dissabte, 20 d’abril de 2013

El número 10 del Crit Solidari

Aquests dies vaig una mica de corcoll. Ja us en faré cinc cèntims. Però mentrestant no deixem de fer revistes de tota mena (bé, no exagerem, de tota mena potser no!). Aquí teniu el Crit Solidari, de l'Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu.
Que vagi  de gust!

dissabte, 13 d’abril de 2013

Interrogants sobre el procés constituent

La veritat és que l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades han presentat una proposta interessant, que m'estic pensant si subscriure o no. 
Certament m'agraden molt les qüestions socials que proposen i em semblen un bon programari, que serà apassionant debatre i que contribuirà a consolidar unes opcions que subscric totalment. Jo hi afegiria potser el reconeixement de la pluralitat cultural. Però per a mi és una limitació important que això es faci com un procés constituent d'una Catalunya independent que no desitjo. I no és un tema secundari.
De fet em passa el mateix amb Òmnium. Jo estic per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes, però no necessàriament des de la independència. I m'incomoda molt la postura d'Òmnium i encara em molesta més que algunes de les seves activitats, si més no a Viladecans i  per la mena de publicitat que en fan, no vagin adreçades tant al coneixement, posem per cas, de la història de Catalunya, que ja prou ens han manllevat, sinó a la glorificació de l'imaginari nacionalista.
Jo estic pel dret a decidir i m'agradaria que m'ajudessin a pensar-hi, però sembla que la postura general més aviat és donar per fet que ja està tot decidit i que el que convé és tallar a cops de destral els vincles que encara hi ha amb la resta d'Espanya. En això caminen junts i complaguts els ultranacionalistes catalans i espanyols. Em sento com si fos invisible i en canvi estic segura que hi ha altra gent que pensa com jo. Dins i fora de Catalunya.
Penso que potser una entitat com Justícia i Pau, que ha estat treballant tants anys per la resolució de conflictes en un context de pau, podria aportar alguna cosa més que l'opció del seu president per la independència. Davant del conflicte i de l'actitud agressiva del PP i de Ciutadans, poden haver-hi molts mecanismes de mediació que reclamen una actitud dialogant i una voluntat negociadora. Crec de debò que s'haurien d'esgotar tots abans de prendre altres mesures, i que caldria pensar bé i assumir bé les conseqüències d'allò que es va fent. Quan dius això et diuen que ets profeta de calamitats. No és la meva voluntat, però crec que quan es comença una vaga, per exemple, has de saber que et descomptaran un dia de treball (i totes les despeses de Seguretat Social que l'acompanyen). I aleshores pots decidir molt lliurement si la fas o no. I jo estic per fer-les, però té conseqüències per a les quals has d'estar preparat.
I parlant de vagues, no deixa de sorprendre'm que la Teresa Forcades manifestés el seu desconcert en l'entrevista de presentació de la proposta, pel fet que la gent no seguís la seva proposta de vaga general indefinida. I és que una cosa és dir el que a molts ens agradaria, i una altra molt diferent fer de sindicalista. Jo treballo en una empresa que no té el propòsit d'acomiadar ningú, ni està particularment en crisi ni s'adopten represàlies de cap mena. I on la gent té força consciència social. I a les vagues generals, només un 60 % fem vaga convençuts. La resta es mou entre els que tenen por (!) i els que lliurement opten per treballar. Una vaga general comporta picar molta pedra, tenir la majoria de mitjans de comunicació en contra i arriscar-se que si fracassa obtinguis els resultats contraris als buscats. I cal no oblidar que aquesta por que dins la meva empresa no em sembla fonamentada, en altres empreses sí que ho està. I en canvi, amb tots els respectes, no s'esperen represàlies en l'interior d'un monestir per adherir-se a una vaga (en qualsevol cas, però, benvinguts els seus suports que a més els poden portar maldecaps eclesiàstics), perquè la seva situació és ben diferent de la que vivim els treballadors en actiu i, encara més, de la que viuen els treballadors en precari, que van sent majoria.
He de dir que jo estaria encantada que tant l'Arcadi Oliveres com la Teresa Forcades es decidissin a tirar endavant el seu projecte personalment. Tots dos s'estan mullant molt, i tenen una magnífica imatge, però cal reconèixer que no s'exposen al desgast polític que és una càrrega que suporten les persones que fan política, de forma professional o no. Cal lidiar amb crear consens, entomar les pluges tòxiques dels mitjans, les crítiques fundades o no dels adversaris i els propis errors, per no parlar dels trepes interns. 
No m'ha entusiasmat tampoc que no volguessin dir qui més hi havia al darrere de la proposta. No sembla un exercici de transparència.
En fi, benvinguda la iniciativa. Almenys es parlarà d'independència amb contingut i amb ganes de transformació social. I aquesta és una aportació significativa. Si, m'agradi o no, he d'acabar vivint en una Catalunya independent, prefereixo que sigui amb els valors que ells propugnen.

