dilluns, 31 d’agost de 2009

Altres triplets culés


Finalment ja és públic (perquè fins a finals de juliol, la identitat del pregoner semblava un secret d'estat). El pregó de la Festa Major se li ha demanat a Julià Bonich, el president de la Penya Blaugrana de Viladecans.
Potser és per aprofitar les glòries del triplet, però més aviat, segons el programa de la Festa Major, és per glorificar altres coses, com l'ús dels terrenys viladecanencs, entre el Parc Agrari i la zona protegida del Remolar. Una zona que ha calgut rescatar manta vegades de les mans de qui volien convertir-la en un camp de golf. Una zona verda, verdíssima, (al marge de la seva consideració legal i urbanística, que ha sofert diversos retocs) en mans del Barça, que l'acaba de comprar per convertir-la en un parc que, misteriosament, serà ecològic, comercial i esportiu alhora. I aquest sí que és un triplet difícil d'aconseguir, on em temo que el negoci del Barça serà l'única copa que s'aspira realment a guanyar, perquè ja em direu si muntar, com està previst, grans esdeveniments esportius o musicals a tocar del Delta és de fiar des d'un punt de vista de preservació de la natura. I més tractant-se d'un Delta que ja ha de conviure amb l'aeroport i que és al bell mig de l'Àrea Metropolitana. La Plataforma Salvem Oliveretes ho explica molt bé aquí.
Confio que el pregó vagi bé. Immediatament després tenim previst el nostre xou del Mamut, que és un prodigi d'equilibri i consens entre un munt d'entitats que ens esforçarem a posar l'accent en allò de positiu que pot tenir una Festa Major participada per a la ciutat i no tant a posar sobre la taula els aspectes més controvertits del govern municipal. Per això no em fa cap gràcia que facin un pregó amb els gotjos d'un Barça els interessos viladecanencs del qual són molt més econòmics que no pas esportius. El Barça sí que és un mamut enorme davant del qual el sentit crític tendeix a encongir-se.
Mercè Solé


diumenge, 30 d’agost de 2009

Benvinguda a Catalunya


Mentre m'esperava l'altre dia en una de les dependències municipals em vaig entretenir mirant els fulletons que hi havia damunt una taula, a disposició de tothom. Em va cridar l'atenció un fulletó de benvinguda a la dona estrangera, promogut per l'Institut Català de les Dones, que em va semblar un exemple clar de brindis al sol. O de bones intencions de cara a la galeria.
La portada del fulletó conté el text "Benvinguda a Catalunya" en deu llengües diferents i hi ha una imatge de dues mans de dona encaixant.
El contingut -tres planes de text- és totalment en català i de fet el que diu ja m'agrada, però hi ha uns quants peròs:
1. Si la dona és realment nouvinguda potser el text hauria d'estar disponible en totes les llengües de la portada, si no, difícilment l'entendrà. Fa més la sensació que el text està pensat per a l'autosatisfacció de les dones d'aquí que per a les que arriben.
2. El fulletó parla dels drets de les dones a Catalunya: el dret a la igualtat, a la pròpia documentació, a la salut i a decidir sobre el propi cos, a l'educació i a la formació, al dret de família, a viure en llibertat, a la participació social... Però s'obliden dels drets que moltes dones no tenen quan arriben a Catalunya: el dret a viure-hi legalment i el dret a treballar, que a la pràctica també és dret a viure en un habitatge digne, amb autonomia, i amb un plat a taula. O el dret a viure amb els propis familiars i a no tenir els fills a milers de quilòmetres de distància.
No és una matisació petita ni buscar els tres peus al gat. A Occident estem tan convençuts de l'excel·lència del nostre sistema democràtic que oblidem allò que preocupa més, i amb raó, a la gent nouvinguda: els papers, la família, el guanyar-se la vida. Tots els altres drets, que ho són i que les administracions públiques fan bé de recordar, no són res (amb matisacions, perquè de moment el dret a l'atenció sanitària sí que hi és, i a l'educació fins a una determinada edat, també) si no hi ha papers.
Les dones estrangeres que puguin entendre el fulletó deuen pensar que som molt i molt hipòcrites!

