dimarts, 31 de març de 2009

Reproduir la pobresa


Continuem amb la taula rodona. Pilar Malla, Síndica de Greuges de Barcelona, va posar l'accent en les polítiques socials.

En primer lloc, va remarcar que la bonança econòmica no s'havia aprofitat per reduir la desigualtat social. De tal manera que el Salari Mínim Interprofessional, les pensions no contributives, i bona part de les pensions contributives estan per sot del llindar de la pobresa segons els criteris de la Comunitat Econòmica Europea (simplificant, per sota dels 600-700 euros). En aquest sentit, doncs, les administracions públiques, doncs, contribueixen a fer que la gent visqui en situació de pobresa. De fet, una de les intervencions del posterior debat, va complementar aquesta afirmació: durant la bonança econòmica s'havien desregulat múltiples drets dels treballadors, a part de la relaxació amb el sistema financer que ha permès arribar fins on s'ha arribat.

Les lleis de Serveis Socials de Catalunya i de l'estatal de la Dependència són un avenç considerable en drets... sobre el paper. Perquè contravenint el que implica la llei, les prestacions continuen sense comptar amb els pressupostos necessaris per a la seva realització. I a més s'apliquen sovint amb retards i de forma molt poc eficaç.

La Pilar va alertar del risc de crear dependència en els ajuts que es donguin en el context de la crisi. La pobresa és un estat circumstancial de la persona. Les persones no "són" pobres perquè no puguin ser d'una altra manera. Hem d'acostumar-nos a pensar i a treballar perquè puguin sortir d'aquest estat. Això significa dedicar esforç especialment a la prevenció i procurar per l'autonomia i la formació de la gent. Es tracta d'evitar que les situacions de marginació i de pobresa es vagin reproduint de generació en generació.

Mercè Solé

dilluns, 30 de març de 2009

Davant la crisi: no tingueu por


Això ens deia el nostre bisbe Agustí a la taula rodona de divendres. Certament la seva intervenció em semblar esplèndida. En primer lloc, pel to senzill que va adoptar (en la manera d'expressar-se i també en la manera d'estar present, com un més, a la taula); després pel contingut mateix.

Jo crec que va aconseguir transmetre d'una banda la seva autèntica voluntat d'estar al costat de la gent que pateix la crisi. Voluntat que s'ha anat expressant de moltes maneres al llarg d'aquests cinc anys en què tenim diòcesi, situant-se al costat dels treballadors afectats per deslocalitzacions, promovent aquest equip de pastoral obrera i social, escoltant la gent. El nostre bisbe té credibilitat quan parla d'aquestes qüestions.

L'impacte de la crisi, ens va dir, és un impacte de sofriment humà ben concret, de famílies amb noms i cognoms. Un impacte que l'Església ha de compartir: des de la solidaritat però també des del qüestionament d'un sistema econòmic i social que té moltes llacunes, que causa una gran injustícia, i que cal reformar a fons.

La crisi, va remarcar, té un component moral fonamental, manifestat en un compromís moral actiu que en els darrers anys hem anat deixant de banda. Les realitats humanes tenen en Jesucrist el seu punt de referència. I són realitats humanes el sou, el contracte laboral, la nostra forma de consumir, el règim internacional econòmic, l'ecologia, la desigualtat de la riquesa i la injustícia.

Quan qualsevol de nosaltres fem un acte econòmic, actuem segons les nostres idees fonamentals, la nostra concepció del món, el nostre projecte polític... Fem un judici pràctic. Les persones som subjectes pacients i alhora agents de l'economia. Ens movem en "estructures econòmiques de pecat" segons una expressió de Joan Pau II, però alhora som capaços d'anar més enllà d'aquestes estructures. La nostra llibertat, la nostra creativitat i la nostra capacitat transformadora poden incidir en el món social, en el món econòmic, en el món polític, va venir a dir, encara que no amb aquestes paraules. I la doctrina social de l'Església ens hi pot ajudar.

Des de l'Església, cal acompanyar les persones en crisi: ser-hi a prop, escoltar-les i ajudar a construir un horitzó cada cop més obert. Suposa no espantar-se, veure com la crisi és un moment de creixement. Els cristians vivim a fons aquesta experiència que el sofriment per ell mateix és un motiu de canvi i de pasqua cap a la resurrecció.
L’Església –les parròquies, els moviments- hauria de recolzar tots els canvis que es consideren, després d’un discerniment acurat, realment humanitzadors i evangèlics. En definitiva, com deien alguns economistes, la virtut és realment rendible. La justícia és rendible, tot el contrari de la motivació que està alimentant les actituds d’usura, d’injustícia i d’abús. Si som justos, serem més econòmicament rendibles.

En fi, el bisbe fa un discurs en termes molt filosòfics, a què jo almenys no estic gaire avesada. Però les seves paraules -i les dels altres ponents, que us aniré posant al blog- em van consolar i animar a continuar treballant.

Mercè Solé

dilluns, 23 de març de 2009

Un interessant manifest sobre la crisi


D'algunes entitats cristianes del bisbat de Lleida...

Les tretze entitats cristianes de Lleida que signem aquest manifest, després de reflexionar conjuntament sobre l’actual situació de crisi, volem compartir i refermar el nostre compromís a favor de la solidaritat i de la justícia.

Com a cristians, portem en el cor i en les nostres accions “el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot el dels pobres i de tota mena d’afligits” (Gaudium et Spes, nº 1). Això ens porta a estar atents i sensibles davant la dura realitat, a posicionar-nos-hi i a buscar camins de solidaritat, justícia i d’igualtat, camins que promoguin la dignitat de la persona humana. El context de crisi i el temps de la quaresma ens hi han d’esperonar encara més. S’apropen mesos molt difícils –i els experts creuen que encara no ha arribat el pitjor- que afectaran moltes famílies, de classe mitjana i tot, que fins fa dos anys es trobaven en plena “normalitat econòmica”.

Cal mirar la crisi a la cara i entendre-la com a una oportunitat de revisar el nostre model social i econòmic. Aquesta mirada ens ha d’ajudar, per una banda, a depurar i canviar, si cal, el nostre model social per un altre que estigui d’acord amb una justa redistribució de béns en coherència amb el respecte i la dignitat que mereix tota persona; per altra banda, ens ha de dur a ser més conscients de la misèria i fragilitat de l’ésser humà que impregna no només les estructures de les institucions de tota mena, sinó també el cor de cadascú de nosaltres, que sovint ens deixem portar per l’egoisme, la cobdícia, la competitivitat, l’afany de possessió, la força agressiva davant el diner fàcil, el consumisme… que provoca una injustícia flagrant en els més pobres i en els més vulnerables de la societat.

Hem viscut “d’una forma massa alegre” la cultura del “consumisme i de l’aparença”. El més tràgic és que ens hem acostumat a aquests contravalors i que d’una manera abundant són proposats i acceptats en els mitjans de comunicació, a l’escola i fins i tot en les famílies. La mateixa Església, tant la jerarquia com les comunitats cristianes, som corresponsables d'aquests contravalors i ens manca, a vegades, una actitud profètica de paraula i de comportaments.