diumenge, 7 d’abril de 2013

El contrapunt de la corruptela

Aquests dies de descoberta de corrupteles i de destapar actuacions penoses, bé per avarícia o bé per deixadesa o per incompetència, m'he recordat d'algunes situacions en què m'he trobat al llarg dels més gairebé quaranta anys de vida laboral en diverses empreses. Certament quan qui té el poder o la capacitat de decisió opta per un camí clarament erroni tant des del punt de vista de l'eficàcia com de l'ètica, tens diverses opcions: si se't permet la participació, dir-ho; dimitir de la teva responsabilitat; fer objecció de consciència i no aplicar certes mesures de manera que se sàpiga, o de manera que no se sàpiga;  continuar a la responsabilitat intentant pal·liar les conseqüències d'aquella decisió errònia o fer denúncies al jutjat o als mitjans de comunicació. No resulta fàcil discernir què és correcte. A la pràctica, tot té matisacions i de vegades conseqüències no volgudes: si parles, t'exposes a represàlies, si dimiteixes, s'acaba omplint el pati de personal trepa disposats a carregar amb el que convingui per pujar, si escampes què passa, l'empresa i els llocs de treball perillen; si objectes, resols solament una part molt petita del problema. 
Pensant-hi m'han passat pel cap una colla de persones que conec i que han anat perdent diferents llençols en aquesta mena de bugades. Hi ha qui ha dimitit molt dignament i tot i ser una persona d'una gran vàlua professional ha quedat absolutament relegada. Igualment algunes persones han estat cessades, o han estat assetjades, o han hagut de canviar de feina. Hi ha qui s'ha quedat, i ha entomat un gran pes que ningú no li agraeix, amb voluntat que res no s'acabi enfosant. El meu homenatge a totes elles. Probablement mai no rebran homenatges de ningú ni la seva actitud serà coneguda, però han fet, cadascú a la seva manera, el que calia, tot i que formalment no han obtingut èxit. Ara és un bon moment per adonar-se del valor de la seva acció. Gràcies.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Escarnis

Admiro sens dubte l'acció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca: pel coratge, per la lucidesa, per la solidaritat, per la capacitat de connectar amb tanta gent i per comunicar bé allò que molts sentim. La seva resposta em sembla exemplar, i els estic agraïda.
En canvi, tinc els meus dubtes respecte a l'oportunitat d'aquesta mena d'assetjament no violent o escarni que plantegen als diputats insensibles al tema de l'habitatge, la majoria dels quals formen part del PP. I no pas perquè no entengui que s'ho puguin merèixer. Comparteixo la idea que és una acció criminal el desnonament tal i com es planteja ara i aquí. Però he viscut en pròpia carn o en la de persones properes ombres d'assetjaments i l'experiència no m'ha agradat gens:
- veïns que pel fet de ser estrangers i "robar" llocs de treball es trobaven cada dia la bústia plena de merda en el sentit més literal;
- pares d'algun regidor que perquè el seu fill formava part d'un govern que donava via lliure a l'existència d'un oratori musulmà es trobaven manifestacions i insults a la porta de casa seva perquè vivien al mateix barri on es volia instal·lar l'oratori;
- sindicalistes que perquè creien que en aquella ocasió no havien de fer vaga eren insultats i escridassats pels seus companys de feina;
- polítics acusats públicament de coses que no havien fet i jutjats a priori.
I a un nivell més personal, he patit anònims i en cert moment desqualificacions sistemàtiques per correu electrònic, de manera que obrir l'ordinador em causava un mal de ventre.
Causes diferents, a les antípodes de les de la PAH, però en totes els assetjadors estaven convençuts de la seva raó, se sentien incapaços de trobar altres camins i optaven per jutjar i condemnar la gent sense més. En cap d'aquestes coses, no va arribar la sang al riu, però van generar patiment i no només en les persones "responsables" de decisions ingrates, sinó en les seves famílies i veïns. Ja és el que probablement es buscava amb aquesta acció, però no em sembla just. Estar carregat de raó crec que no justifica les caceres de bruixes ni els assetjaments. Sobretot perquè sovint les aparences enganyen.
Aquests dies vaig estar parlant amb un treballador de Bankia, un sindicalista de la UGT. Em comentava com el comitè d'empresa en un cert moment i abans que esclatés el problema va intentar alertar de l'operació de les preferents a la ciutat on vivia. I com ni l'alcalde ni el seu grup polític els van voler ni tan sols rebre. Avui aquest alcalde passa a la premsa per un dels més sensibles al tema, però quan hagués pogut moure's per evitar que els seus veïns caiguessin en el parany no s'hi va voler comprometre. Però amb una capa de maquillatge, passa pel que no és.
Jo estaria més d'acord a assetjar, sense violència, les seus de partits o d'oficines bancàries, però no els domicilis particulars i, per tant, les famílies, i encara distingint molt bé que una cosa és l'entitat i una altra qui hi treballa. També perquè em sembla que la por no és bona motivadora. Al marge d'això, no cal dir que les mesures policials previstes són absolutament delirants. Però aquest és un altre tema.
Crec que cal canviar la mentalitat dels votants del PP, cosa difícil quan es tenen en contra els mitjans de comunicació, el poder polític, el policial i el judicial. Però la lluita obrera sempre s'ha trobat aquests mateixos obstacles. La PAH no troba un panorama diferent del que s'ha viscut als sindicats, als partits minoritaris o, posats a dir, a la mateixa Església en determinats mitjans.
Fins ara han demostrat una gran capacitat d'estar al costat de la gent. Crec que, si s'ho proposen, no els costarà trobar altres formes de denunciar la injustícia.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Independentisme, de bon rotllo