divendres, 28 d’agost de 2009

La bicicleta


En Jordi ha recuperat per al blog aquesta història, que va escriure ja fa uns anys, i que li va corregir en Manuel Tosca, un poeta viladecanenc mort no fa gaires mesos.
A en Jordi li encanta escriure, com a dos dels seus germans. S'hi passa hores, rumia bé les seves històries, es fa corregir el text per algú de nosaltres, i ara malda per anar a classes de català. No sé pas si trobarem un marc adequat perquè pugui treballar-hi, però farem el possible. El seu interès, la seva il·lusió, les seves ganes, trenquen molts clixés.


En Joel i la seva família estaven dinant un àpat de germans, pares i avis. Ell era molt petit, tenia menys de set anys i havent dinat va fer com la majoria dels nanos, va voler sortir al pati a jugar; ell no era com un adult que pensa racionalment, era un nen entremaliat que no sabia amb què es podia fer mal i amb què no. Quan va arribar al pati va trobar una bicicleta i tot xino-xano va acostar-s'hi; li agradaven molt les bicicletes i va començar a remenar i remenar fins que se li va quedar un dit enganxat a la cadena.
Pobre Joel! No sabia que es podia haver fet molt de mal. El petit vailet Joel plorava i plorava. El seu dit estava ferit, bramava i bramava i bramava cada cop més fort. Al començament, ningú no li feia cas, perquè era un nano que per no res cridava i semblava que s'hagués de morir. Però un germà va adonar-se que aquell bram era molt fort i no parava i va anar a veure què passava, es va tombar i es trobà el petit vailet enganxat a la cadena de la bicicleta.
Pares, avis i germans, tots espantats anaren a cridar un paleta que estava construint uns pisos al costat de casa seva. Aquell home va venir i va serrar la cadena de ferro. En Joel ja sabia que aquella cosa feia molt de mal i segurament no ho tornaria a fer mai més a la vida. He dit cosa perquè el nostre protagonista no sabia les parts d'una bicicleta i des d'ara se la miraria amb més respecte i por.
El petit vailet Joel és ara un adult i no li desitja a ningú la seva mala experiència.
Això és com el conte del pastor mentider que a la tercera vegada de cridar "que vel el llop!" els companys no el van ajudar i el llop, que va venir de debò, el va deixar sense ovelles.
Si en Joel No hagués estat tan escandalós i ploraner altres vegades, a l'hora que s'havia fet mal de debò, els seus germans haguessin vingut més de pressa i no hagués girat la cadena fins a fer necessari que la tallés el paleta.
I ve't aquí la història d'una desagradable experiència i el seu ensenyament.
Jordi Lligadas

dijous, 27 d’agost de 2009

Hostesses confessores a Lleó


Ens vam quedar parats de veure com ha avançat l'Església a Lleó. A la catedral podeu trobar-hi aquest cartellet: "Si desea confesarse y no hay confesor en ese momento avise a las azafatas del Museo". Tot és començar!
Mercè