Estem preocupats especialment pels immigrants: ells no són els responsables d’aquesta crisi, però són els que en poden pagar el preu més alt. La seva mà d’obra fàcil ens ha enriquit com a país -avui som molt més rics que fa deu anys- però també hi ha més pobres: en tenim 8,5 milions entre nosaltres! Dissentim de l’orientació que s’està donant a la reforma de la llei orgànica d’estrangeria, que no respecta alguns drets humans ni la dignitat de les persones, tot culpabilitzant i criminalitzant persones i entitats que ajuden immigrants sense papers. No és això el que volem. Exigim coherència a un govern que es proclama “de sensibilitat social” i que alhora promou aquesta reforma.

Hem contemplat amb esfereïment el suport generós dels nostres governants a les entitats bancàries, ajudant-les amb summes milionàries. D’on surten ara aquests diners? I per què en anys anteriors de bonança econòmica han estat tan limitades les prestacions socials per a necessitats importants com la de vivenda social o la llei de la dependència?

Creiem que les administracions no fan el que han de fer i molt sovint són ineficaces. Percebem una insuficient política social i d’atenció. Cal que donin resposta a les situacions de desesperació que comporten la fam i la manca de cobertura de necessitats bàsiques, que, a més de suposar situacions personals insostenibles, poden comportar greus problemes socials. Com diu la carta del Sr. Bisbe del dia 28 de febrer “Hi ha moltes maneres de matar o de fer impossible el viure. La “insensibilitat” o “inactivitat” davant la necessitat urgent que experimenta el nostre “germà” ens afecta tots, a cadascú en un nivell o mesura diferent. Tots cal que recordem la sentència de Sant Joan: “Qui no estima el seu germà és un homicida”. (Jo 3,14).

Mirant cap endavant, volem fer una crida a totes les persones obertes i sensibles als necessitats i que creguin que “un altre món és possible”. Ens cal la col·laboració de tots i totes. Cal promoure valors d’ esperança, compromís, preocupació social, propostes d’una vida més senzilla i austera que evitin l’explotació dels béns de la Creació. Necessitem la participació activa i operant de voluntaris i socis que mantinguin programes de solidaritat en tots els àmbits i per fer sentir “la seva veu crítica”. Cal encara que l’Església -que està fent importants tasques de suplència que corresponen a les administracions públiques-, es plantegi si es pot comprometre més i si el seu patrimoni, a cops infrautilitzat, no podria contribuir a millorar situacions de precarietat.

Davant d’aquestes situacions, les 13 entitats sotasignants creiem que la societat té una capacitat de reacció i de solidaritat i que podem afrontar les dificultats com a una gran oportunitat. I per tant:

  • Demanem a les administracions que es mostrin més eficaces i que destinin més mitjans i més recursos per pal·liar els greus efectes de les persones que més pateixen les conseqüències de la crisi: indigents, dones, famílies monoparentals, nens i avis.
  • Fem una crida a la moderació dels salaris dels membres dels consells d’administració de les empreses, d’alts funcionaris, de polítics i dels que tenen un treball dignament remunerat i segur.
  • Demanem ajuda a tots els ciutadans, especialment els cristians, a aportar més temps i recursos per a cobrir les necessitats més urgents.
  • Proposem fòrums de debat sobre la situació crítica que estem vivint, situant el problema dins de la globalització de la injustícia estructural de caire internacional.
  • Ens comprometem a continuar la nostra tasca d'acció i sensibilització, per tal que entre tots i totes, i treballant en xarxa, puguem ser creatius i inventar respostes a aquesta situació.

Acció Catòlica Obrera.Càritas.Comité Oscar Romero.Delegació Pastoral Obrera.Delegació Pastoral Universitària.Fundació Sant Ignasi – Arrels.CIJCA.Justicia i Pau.Mans Unides.Moviment Professionals Cristians.Pastoral Penitenciària.Pa de Sant Antoni.Voluntariat Vicencià

diumenge, 22 de març de 2009

Prejudicis


Els meus, sens dubte. Perquè se'm fa difícil escoltar res que provingui de la Conferència Episcopal amb les orelles posades. Per més que, si anéssim al fons de la qüestió, probablement trobaríem punts d'acord perquè se suposa que tots seguim Jesucrist. Però quan veig el somriure, no sé si de linx o d'altres bestioles menys simpàtiques, d'alguns dels màxims responsables de la CEE a mi se'm posa un nus a l'estòmac.
Com a dona sempre tinc la impressió que, en general, als bisbes els agradaríem més a casa, sense formació, sense iniciativa... Això sí estimant amb submissió els marits i tenint molts fills... No recordo cap document eclesial que convidi els homes a prendre responsabilitats familiars, a fer la feina de la casa, a ocupar-se més i millor dels seus pares i dels seus fills. Tampoc en recordo cap que s'alegri que les dones tinguem accés a estudis, visquem amb més autonomia econòmica, haguem accedit al món laboral en uns altres termes que els de les nostres àvies. Sempre he vist una defensa aferrissada de la indissolubilitat del matrimoni, però no gaire del suport a les dones maltractades i del necessari trencament de vincles insans. Al contrari: continua mantenint-se la negació de la comunió a les persones divorciades. Fa la sensació que els bisbes no viuen en el món real o que no estimen les persones concretes i properes (que també en deuen tenir) que no es casen, o se separen, o, senzillament, frueixen amb goig d'una sexualitat que també deu ser un do de Déu, dic jo. Ahir en parlàvem en una reunió i algú ho deia: no s'estimen el món. La seva és una mirada inquisidora, sense misericòrdia. El món que ens envolta mai no respon a la quadrícula ideològica, del signe que sigui, que en tinguem, i més en un món que canvia tan depressa. Podem defensar els nostres esquemes, però també es pot fer estimant les persones i confiant en elles. Em sembla que és el que feia Jesús. Si la CEE s'hagués trobat la samaritana, quan hagués acabat de renyar-la, la dona ja hauria marxat fastiguejada.
De fet les dones no ocupem un lloc gaire més baix en la seva consideració que el dels laics en general. Fa uns mesos vaig assistir a una reunió sobre l'Apostolat Seglar. Dels deu bisbats de Catalunya només un en aquell moment tenia com a responsable un seglar, que, per cert, feia de secretari. Tots els altres delegats eren capellans. I això que, segons va informar el bisbe responsable en aquell moment d'aquest tema, els bisbes no consideraven que mantenir aquesta coordinació i impuls valgués gaire la pena. I per cert també ens va dir que l'únic indicador per valorar el treball dels moviments de laïcs era el nombre de vocacions. De vocacions tal i com les entenia ell, és clar. Tothom gemega de la manca de vocacions i fa tres mil teologies de la importància de l'Eucaristia, però s'estimen més que un poble no tingui misses que no pas que la digui una dona o un home casat.
Si no hi ha una certa empatia de fons a mi se'm fa impossible escoltar què diuen. Jo ja sé que l'Església no és només això, perquè jo mateixa visc l'Església de moltes altres maneres molt més positives, i sé que és la meva obligació desprendre'm de prejudicis i escoltar també què diu la CEE (però no només la CEE). Tanmateix, m'ho posen difícil. I encara ho deu ser més per a la gent que no és d'Església. Per poder escoltar cal sentir-se valorat i respectat per qui ens diu alguna cosa, si no, només s'activen els prejudicis.
Mercè Solé


dissabte, 21 de març de 2009

Un avantprojecte que carrega contra els immigrants


Comunicat de la Plataforma d’Entitats cristianes amb els Immigrants sobre l’Avantprojecte de Llei Orgànica sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya

Les Entitats continuaran essent solidàries amb els més vulnerables encara que la Llei ho prohibeixi

Davant l’aprovació per part del Govern d’un projecte de Reforma de la Llei sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya (Llei d’Estrangeria), les entitats cristianes sotasignants volen unir les seves veus i fer públic el seu rebuig a alguns articles d’aquest text.

