions diverses que totes em semblen importants... a què no vaig perquè em sento desbordada i perquè ja no sé si les manis serveixen d'alguna cosa més que per animar-nos mútuament (cosa que no és poc). Aquest cop eren persones concretes i ja sé que la meva presència no els deu haver ajudat gaire, però em sembla que és bo que ens recordem els uns als altres que les persones, totes les persones, valen, com deia Cardijn, més que tot l'or del món, en la seva individualitat, en la seva història, en les seves mil possibilitats. Encara que els nostres governs tendeixen, com deia un dels africans que avui ha parlat, a transformar pobresa en delinqüència.
En aquesta història he de reconèixer que m'ha animat aquests dies llegir als diaris que hi ha una xarxa d'entitats disposada no només a portar-los menjar, sinó a pagar les multes que els posen per recollir ferralla (aviat els multaran fins i tot per respirar), i a donar-los suport de moltes menes.
Hi he anat, doncs, i he tingut ocasió de fer un tomb molt superficial per les seves instal·lacions. Dic instal·lacions per dir alguna cosa: d'entrada hi ha naus diverses, algunes en bon estat, i les altres a mig caure. He vist televisors i bicicletes molt tronades, mobles reciclats, racons molt personalitzats. I he vist gent dormint a terra. La convivència deu ser prou difícil, o sigui que ja és un punt positiu que es mantinguin més o menys units: nosaltres veiem els africans com si fossin un tot, però l'Àfrica és molt gran. I també hi ha gent d'aquí o d'altres països d'Europa i Amèrica, i dones i criatures. Entre la gent que els donava suport hi havia persones d'aquelles que hi saben ser sempre per donar un cop de mà: la Montserrat Milà, en Josep i l'Ernestina, en Jaume i la Pilar, en Salvador Torres, en Jordi Fontbona... També militants d'ICV com en Pere Nieto i en Ricard Gomà, gent del Col·lectiu de Dones en l'Església, gent gran, gent jove, gent amb rastes, gent una mica volada. Ben segur que des de l'òptica dels nostres governants, una colla de perdedors. Potser sí. Però crec que fan el que cal fer: reclamar sortides diferents per a gent que pateix molt.
De fet, fan bé de desallotjar-los d'un tal equipament. Qualsevol dia pot haver-hi una desgràcia. Ells tampoc no hi volen viure. Però el desallotjament no es pot fer sense oferir mesures alternatives i senzilles que els permetin viure amb dignitat. La situació és molt complexa i mereix un tractament individualitzat i amb recursos diversos. Els immigrants no són un objecte d'usar i llençar. Són persones amb drets i deures. Aquest ha de ser el nostre nord. Sense drets humans no hi ha sortida a la crisi.

divendres, 13 de juliol de 2012

Un desallotjament que empitjorarà un greu problema social

Dijous 12 de juliol, els Mossos s’han presentat a una fàbrica abandonada que hi ha al carrer Josep Pla del Poblenou, on malviuen al voltant de tres-cents immigrants, la major part d’ells subsaharians i uns quants d’altres nacionalitats. Es tracta de l’assentament més gran de Barcelona. 
Els Mossos han informat les persones que viuen en aquesta nau que han de desallotjar-la abans de del proper dilluns 16. No han mostrat cap document ni han notificat cap resolució als ocupants de la nau, els quals desconeixen si hi ha algun procés civil o penal obert. No s’estan respectant les garanties inherents a qualsevol procés penal, i s’està causant una greu indefensió a aquestes persones. 
El col·lectiu subsaharià es dedica bàsicament a la recollida i venda de ferralla, i no protagonitzen conflictes amb el veïnat. Alguns porten més de tres anys entre nosaltres, i han participat en tasques d’integració. Aquesta situació no és l’única al Poblenou, ja que es donen casos semblants en altres indrets. Davant d’aquests fets, la Xarxa d’Ajuda als Assentaments, composta per Apropem-nos, Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, CEPAIM, Assemblea Social del Poblenou, l’Associació Catalana de Residents Senegalesos (ACRS), la Coordinadora d’Associacions de Senegalesos de Catalunya (CASC), l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB, i veïns i veïnes a títol individual, volem manifestar el següent: 
1. La impunitat amb què la policia actua, no respectant el procediment legal i envaint la intimitat de les persones. 
2. Pràcticament, l’abandonament en que es troben aquestes persones per part de les administracions, ignorant-los totalment. 
3. La nostra preocupació pel futur d’aquests col•lectius. L’Administració actua expulsant-los del lloc on ara viuen, però quina solució hi pensa donar? La Síndica de Greuges va proposar recentment una alternativa habilitant barracons, però d’immediat l’alcalde ho va titllar de “disbarat”, Potser té pensada el Sr. Trías una solució millor? O la filosofia social de l’Ajuntament es basa en desplaçar els elements que fan que la postal de Barcelona no quedi prou llampant? 
4. Considerem que la situació és fruit de la marginalitat a que es veuen abocades aquestes persones, que l’únic que busquen és treballar i viure amb dignitat. Un cop més, els interessos immobiliaris i especulatius poden més que les necessitats bàsiques de la gent. Davant de tot això demanem: 
a) Un projecte integral per part de l’Administració que plantegi mesures per a millorar les condicions de vida d’aquestes persones, en concret habilitant espais amb condicions higièniques i de serveis mínimes, en tant no puguin trobar una vivenda estable. 
b) Estudiar de forma individualitzada les possibilitats de regularització legal (procés d’arrelament). c) Prou pressió policial indiscriminada. 
Barcelona, 12 de juliol de 2012 
 Xarxa de Suport als Assentaments.
Podeu contactar amb: • Montse Milà, AV Poblenou, (675805449) • Andrés Garcia, Assemblea Social Poblenou (638336383) • Mane Atab, CEPAIM (647258514) • Catherine Heintz, Apropem-nos (670253986)
Gràcies amics.Comunicats com aquests, que no són només paraules buides, ens recorden la dignitat com a treballadors i com a persones.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Preguntes sense resposta