dimecres, 26 d’agost de 2009

Notícies d'estiu

Va haver-hi un temps en què des d'entitats diverses on col·laborava (veïnals, d'Església, sindicals...) ens preguntàvem què havíem de fer perquè els mitjans de comunicació es fessin ressò de la nostra activitat: de reivindicacions, de lluites o senzillament de projectes i treballs col·lectius. Els amics periodistes sempre ens feien la pedagogia adequada: què és notícia i què no n'és, com es fa una nota de premsa, com cal vetllar els contactes amb els mitjans... Una cosa d'aquelles que entens fàcilment, però que va costant d'assimilar a la pràctica. I de fet encara no ho hem assimilat. A les entitats i moviments, tenim tendència a expressar-nos en inacabables manifestos i resolucions, que no solen aportar cap novetat i que resulten més aviat indigestos per als mitjans. Sovint pensem fins i tot que pel fet de dir una cosa de forma radical, ja hem fet la feina. És a dir, som radicals perquè ens expressem d'una manera que ens sembla radical. Però, és clar, hi hauria dues objeccions a fer: de vegades ens expressem en un argot ininteligible per als no iniciats, o agressiu, cosa que redueix l'entusiasme als qui són de la mateixa corda. I, sobretot, és que no som pas radicals per allò que diem, sinó més aviat pel que fem. I canviar el nostre fer són figues d'un altre paner.
Tot això per dir que em preocupa i em desconcerta cada vegada mes l'actitud dels mitjans de comunicació. I en poso tres exemples d'aquest estiu:
  1. S'ha de parlar de futbol cada dia, a totes hores. Tant si hi ha notícia com si no n'hi ha. Encara que no hi hagi ni un trist partit a mig termini. Aquest estiu hi ha hagut la mort de Dani Jarque. I els mitjans han fet una re-creació considerable d'un fet de per si tan dolorós. Només pel fet d'informar matxaconament des de l'estadi van aconseguir que hi anés molta gent. No és pas que em sembli malament, però crec que no s'ha de confondre amb una reacció espontània de la gent, sinó amb la recerca d'espectacle. Crec que la família va fer santament de preservar la seva intimitat. D'altra banda es va crear un clima de frenesí diplomàtic per avançar unes gestions de repatriació del cos que es preveien burocràtiques, però que són les normals per a tothom. I no em sembla que fora de l'excitació que creaven els mitjans, hi hagués més dolor o més pressa que en d'altres casos.
  2. El PP continua fent mèrits en els jutjats i decideix acusar el govern d'espionatge (cosa que no deixa de tenir certa gràcia, perquè sembla que si hi ha alguna cosa demostrada és que el primer a "autoespiar-se" és el PP mateix). Clarament és una maniobra per centrar l'atenció en una altra cosa que no siguin els embolics de corrupció.I els mitjans de comunicació hi dediquen tot el temps i l'espai del món. Jo crec que unes declaracions fetes sense roda de premsa (si més no, algunes), sense contrastar i sense provar en un moment en què interessa despistar, és greu que obtinguin tant de ressò. Aconseguiran que a còpia de parlar-ne la gent s'ho cregui. El PP mou els fils i els mitjans responen. Doncs és un flac favor a la democràcia.
  3. I aquesta tercera l'he vist esbiaixada, o sigui que potser no ho descric correctament. Un personatge de la tele-escombraria es vanta de no pagar la pensió d'aliments als fills. I amenaça al llarg de molts programes i de moltes declaracions de matar-se i/o de fugar-se. I finalment es lliura a la policia davant de les càmeres de televisió de la seva cadena. Això és una comèdia en què es frivolitza sobre una realitat que molta gent pateix cruelment. A mi em sembla de jutjat de guàrdia.
En parlava amb uns amics periodistes l'altre dia. I em deien que els mitjans "creen" bona part de la realitat que transmeten. I deuen tenir raó.
I sí, és veritat, que les entitats no sabem transmetre allò que vivim d'una forma periodísticament raonable. Però també ho és que no som res al costat de l'interès que desvetlla un personatge com la Belén Esteban. Anava dir, què tindrà ella que no tinguem nosaltres?
Mercè


dimarts, 25 d’agost de 2009

Mandra vacacional


Doncs sí. En Josep i jo encara som vius. Més mandrosos per al blog que mai -bé, de fet que l'any passat, perquè abans no havíem tingut mai cap eina semblant i per tant no podem comparar- hem passat un bon estiu. Uns quants dies fora, a Lleó, la companyia de bons amics, molta feineta per anar fent de les coses que ens van quedant penjades durant el curs (una llista de dues planes que inclou des de rentar les cortines a preparar una taula rodona en què vaig prendre part o aprendre d'una vegada com funciona la TDT...).
Un estiu un pèl trist, perquè uns quants amics l'estan passant força malament per problemes greus de salut: L'Albert, la Mireia, en Raúl... Encara no fa vuit dies va morir en Ramon, un company d'en Jordi, amb tan sols dinou anys.
En fi, amb la feina recupero una part de la meva única neurona i les ganes de llegir i d'escriure. De moment us deixo amb un video molt curiós: una màquina musical construïda a mitges entre el Conservatori de Requena i una escola d'enginyeria de València.
Mercè