Un cop més, les propostes legislatives enfoquen el tema de les migracions com un àmbit a regular amb normes restrictives i sancionadores. Obliden novament que els/les immigrants són persones, amb somnis, amb il·lusions i amb famílies que en depenen. Que han estat i poden seguir essent font de riquesa per al nostre país, tan humanament, com cultural i econòmica.

Més concretament, ens preocupen greument aquests aspectes del text:

1. Risc que aflorin actituds de xenofòbia. L’avantprojecte de Llei es debat en el context d’una crisi financera i econòmica de gravíssimes repercussions socials i laborals que està afectant ja de ple els sectors més vulnerables. En aquest context, en les capes més febles de la societat, l’equilibri social és fràgil. I hi ha el risc que aflorin actituds de xenofòbia i racisme. És oportú aquest moment per a retallar encara més els “drets” de la població immigrada? D’assenyalar-la un cop més com a estrangera? Quants anys han de passar per tal que la persona que prové d’un altre país sigui ciutadana de ple dret?

2. Allargament del període màxim d’internament. És precisament sobre la condició d’immigració irregular que l’avantprojecte de Llei pretén donar un nou gir, en la línia de duresa que Espanya ha decidit adoptar a instàncies europees. Recordem que, amb motiu del debat, el juny de 2008, sobre la Directiva Europea de Retorn d’immigrants, les Esglésies i entitats cristianes europees ja van mostrar “la seva profunda preocupació pel creixent ús de la detenció administrativa d'immigrants (fins a 18 mesos d’internament) a l'espera de ser expulsats, en molts països d'Europa”. Ara, a l’Estat Espanyol, l’Avantprojecte de Llei recull aquest augment (al passar de 40 dies a 60) i amplia els supòsits d’internament, limitant així el dret fonamental a la llibertat i vulnerant la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 13)

3. Prohibició i penalització de la solidaritat humana. A més, introdueix un element greu -i èticament inadmissible- en castigar l’ajuda humanitària (moralment legítima, cristianament imprescindible) que particulars o entitats prestin a una persona immigrada en situació irregular i sense recursos. Les nostres entitats i moltes d’altres, atenen cada dia a centenars de persones en aquesta situació. També castiga l’empadronament d’un estranger en un domicili no habitual. Constatem que aquesta situació es dona freqüentment en persones sense llar, forçades a tenir una adreça si volen ser considerades ciutadanes a efectes administratius.

4. Restriccions al dret a viure en família. Constatem que l’enduriment que planteja l’avantprojecte de Llei Orgànica d’Estrangeria no es limita només a l’àmbit sancionador, sinó que va més enllà i afecta a facetes tan fonamentals per a les persones com és el dret a reagrupar als propis pares, que a partir d’ara hauran de tenir més de 65 anys. La reagrupació només es podrà fer si el fill porta més de 5 anys de residència regular a Espanya, quan la normativa europea estableix que al fill no se li podrà exigir més de 2 anys de residència regular.

5. Limitacions al dret a l’educació. D’altra banda, tot i que en alguns aspectes, aquest avantprojecte millora el contingut de la Llei actual, arran de les diverses sentències del Tribunal Constitucional que van declarar inconstitucional alguns dels seus articles, no incorpora correctament el que ha dit l’Alt Tribunal sobre determinats drets de tots els immigrants, com és el d’educació, que l’Avantprojecte limita a tots els menors de 18 anys i als majors d’aquesta edat que tinguin residència regular a Espanya.

6. Tracte incorrecte als menors d’edat. Aquest avantprojecte també ignora tota la legislació, nacional i internacional, referent als infants, i considera als menors immigrants no acompanyats com a estrangers, molt per sobre de la seva condició de menors, que, segons sentències del Tribunal Constitucional, és la que ha de prevaler. A més, el projecte no estableix les mesures necessàries per tal que els menors estrangers disposin d’una adequada defensa i representació legal per tal de vetllar pels seus interessos en tots els procediments administratius i davant dels tribunals.

En conseqüència, les entitats cristianes que acollim persones procedents de països estrangers rebutgem sense pal·liatius els articles citats d’aquest avantprojecte i manifestem que no acatarem unes normes que contradiguin principis ètics fonamentals o que vulnerin els drets humans reconeguts en el Dret Internacional i en la nostra pròpia Constitució.

Barcelona, 20 de març de 2009

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACO, ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), Bayt-al-thaqafa.


dimecres, 18 de març de 2009

Xesco Boix: Història de la nostra història


És el títol del llibre sobre Xesco Boix dels amics Lluís M. Panyella i M. Josep Hernández, els integrants del grup d'animació La Bicicleta, i que es presentarà el proper dimecres 15 d'abril, a les 19 h., al Col·legi de Periodistes de Barcelona.
Aquest llibre és un homenatge a Xesco Boix (1946-1984), introductor del folk song i pioner de l'animació per la mainada a Catalunya, en el 25è aniversari de la seva mort. Un apropament fidel i rigorós a la seva persona i obra, a través de testimonis propers dels seu entorn, així com de persones que van compartir amb ell moments i fets històrics.

Els entrevistats parlen de Xesco Boix i també del context social, polític i cultural que van viure a les acaballes de la dictadura, durant la transició i als inicis de la democràcia. Entre ells hi ha:

Jaume Arnella, Raimon, Pete Seeger, Jordi Roura (Ara va de Bo), Núria Ventura, Eduard Estivill, Montse Domènech, Els Cinc Dits d'una mà (Àngel Daban, Noè Rivas, Toni Giménez i Lluís M. Panyella), Tortell Poltrona, Pilarin Bayés, Fina Rifà, el president Jordi Pujol, Marina Rossell, Miquel Pujadó, Mn. Miquel Raventós, Joan Vilamala (Esquirols), l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el folklorista castellà Joaquin Díaz...

Podeu trobar-ne més informació aquí

Aquesta és, sens dubte, una molt descarada falca publicitària, però és que em sembla que el personatge s'ho mereix. I, pel que veig a la plana web del llibre, en Lluís i la M. Josep hi han treballat de valent.
Mercè Solé


i fins a 40 testimonis.

dimarts, 17 de març de 2009

Mala pedagogia


Jo no hi entenc gens, de litúrgies. Però em sap greu la poc encertada manera que de vegades tenen els "manaires" de l'Església de vendre el producte del sagrament de la penitència.

De fet és un tema que avui té mala premsa per motiu històrics (abusos i prepotències, mals plantejaments, poca formació...) i perquè en el nostre món sembla que això del "pecat" i de la "culpa" no vagi amb nosaltres. Sembla que hem passat de ser culpables de tot a no ser responsables de res.