Si s’ha de retallar perquè l’endeutament causat per la corrupció és brutal,
¿Per què els funcionaris (i els que no ho són però treballen per a l’administració) han de pagar la major part de la factura per uns serveis que ens afecten a tots?
En lloc de retallar coses imprescindibles, ¿no faríem bé de pagar més tots plegats a través dels impostos de manera proporcional als ingressos?
¿Per què amnisties fiscals? ¿Per què no es treballa per acabar amb els paradisos fiscals? ¿Per què no es torna a l’impost de successions?
Posats a infringir normes (la llista dels pactes incomplerts amb tot i amb tothom és enorme) ¿per què no “nacionalitzen” els comptes corrents de tota aquesta gent que s’ha lucrat tant amb els diners de tots?
¿Per què hem de pagar una prima a la “roja” per fer bé la seva feina i als mestres que la fan bé els posen al carrer?
¿Per què no es retalla en l’exèrcit o en l’armament? Cap enemic no ens farà gaire més mal que el que ja ens està fent aquest capitalisme cruel.
¿Per què no revisen el frau fiscal, no només el dels treballadors, sinó el de molts professionals i grans empreses?
¿Per què no exigeixen com a contraprestació a les entitats bancàries que fan desnonaments que ofereixin pisos de lloguer a preus assequibles?
¿Per què els partits polítics no fan un gest i acaben amb els seus privilegis fiscals, i es redueixen els  ingressos provinents de l’Estat com a mínim en la mateixa proporció que ho fan els funcionaris?
¿Per què l’Església catòlica no abandona el seu ambigu sistema recaptatori a través de la renda i no recapta directament els ingressos dels seus feligresos demanant subvencions amb finalitats socials o culturals com qualsevol altra institució?
¿Per què no estimulen la cotització a la Seguretat Social? Ara hi ha hagut el tema de les treballadores a domicili, ningú no ha mogut un dit per promoure’n l’assegurança.
¿Per què els mateixos que ara parlen d’independència de Catalunya estan disposats a vendre el país a Sheldon Adelson?
¿Per què no fan pagar als clubs esportius els deutes que tenen amb la Seguretat Social i amb Hisenda?
¿Per què no promouen una redistribució de la feina, de manera que si n’hi ha poca estigui més ben repartida (allò del treballar menys per treballar tots).
I sobretot, ¿per què no són clars amb la informació, i per què la gent normal, els votants, hem tolerat i continuem tolerant tanta corrupció i tanta mentida? ¿Per què no ens impliquem més en la política?