L'altre dia vaig mantenir una molt interessant conversa sobre independentisme. Ens vam veure amb un amic al qual feia temps que no saludava i que havia quedat una mica commocionat per la meva postura en relació al sobiranisme que he anat expressant en aquest blog. Per tant, va aprofitar la nostra trobada per treure el tema... perquè ell de tota la vida que es confessa independentista.
He de reconèixer que em va agafar per sorpresa, però que em va agradar tenir ocasió de parlar-ne. De fet arran del que havia escrit en el blog i en d'altres llocs, he anat rebent felicitacions i retrets, a parts iguals. Hi ha gent que pensa com jo però no ho expressa, perquè no sap com fer-ho o perquè no gosa. I hi ha amics a qui els sembla impossible que tu vegis les coses d'una altra manera, perquè pensen que el desig d'independència de Catalunya respecte a Espanya és una cosa natural, que cau pel seu propi pes.
No és, però, el cas del meu amic, que entén bé que hi hagi postures diverses, perquè al seu voltant, enmig de persones que estimen molt la cultura catalana, tampoc no hi ha unanimitat sobre el tema.
Tornant a la conversa de l'altre dia, per part meva el que ha canviat és que ara sóc capaç de prendre-m'ho amb més bon humor. Constato que ja se m'ha passat una mica el disgust per la mani de l'11 de setembre i que estic en fase de "qui dia passa, any empeny" i de no deixar-me aclaparar pel debat sobiranista. Amb l'amic en qüestió ens vam fer un fart de riure mentre xerràvem (no hi ha com parlar des del bon humor i des de l'amistat, cosa que no sempre és fàcil). Compartíem anàlisi i no ens va costat gens posar-nos d'acord sobre unes quantes qüestions. Entre elles la sensació que amb independència o sense, patirem i ens trobarem en una situació d'empobriment general que durarà, per la crisi i per l'assetjament dels veïns, i l'anhel i necessitat que, amb independència o sense, mantinguem bones relacions amb Espanya, cosa difícil a curt termini. A cap dels dos no ens agradava la demagògia del PP (no conec ningú del meu entorn que li agradi) ni la fòrmula populista que assegura que amb una indepèndencia de Catalunya lligarem els gossos amb llonganisses d'un dia per l'altre. Ens vam plànyer també per la decepció que està resultant Europa, una Europa que, com molt bé deia ell, no és la de les nacions, sinó la dels estats. Jo mantenia l'esperança -i encara la mantinc- que els estats s'anessin diluint dins d'una Europa on acabessin reforçant-se els lligams lingüístics i culturals del veïnatge, definint altra mena de comunitats. Aquest és un dels motius pels quals no em sembla que posar un nou estat a Europa sigui gaire positiu. Continuarà sent un estat que novament no coincideix amb cap nació, entre d'altres coses perquè les nacions ja no són compartiments d'unitat cultural, si és que mai ho han estat. De moment, però, sembla que l'Europa que mana és la del mercat, la d'unes planificacions generals que tornen ridículs els plans quinquennals de la URSS en el seu temps, i les de l'allunyament progressiu de la decisió política respecte als ciutadans.
Ja veurem. He de dir que jo sento com el debat sobre la realitat d'Espanya i de Catalunya, a mesura que creix la reivindicació sobiranista, no es va enriquint amb matisos, com seria desitjable, sinó que es va esqueixant com aquelles fotografies tractades amb el Photoshop quan hi apliques segons quins filtres: acaben sent espais en blanc i negre on es perd el dibuix inicial i qualsevol matisació.
De tota manera, moltes gràcies, amic meu, això s'haurà de repetir. M'agradaria molt que els debats públics sobre el tema tinguessin la qualitat i el consens de la nostra conversa. I gràcies també a tots els que m'aneu fent observacions sobre el tema, i perdoneu que la meva passió sobre el tema no afavoreixi sempre una conversa reposada.