Però he de dir que de les primeres experiències realment satisfactòries per mi de la fe és constatar com Déu m'allibera d'allò que sé que no va bé en mi malgrat que a mi m'agradaria que hi anés. M'allibera en el sentit que sempre poden més en Ell la confiança i l'estimació que el retret. Això de l'Aixeca't i camina és una manera de dir una i altra vegada "una altra forma de ser jo mateixa és possible". Potser ho vaig viure molt així perquè a la meva parròquia de Poblenou, les celebracions -individuals o comunitàries, tant és- de la penitència sempre eren molt festives. I crec que aquesta manera d'entendre-ho és positiva i terapèutica: no amaga la realitat, sinó que l'acull i posa les bases per transformar-la.

Jo crec que aquesta és una bona notícia però que només pot ser acollida com a tal si és do, un regal, una proposta, un suggeriment, no pas una obligació. Per això no acabo d'entendre que els bisbes es posin tan nerviosos amb això de les confessions. Les celebracions comunitàries ajuden a pensar en coses que probablement un sol no veu. I aporten molt. Les celebracions individuals ajuden a expressar, per a qui li vagi bé, de manera més tangible coses que sovint costen de dir o de formular. I funcionen no quan tens al davant un inquisidor sinó algú que sap escoltar, cosa que no significa que no sigui algú que et pot qüestionar.

Per això em va saber greu que al meu bisbat s'hagi prohibit l'absolució general dins de les celebracions comunitàries. Ara has de "passar per taquilla" si vols que t'expressin el perdó de Déu. I això en un context de celebració que a mi no m'agrada gens: amb molta gent, amb presses, sense que realment ningú t'escolti. D'una forma absolutament "de funcionari", amb perdó dels funcionaris. Si he de dir una cosa que em costa, m'estimo més que almenys algú m'escolti. Si no, no hi trobo gaire sentit...

Tot plegat no crec que motivi més la gent a confessar-se individualment. I en canvi inhibeix de prendre part a les celebracions comunitàries. En fi, tot plegat sembla reflex d'un Déu que castigaria, obligaria, reprimiria...que no és el Déu en què jo crec. Crec que és una pèssima pedagogia dels sagraments.

Mercè Solé

diumenge, 15 de març de 2009

No hi toquem?


Aquest cartell que diu "No hi toqueu!" és a Ca n'Amat, una mena de casa-museu de Viladecans, que, un cop restaurada, sembla que es convertirà en un "centre d'interpretació" de la història de la ciutat.
He de reconèixer que el cartell m'ha sorprès i m'ha deixat intrigada: L'Ajuntament es limita a fer una admirativa constatació sobre l'estat de salut mental de la població? pretenen motivar-nos per anar al psiquiatre? O, senzillament, potser reclamen un curset accelerat de català? Fa pensar...
Mercè Solé

divendres, 13 de març de 2009

La vaga de la Roca (1976-1977)


Una vaga que va fer història, al país en general, i a Viladecans i Gavà en particular. La Roca és l'empresa de referència en aquesta zona. De fet, a Viladecans aquesta empresa, que va començar a construir-se l'any 1917, va promoure l'hospital, un barri sencer (el "Poblat Roca") i encara una de les propietàries, l'Àngela Roca, va fer fer una escola per a nenes (ara mixta i pública) que continua funcionant 50 anys després.
La Roca ha donat consistència i identitat obrera a tota aquesta zona de delta, real i simbòlic. En aquest context no és estrany, doncs, que en els anys més convulsos de la transició tingués un gran protagonisme en la lluita obrera. Per això el Centre d'Estudis de Gavà va preparar una gran exposició sobre la vaga: el conflicte que hi va donar peu, el funcionament del moviment obrer, en aquells moments, les actuacions policials, les xarxes de solidaritat (des de la parròquia fins a en Lluís Llach) les reivindicacions obreres... Tot això quan encara molts dels seus protagonistes estan en condicions d'aportar, de contradir, de matisar...
Ahir es va inaugurar a Viladecans l'exposició, que es fa al Casal Pau Picasso gràcies a l'Ajuntament (Patrimoni Cultural) i al Grup Tres Torres (a la foto). Es tracta d'una exposició certament amb molta lletra, poc vistosa des dels estandards d'avui, que demanen grans muntatges àudio-visuals. Com a contrapartida, conté realment molta informació. Només cal llegir-la. Ahir l'alcalde prou que ho va remarcar, igual com va posar de relleu, des del meu punt de vista molt desencertadament, que "allò sí que va ser una crisi, i no la d'avui". Jo el convidaria, a ell i a uns quants més, a venir a l'acollida de Càritas...
Per cert, avui la Roca torna a estar en alerta, per la pretensió de l'empresa de deixar al carrer 400 treballadors. La lluita no s'ha acabat.
Mercè Solé

dijous, 12 de març de 2009

La crisi econòmica i les pensions de pobresa


Heus aquí, enviat per Càritas Diocesana, una nota de premsa d'una interessantíssima i valuosíssima associació: la de perceptors de pensions baixes, que convoca demà a una assemblea i posterior manifestació.

Els mitjans de comunicació, els partits polítics, els sindicats, el sector empresarial ens estan recordant contínuament que vivim una de les crisis més importants de les últimes dècades. Però ningú recorda què ha passat prèviament ni les causes d'aquesta crisi. Sens dubte, l'especulació, el negoci dels bancs, de les constructores i les immobiliàries i la falta de mecanismes polítics de control sobre l'economia que haguessin hagut d’exercir el Banc d'Espanya i el Govern de l'Estat espanyol estan en l'arrel de la crisi.

Però qui són els qui finalment surten més perjudicats en aquesta crisi? Sens dubte els treballadors assalariats, els autònoms i els pensionistes; especialment, aquells que lluiten per sobreviure amb unes pensions per sota del llindar de la pobresa, i que s'han vist ignorats en els temps de bonança econòmica que han precedit a la crisi.

Espanya i Catalunya han viscut en els últims deu anys un creixement econòmic importantíssim, molt per sobre de la resta dels països europeus. Però això no ha reduït la desigualtat social.

No s'ha aprofitat per a fer bé les coses quan es podia, i ara en canvi es destinen milions d'euros per a avalar els bancs. Aquests diners serviran, entre altres coses, per a mantenir els sous escandalosos dels qui ens han conduït a aquesta situació, dels culpables de la crisi, dels especuladors. Mentre, milers de treballadors perden l'ocupació. I milers de pensionistes seguiran sumits en la pobresa.

Per a fer valer la seva protesta i reclamar la dignificació de les pensions, els pensionistes de pensions baixes es reuniran en Assemblea demà divendres, 13 de març de 2009, a les 10’30h al Pati Llimona. Posteriorment aniran en manifestació al Palau de la Generalitat.

Associació de perceptors de pensions baixes

Aniversari feliç?


És que aquests dies fa un any que vam demanar la valoració que estableix la llei de la dependència en relació al Pepito. Els qui aneu llegint el blog, ja sabeu que no és l'única valoració demanada a casa: n'hem demanat tres.