diumenge, 8 de juliol de 2012

Moments màgics



Teatre al carrer a Viladecans. Aquest any, amb participació d'un grup molt especial: Caviga, el taller on va en Jordi. Tot un any preparant una obra que va aconseguir emocionar a propis i estranys. Van tenir la gràcia de muntar un espectacle a partir d'un grup de músics i d'un altre d'actors, que connectava molt bé amb l'esperit del Teatre al Carrer: incloïa mim, dansa, circ (trapezi, corda fluixa, jocs malabars) ... i alhora transmetia un missatge de sensibilització sobre què significa la discapacitat en la vida de tots.
El muntatge era molt bonic i imaginatiu, i combinava l'escena (amb un rerefons negre) amb unes projeccions excel·lents, a partir dels rostres de molts companys de taller que no hi participaven directament però que d'aquesta manera s'hi veien representats. Com veureu al segon video (em sap greu posar-vos uns videos tan cutres, desmereixen l'obra) la capacitat de fer humor sobre la pròpia situació hi era present.
Vam disfrutar de grans moments: com l'encant dels jocs malabars o la tendresa de l'àliga negra (em sembla que a la Maria del Mar Bonet també li hauria agradat). Petits i grans van quedar seduïts per aquella àliga que planava (esforçadament, a coll d'un dels educadors, amb bons músculs) i que es deixava tocar transmetent la seva força.
La veritat és que el bon treball dels nois evidenciava la qualitat humana i professional de tots els seus educadors, al taller. I també la seva implicació en la vida de la ciutat, l'experiència associativa i, és clar, la teatral. Molts mesos treballant amb il·lusió (de la bona, no el mas-succedani), amb la convicció que no hi ha crisi ni econòmica ni epilèptica que pugui amb ells. 
L'espectacle va finalitzar amb el missatge que la Puri ens va llegir: imagineu-vos què vol dir que quan vas pel carrer la gent evitar parlar-te o mirar-te, però murmura de tu; que sempre posen l'accent en allò que no ets capaç de fer i no en les teves qualitats; que ningú no et pregunta pel "teu" projecte de futur, o que, com que ets lent, tothom actua en lloc teu sense oferir-te la possibilitat de demostrar-te, a tu mateix, i als altres, allò que ets capaç de fer.
Certament, la representació d'aquesta obra ens ha mostrat a tots què són capaços de fer. Podríem prendre'n exemple!

diumenge, 1 de juliol de 2012

Sort de l'Ernestina i la Roser!

Aquest cap de setmana, que he tingut una mica més de calma, m'he entretingut a mirar el documental d'Oriol Porta L'Església rebel. La veritat és que m'ha agradat molt, tot i que no sé gaire si la gent que no coneix gaire el tema se'n podrà fer el càrrec, perquè resulta una mica embolicat i en el documental és difícil donar-ne una visió sintètica. Això també és memòria històrica i ara que tot el que sona a eclesial està tan mal vist crec que és bo que es conegui, no pas com una cosa que va passar i es va acabar, sinó com un corrent viu encara que minoritari. M'ha agradat també de veure les diverses visions sobre l'Abat Escarré i he de confessar que m'encanta com s'explica l'Hilari Raguer. 
La veritat és que és un aiguabarreig de lluites socials, de lluites nacionalistes, un plantar cara al nacionalcatolicisme des de diversos estaments i classes socials de la societat catalana. Durant la dictadura aquestes tendències tan diverses van anar confluint, mentre que avui tinc la sensació que més aviat estem tots ben centrifugats.
Amb tot, hi ha algunes coses que m'han xocat, del documental. En primer lloc, que la mirada sobre la història és una mirada sobretot de capellans, alguns d'ells secularitzats, però majoritàriament són capellans. I, és clar, una conseqüència és el fet que només hi surten dues dones: l'Ernestina Ròdenas, que ella sola donaria per uns quants programes, i que és una llàstima que no hi tingués més protagonisme, i l'altra, la Roser Bofill, recentment traspassada, que també podria explicar un munt de coses no solament sobre el Ciervo, també sobre Foc Nou. Però hagués estat bé que la vida de l'Església rebel dels homes i dones laics, de parròquies, de moviments, hi sortís reflectida a través dels seus protagonistes. Que es parlés tambe una mica més de la GOAC i que es digués alguna cosa de l'ACO, i de l'aixopluc que també Càritas va oferir al moviment veïnal. Més d'una assistent social va acabar a comissaria. 
Deu ser el meu desig d'explicar tantes i tantes coses. També d'on ha desembocat tot això, perquè l'esperit de la JOC té dificultats per sobreviure en un món marcat pel consum i per l'atur, però continua viu.
Res més. Moltes gràcies als qui l'heu fet possible. Us el recomano vivament, malgrat els matisos clericals i excessivament masculins. Em fa pensar que malgrat tots els canvis socials i eclesials, sempre que pensem en responsables de l'Església, anem a parar al clergat. I que la manca de dones en segons quins llocs no fa encara prou nosa...