La primera va ser al juny del 2007 per a la Mercè (que va morir dos mesos després). Al juliol li van fer la valoració, a l'octubre vam rebre la resolució. Al maig del 2008, ens van citar els Serveis Socials. Li correspon un ajut, però el seu vidu encara no ha cobrat res. El seu vidu, en Pepito, però, que durant l'any passat va passar temporades absolutament enllitat i depenent per a tot, ha perdut tots els estalvis per pagar els drets de successió per continuar vivint a la casa on ha viscut sempre i que era propietat de la seva dona. En això l'Administració no ha permès cap demora. També en Jordi, que no treballa ni ho ha pogut fer mai, ha hagut de pagar les corresponents i considerables taxes de plusvàlua com a usufructuari (no pas com a propietari) de la casa. La seva disminució no li ha donat dret a cap mena d'exempció.

La segona va ser la d'en Pepito. Demanada al març, la valoració es va fer a l'octubre. Encara no hem rebut la resolució. De fet ell s'ha posat força millor però continua necessitant molt de suport, i més vivint amb un fill discapacitat.

La tercera va ser la del fill. Demanada al juny, valorada a l'octubre, pendent de resolució.

Ja em perdonareu que sigui molt escèptica respecte als beneficis pràctics d'aquesta llei de la dependència. Perquè a més a més des del privilegiat observatori de la borsa de treball de Càritas, vaig veient que aquestes situacions encallades són el pa de cada dia.

Mercè Solé

dimecres, 11 de març de 2009

Fer front a la crisi


Aquest és el títol que hem posat a la taula rodona que organitzem l'equip de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu a Viladecans el proper divendres 27 de març a les 7 del vespre al Casal Sant Joan.

La veritat és que promet ser un acte interessant: amb Agustí Cortés, bisbe de la nostra diòcesi, Pilar Malla, síndica de greuges de Barcelona, Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, Josep Bonastre, treballador de banca i Joan Torrents, conseller de Càritas. Amb aquesta taula rodona pretenem d'una banda expressar el compromís de l'Església envers la gent que pateix la crisi i de l'altra proposar respostes factibles que ens comprometin a treballar, cadascú des del seu àmbit. La mirada, doncs, vol ser positiva i cap endavant.

Una altra qüestió novedosa aquesta vegada és que farem un esforç de divulgació de l'acte fora dels canals eclesials habituals. La gent d'església no ens preocupem gaire d'aquestes coses. Amb parlar-ne a les misses o amb una minsa difusió interna n'hi ha prou. Això parteix d'alguns supòsits que,al meu entendre, són erronis per diversos motius:

1. Qui transmet el missatge és el capellà. Si a ell l'interessa, el transmetrà amb entusiasme, si no, ho farà d'una manera poc engrescadora. Al final de les misses hi ha sovint tres mil avisos. Costa para atenció a tots.

2. Es dóna per entès que tota la gent de la parròquia o la gent cristiana anem a missa cada diumenge. Molts no hi van i molts no anem sempre al mateix lloc. Per tant sovint no sentim els avisos.

3. Hi ha molta gent que no es considera practicant o ni tan sols creient però que pot ser sensible a determinats actes o propostes. Si l'Església vol ser evangelitzadora ha de sortir de les quatre parets dels temples.

4. Sortir al carrer (penjant cartells, convidant les entitats, enviant cartes...) té l'estímul afegit que t'has d'espabilar per donar un missatge que els altres entenguin.

Bé, no sé si ens en sortirem,però si més no ho haurem intentat. Ja us en farem cinc cèntims...

Mercè Solé

diumenge, 8 de març de 2009

Seguint el fil de la violència de gènere



Servidora ha portat una vida que segurament a la meva àvia li hagués semblat molt poc “femenina”: treballar des de ben aviat fora de casa, accedir a estudis superiors, aparellar-se gran, no tenir fills... Faig les feines de casa amb poc entusiasme i suposo que sense els estàndards de qualitat de moltes bones mestresses (i mestressos). Com que no tinc fills, fins fa pocs anys no m’he hagut de dedicar a l’atenció més bàsica i directa a les persones: els pares i altres familiars que durant algunes períodes han requerit molt de suport en la malaltia i fins a la mort.

Una feina que més aviat m’espantava perquè no sabia si sabria fer. Però una feina que es va aprenent, que m’agrada poder fer, i que m’adono que aporta moltes coses bàsiques.

En primer lloc et permet relacionar-te amb la gent d’una altra manera. D’una manera gairebé física en algunes situacions, però també que t’apropa a la realitat més íntima de la gent, a la seva afectivitat, a les seves pors, a allò que en el fons del fons valora de manera més autèntica. Moment d’expressar coses, de vegades calladament. És una forma de comunicació singular que en la vida quotidiana normal no utilitzem. Qui no s’hi ha trobat, s’ha perdut alguna cosa important.

En segon lloc, perds el control de la teva vida. M’imagino que no és res de nou per a la gent que té fills. Quan després d’una jornada laboral i d’haver fet en el camp domèstic tot el que tocava, et disposes a reposar, et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la o arribar-te a urgències. Això d’alguna manera t’educa. T’acostuma a viure en la frustració.

En tercer lloc, aprens a tenir paciència. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer la sorda davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament en el cas de gent gran...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir.

I escoltes molt i has d’aprendre a respectar molt. Perquè és la vida de l’altre i no la teva.

Aquestes i moltes d’altres han estat durant molts anys feines de dones i encara, majoritàriament, ho continuen sent. Segurament els manuals a l’ús de fa cinquanta anys parlarien d’”abnegació femenina”, expressió horrenda. Però jo penso que aquestes feines configuren una manera de ser que et permet relacionar-te i comunicar-te millor, que tolera millor la frustració, que desenvolupa l’empatia per entendre l’altre i que sap que cal un profund respecte. Estic seguríssima que si els homes maltractadors haguessin passat per una etapa d’atenció a infants o a adults haguessin desenvolupat habilitats i capacitats que els haurien permès tolerar molt millor la desafecció de la parella. I haurien trobat maneres no violentes d’expressar el seu descontentament. I haurien cregut més en les seves possibilitats de tirar endavant en situacions circumstancialment adverses. Créixer amb el propi melic com a únic referent no és bo. És la vella constatació que, quan pretens “educar” l’altre, és quan t’eduques tu.

Mercè Solé

dissabte, 7 de març de 2009

La Barca ens felicita


Aquesta petita comunitat internacional, que es diu La Barca, i que treballa perquè les persones divorciades i tornades a casar civilment puguin participar a totes en les Eucaristies de les seves comunitats i parròquies, ens fa arribar la seva felicitació per al dia de la dona treballadora. Els ho agraïm i recordem la proposta que han llançat i és que el primer diumenge de maig esdevingui el "Dia Internacional dels catòlics en nova unió".

Otra vez llega el Día de la Mujer, de la mujer trabajadora para algunos, como si trabajar fuera de la casa, fuera la única forma de trabajar.

Reivindicamos a todas las mujeres, a las que trabajan afuera, a las que quisieran trabajar y no pueden porque la situació lo impide, aunque la necesidad lo imponga, a las que "sólo" trabajan adentro, a las que estudian o estudiaron soñando con un futuro mejor, que en muchos casos lo vieron pasar por la acera de enfrente.

Lamentablemente este año, como el pasado y quizás como el próximo escucharemos discursos grandilocuentes, promesas que robarán sonrias de dudas y todo aquello que a veces se escucha y pocas veces se ve concretado.

Por eso nos sumamos al más que justo pedido de igualdad de oportuidades, a la concliación de la vida laboral con la vida familiar, rechazando cualquoer forma de discriminación y repudiando todos los episodios de violencia machista, algo que al parecer tiende a convertirse en una plaga de estos tiempos.

Desde La Barca, quizás el único blog internacional de católicos divorciados en nueva unión, saludamos a todas las mujeres en su día, adherimos a sus sueños y reivindicaciones, que aunque a algunos les puedan parecer exageradas, no harían más que poner un poco de justicia, para tantas generaciones que pasaron postergadas infamemente.

Adriana y Mundy

divendres, 6 de març de 2009

Avortament

Com ja vam dir dilluns, us adjuntem la reflexió que el Grup de Cristianes i Cristians d’ICV hem fet davant la propera reforma de la llei de l’avortament. Som conscients que és un tema molt sensible i difícil, en el qual hom tendeix a adoptar postures molt ideològiques i inamovibles del tipus que siguin o bé, simplement, opta per mirar cap una altra banda. Al grup hem intentat formular aquesta reflexió, amb ganes que pugui contribuir a la reflexió col.lectiva.

I també voldríem afegir que nosaltres dos, o sigui els titulars d’aquest blog, estem inquiets davant el fet que sembla que ICV ja dóna per fet que la seva postura oficial serà la defensa de l’avortament lliure fins als sis mesos. A nosaltres ens sembla que un projecte humà ja tan format (als sis mesos ja ho està molt!) mereix més protecció. I ens sembla que caldria treballar més seriosament les mesures educatives i socials que puguin evitar el recurs a l’avortament.

Una reflexió cristiana

davant les propostes de modificació

de la llei de l’avortament voluntari

En aquests moments en què s’està plantejant una modificació de la llei de l’avortament voluntari que pretén fer-la més adequada a la realitat de la nostra societat, hem cregut convenient aportar la nostra reflexió davant aquest tema.

Per als cristians, el tema de l’avortament és un tema que ha esdevingut especialment sensible, i sobre el qual s’han produït pronunciaments eclesials insistents. Per això, pensem que aquesta aportació nostra, que parteix també de la nostra consciència cristiana i eclesial, pot ser útil per a la reflexió col.lectiva.

Nosaltres som cristianes i cristians que militem o simpatitzem amb Iniciativa per Catalunya Verds, i volem fer conèixer, a la resta de la comunitat cristiana, i al conjunt de la societat, per què pensem que, en els moments actuals, és convenient aquesta ampliació de possibilitats en el tema de l’avortament voluntari.

Aquestes són les nostres reflexions:

1. L’avortament voluntari no és cap cosa bona ni desitjable. És un mal. Ho és perquè, independentment de les posicions diverses sobre el moment en què s’inicia la vida i sobre quan comença a existir una persona, sí que és cert que amb l’avortament s’interromp un projecte humà que de per si és valuós i mereix ser protegit. I ho és també perquè interrompre un embaràs de manera voluntària, per molt necessari que es consideri, sempre és una agressió física i psíquica per a la dona, que, per tant, caldrà evitar tant com sigui possible.

2. Per això, doncs, cal posar en joc tots els mitjans per evitar al màxim el recurs a l’avortament. Cal conscienciar els joves perquè l’avortament no sigui vist com un anticonceptiu més; cal promoure una ètica de responsabilitat en les relacions sexuals, tant per als nois com per a les noies; cal donar tota la informació i formació necessàries de cara a la prevenció d’embarassos no desitjats; cal oferir totes les possibilitats perquè es pugui dur endavant l’embaràs, garantint si cal la possibilitat de donar l’infant en adopció... En aquest sentit, creiem que l’oposició eclesiàstica a l’ús dels anticonceptius no ajuda a l’objectiu d’evitar el recurs a l’avortament.

3. Igualment, cal potenciar també les polítiques socials que facilitin viure l’embaràs, el naixement i el creixement dels fills en les millors condicions. És cert que, actualment, la diversificació dels models de família fa que un fill nascut fora dels canals tradicionals ja no esdevingui, en general, un estigma per a la dona. Però en canvi, l’embaràs i la maternitat continuen essent, encara ara, obstacles explícits o implícits per poder dur una vida laboral normal. I manquen també més mitjans perquè el creixement i educació dels fills tingui un suport econòmic i social més consistent; aquests mitjans s’han de potenciar en tots els casos, però més encara quan el fill pateix alguna limitació o discapacitat.

4. Tanmateix, totes aquestes mesures educatives i socials, ni que es duguessin a terme de la manera més eficaç, no són garantia que no hi hagi moltes parelles, i moltes dones soles, que creguin que, pels motius que sigui, els cal interrompre l’embaràs, i per això es proposen de recórrer a l’avortament. L’experiència ens ensenya que, en la majoria d’aquests casos, si l’avortament no es pot dur a terme per mitjans legals, es duu a terme per altres mitjans, més o menys clandestins, que són font de molts patiments, i que poden comportar greus conseqüències per a la salut i fins i tot per a la vida de la dona. Les dones, i especialment les dones en situació més feble i vulnerable, són, en definitiva, les víctimes de les situacions en què l’avortament voluntari està prohibit o està regulat de manera poc definida, com és el cas de la llei actualment en vigor a l’estat espanyol. Per això creiem que cal una nova llei que reguli l’avortament d’una manera més clara, i que alhora el faci accessible des del sistema sanitari públic en igualtat de condicions per a tothom.

5. En tota aquesta qüestió, encara hi ha un altre tema previ que cal esmentar. I és que, en molts casos, en el procés que fa que una parella o una dona es plantegi avortar, sovint es dóna molta soledat i molta perplexitat. És obvi que engendrar un fill és un acte de responsabilitat compartida, i per tant són els dos membres de la parella els que han d’assumir-ne les conseqüències. Però també és cert que són molts els casos en què la dona es troba havent d’enfrontar-s’hi sola. Caldria, doncs, que tant les parelles com sobretot les dones que han d’afrontar soles aquesta situació puguin trobar, si ho volen, i garantits pels sistema públic d’atenció social, els ajuts que els calguin per a valorar i discernir què és millor fer. I, en qualsevol cas, decideixin el que decideixin, han de poder tenir, des d’un absolut respecte a la seva decisió, el suport necessari per afrontar els reptes que la seva decisió els plantegi.

6. Entrant ja en concret en el tema de la regulació de l’avortament, sabem prou que topa actualment amb fortes oposicions des de diversos sectors socials i religiosos. En darrera instància, l’oposició ve del fet de considerar que, ja des del mateix moment de la formació de l’embrió, aquella vida incipient ha de ser considerada com a tenint el mateix valor que una vida humana ja definitivament formada i nascuda. Aquesta és, però, una opció que no necessàriament ha de ser l’opció que tota la societat assumeixi com a pròpia. Més aviat, sembla que el criteri que més consens social pot generar, des d’un plantejament reflexionat i seriós, és que la vida humana, des de la formació de l’embrió fins al naixement, és un procés en creixement, de manera que l’ésser humà que s’està formant, com més avanci en el temps més protecció mereixerà. És en aquest criteri que es basa la llei de terminis que actualment es planteja. Els qui consideren que des del moment de la formació de l’embrió aquella vida incipient té el mateix valor que la persona definitivament formada i nascuda, tenen tot el dret, no només a actuar en les seves vides segons aquest criteri, com és natural, sinó també a defensar-lo i a mirar de fer créixer el nombre dels que ho considerin també així; però en canvi no poden pretendre que la societat es doni les seves lleis en funció d’aquest criteri seu.

7. Parlant ja des del punt de vista específicament cristià, constatem com a l’Evangeli Jesús no parla en cap moment d’aquest tema, ni se’n parla tampoc en la resta del Nou Testament. I en aquell temps, és prou sabut que les dones avortaven amb mitjans diversos, i a més molts infants acabats de néixer eren abandonats perquè morissin. El fet que Jesús no en parli no vol dir, certament, que li semblés bé o li resultés indiferent. Però el que sí que vol dir és que ell tenia més interès a combatre aquelles actituds humanes en què des d’actituds de poder, de menyspreu o d’indiferència es perjudica o s’abandona el qui pateix, que no pas aquestes situacions en què el que mou la parella o la dona que decideix avortar, o els qui l’ajuden a fer-ho, és el no veure’s capaç de tirar endavant amb aquella situació en què es troba. Per aquest motiu, no ens sembla adequat parlar com si la lluita contra l’avortament fos la màxima expressió de la defensa dels febles que Jesús ens va ensenyar, ni com si l’acció dels governants que volen regular aquest tema fos la màxima expressió de l’acció dels poderosos contra els desvalguts; almenys Jesús, pel que veiem a l’Evangeli, no sembla que convidi a considerar-ho així.

8. No s’ha d’amagar, certament, que des de ben aviat, trobem escrits cristians en què es crida a no avortar i a no abandonar els infants acabats de néixer. És aquesta una postura coherent amb l’Evangeli, sens dubte. Però també cal dir que importants teòlegs i escriptors cristians, reconeguts àmpliament com a tals, al llarg de la història han presentat postures no unànimes sobre temes tals com en quin moment s’ha de considerar que comença la vida humana, i sovint han situat aquest començ unes quantes setmanes després de la concepció. Això també ens hauria de portar els cristians a pensar que no es poden fer, en nom de la fe, afirmacions tan rotundes sobre aquest tema com moltes vegades es fan; concretament, no ens sembla que es pugui deduir de la visió cristiana del món l’afirmació que, des del mateix moment de la formació de l’embrió, aquella vida humana incipient ha de ser considerada amb el mateix valor i ha de tenir la mateixa protecció que la vida humana definitivament formada i nascuda. I en tot cas, com hem dit abans, el que segur que no poden fer els qui consideren que sí que es dedueix, és pretendre que les pròpies posicions i criteris hagin de ser les posicions i criteris de tota la societat. En nom de la fe, en canvi, sí que valdria la pena, sense jutjar les consciències de les persones, convidar a viure la vida amb coratge i esperança, i afrontar les situacions difícils amb desig de cercar allò que és més just, més valuós, més respectuós amb un mateix i amb els altres. Animar a viure així, en aquesta i en totes les situacions, sens dubte contribueix més a construir un món segons l’Evangeli que no pas reaccionar davant els problemes i les incerteses de la societat a base de condemnes i blasmes.

9. Governar, gestionar els afers col.lectius, és sempre una tasca complexa. Mai les societats han estat un aplec d’homes i dones que veiessin les coses de la mateixa manera, ni que tinguessin els mateixos problemes i necessitats. Per això, del que es tracta és, entre tots, cercar quins són els millors camins per tirar endavant les situacions en què ens trobem i que sovint provoquen contradiccions i conflictes de valors i de béns a promoure. Aquí al mig, els cristians hi podem aportar la nostra reflexió, no pretenent imposar-los, sinó amb ganes d’ajudar a la reflexió col.lectiva. I és que, a més, els cristians tampoc no veiem les coses de la mateixa manera, perquè també som plurals. Nosaltres, el grup de cristianes i cristians d’ICV que signem aquest escrit, creiem que, davant la realitat de l’avortament en el nostre país, la llei que en aquests moments s’està intentant promoure des del nostre partit juntament amb altres forces polítiques, és una resposta sensata a les necessitats de la nostra societat, i no es contradiu amb el conjunt de valors que hem après de Jesús i amb la seva manera de mirar les persones i els seus problemes. En el fet de l’avortament es dóna un conflicte seriós de valors. La solució que es vol proposar per mitjà d’aquesta llei –sempre i quan vagi unida a la potenciació eficaç i decidida dels mitjans educatius i socials de què hem parlat al principi, de cara a evitar al màxim, precisament, que calgui fer-ne ús– creiem que és una bona resposta.

Grup de cristianes i cristians d’ICV

Gener de 2009

dimecres, 4 de març de 2009

De Harry Potter a Benet XVI


Al Vaticà hi ha algun problema seriós a l’hora de calibrar les decisions que es prenen. No sé jo si havia passat mai, almenys en els temps que jo recordo, que un capellà fos nomenat bisbe i al cap de poc, abans de ser ordenat, renunciés al càrrec i el papa li acceptés la renúncia.
És el que acaba de passar amb el capellà austríac Gerhard Wagner, que va ser nomenat bisbe auxiliar de Linz i ara el papa ha retirat el nomenament després de la reacció en contra de pràcticament tothom. Una reacció en contra amb tots els motius del món. Perquè un senyor que diu que Harry Potter és un personatge satànic per les paraules misterioses que diu i la màgia que utilitza, certament que denota una capacitat intel.lectual més aviat reduïda. I un senyor que, a més, diu que l’huracà Katrina va ser un cástig de Déu pels pecats que es cometien a Nova Orleans, denota una consistència cristiana tirant a molt pobra.
A aquest pintoresc personatge el papa Benet XVI l’havia nomenat bisbe. I la reacció al bisbat de Linz i a tot Àustria ha estat de tal envergadura que l’home ha demanat de ser exonerat del càrrec, i el papa ha acceptat.
Jo no sé si aquest papa té uns assessors molt ineptes, o més aviat ell pren decisions sense mirar-s’hi, o totes dues coses alhora. Però realment, el govern de l’Església està caient a nivells de molta pena.
De tota manera, posats a buscar coses bones, aquí n’hi podem veure dues. Una, que la pressió popular pot aconseguir coses importants, també a l’Església. I l’altra, que a aquest papa, potser precisament per la seves poques habilitats polítiques, se’l pot empènyer a rectificar quan fa disbarats notables. (Josep Lligadas)

dimarts, 3 de març de 2009

La crisi ens interpel·la a tots i a totes


En el tema de la crisi econòmica, recessió o com vulguem dir-li, passa com amb el conte del llop, que fins que no li veiem les orelles no li prestem la més mínima atenció. Quan apareixen les dificultats és quan vénen les lamentacions. Durant més d’una dècada de bonança econòmica, diferents estaments i organitzacions, els sindicats, els moviments socials, els moviments eclesials en el món obrer, Càritas... hem cridat l’atenció sobre les grans dificultats que vivia el món obrer: atur, pobresa, marginació i exclusió social; flexibilitat, precarietat en el treball; dificultats de les famílies obreres i problemes per a l’educació; les dificultats que sofreixen les dones del món obrer i les condicions de vida i de treball dels immigrants.

L’esplendor dels grans beneficis i de l’especulació, els diners, la felicitat del consum i del “campi qui pugui”, de la cultura dominant, impedien veure el bosc de la situació sofrent de moltes persones que viuen un autèntic calvari: aturats de llarga durada, persones que treballen en condicions precàries, famílies monoparentals, salaris de misèria que impedeixen als joves un projecte de futur, famílies trencades pels accidents laborals, etc.

En canvi, es donaven les felicitacions als grans beneficis, dels quals els únics beneficiaris han estat i continuen sent els especuladors, les immobiliàries, els bancs i molts empresaris, mentre anaven minvant les prestacions socials i empitjorant les condicions de treball. Ha arribat la crisi que necessita el mateix sistema capitalista de producció i consum per a la seva subsistència i, lògicament, ningú no en té la culpa; ni els especuladors, ni els bancs, que continuen presumint de grans beneficis, ni els empresaris, ni els governs que han afavorit l’economia neoliberal sobre l’economia del bé comú. Les conseqüències recauen sobre els de sempre, els més empobrits. Perquè l’especulador, el protegeixen les lleis que li permeten blanquejar els seus diners. El banquer sempre guanya.I també gran part dels empresaris, que consideren que el que han guanyat amb la suor i el sacrifici dels obrers i obreres és només seu i dels accionistes que han invertit els diners que els sobren. Per tant, el treballador al carrer, segons les lleis elaborades en temps de vaques grasses per desprotegir cada vegada més les persones treballadores. I en la lògica capitalista, ara toca de nou als més pobres aguantar el ruixat: acomiadaments, les angoixes de quedar-se literalment al carrer per no poder pagar la hipoteca, frustració de molts joves en no poder formalitzar una família, famílies amb grans mancances, immigrants que després d’esprémer-los els llencem (molts d’ells sense papers), en l’economia submergida, sense dret a subsidi d’atur.

Des de l´Equip de Pastoral Obrera de la Diócesi de Sant Feliu, encoratgem a totes les comunitats cristianes a estar atentes a la realitat sofrent i oprimida per la desigualtat injusta, l’exclusió laboral, econòmica i social de tants germans i germanes nostres, dir una paraula de denúncia i orientació evangèlica, i a implicar-nos a treballar per la justícia social i la solidaritat.
Equip de Pastoral Obrera de la Diòcesi de Sant Feliu

Publicat al Crit solidari núm. 1, febrer 2009

diumenge, 1 de març de 2009

Mandra política


La meva, sens dubte. Els cristians (catòlics, baptistes, anglicans...) d'ICV ens hem anat trobant per anar reflexionant sobre un tema tan complicat com és el de l'avortament i sobre com s'ha de regular. La nostra capacitat d'incidència deu ser mínima, perquè som minoria dins del partit i encara som més minoria dins de les nostres esglésies, però el tema obliga a anar a fons, a deixar-nos interpel·lar, a prendre partit. Ja llegireu la nostra modesta, molt modesta, aportació que aviat publicarem aquí mateix.
M'avergonyeix dir que m'ha fet molta mandra posar-m'hi. Perquè em seria molt més còmode no opinar, no mullar-m'hi. No pas pel què diran de nosaltres uns o altres, que pot ser dur, sinó perquè a mi mateixa em situa incòmodament davant d'una realitat molt complexa, on es tracta de processos que condueixen a la vida, els límits dels quals no estan clars en el camp de la ciència, que per cert sovint resulta menys objectiva del que a una li agradaria. Unes situacions que jo en dic "de teves a meves", on la perspectiva canvia molt segons la implicació personal. I la diferenciació entre les pròpies opcions i allò que et sembla que faries i la necessitat d'un plantejament que sigui apte per a tothom, no només per a tu i la teva gent. I uns plantejaments sovint molt dogmàtics, tant per part de la jerarquia de l'Església Catòlica, posem per cas, on a més es manifesta una nul·la sensibilitat per tot allò que afecta la dona, però també per determinats feminismes que a mi em semblen excloents, per exemple, de la necessària implicació masculina a l'hora de prendre responsabilitats i decisions. De fet la jerarquia catòlica ve a dir: no pensis, refia't de nosaltres, que tenim la veritat. Ja m'agradaria, però és que em resulta impossible refiar-me d'algú de qui no em sento gens estimada.
Em direu que si no estic prou preparada, no hi prengui part, o no voti dins del partit quan arribi el moment de prendre decisions, si és que em donguéssin opció a fer-ho. Potser sí, però crec que hi ha una certa obligació moral per part de tots -també dels que no militen en la política- de reflexionar-hi a fons, de situar-s'hi davant, de buscar criteris ètics des de la pròpia consciència. Perquè tots serem responsables, per acció o per omissió, de la llei que surti, sigui quina sigui, i perquè de fet la llei és només una part, certament de molt de pes, del tema.
Vivim en una societat en què les relacions sexuals estan simultàniament idealitzades i trivialitzades, unes relacions que estan entrant en el camp del consum (aviat si no "folles" amb algun estri exòtic no seràs ningú), sobre les quals hi ha molta informació... però on continuen jugant pors i inseguretats (per què deu costar tant això tan aparentment senzill del condó?) i on s'oblida fàcilment que el sexe és el mecanisme que obre camí a la vida i que per tant cal assumir la responsabilitat de cada "polvo": responsabilitat en forma de malaltia, d'embaràs no desitjat o senzillament de relació amb una altra persona amb les implicacions afectives i emocionals que comporta. On un "reset" no sempre és possible sense que algú prengui mal.
El nostre món no es fa responsable de res. Hem desterrat les culpes, i junt amb elles, les responsabilitats. Ens costa assumir que pitjar l'accelerador té conseqüències per a nosaltres i per als altres, que fumar té conseqüències per a nosaltres i per als altres, que prendre cap tipus de droga per inofensiva que sembli té conseqüències per a nosaltres i per als altres, que canviar constantment de mòbil, té conseqüències per a nosaltres i per als altres. No és estrany que molts adolescents minimitzin riscos, perquè en el seu conjunt els adults també ho fem i perquè estan acostumats al "Crtl+z" quan s'equivoquen i aquí no ha passat res. Però amb l'embaràs sí que passa.
A part d'això hi ha un altre factor que em sembla significatiu i és que ens hem acostumat a controlar les nostres vides. O a creure'ns que les controlem. De manera que malalties pròpies i alienes, morts, discapacitats, interrupcions dels nostres plans costen especialment de pair, sobretot quan rellotges biològics i socials es van distanciant.
Tot plegat són "mals" que provenen de béns que valoro molt positivament. A mi m'agrada, i molt, que la sexualitat hagi deixat de ser un tabú i que el sexe estigui més "socialitzat". També em sembla sà haver aparcat una mena de culpabilitats que no duia enlloc i m'agrada l'exercici de la construcció de la nostra vida d'acord amb els paràmetres de fons que ens motiven més íntimament. Però cal trobar l'equilibri, perquè els efectes col·laterals no són menors.
De fet, la meva fe i la meva trajectòria personal m'ha aportat a valorar cada vegada més positivament l'imprevist, en la confiança que te'n surts , que descobreixes noves forces i capacitats, i que Déu hi és. És potser una afirmació feta des d'una vida sense gaire entrebancs.
Ja sé que és un post molt confús... Perdoneu.
Mercè Solé