divendres, 16 d’octubre de 2009

Enterraments

Dimecres vaig anar a un enterrament. Es tractava d'una persona força jove, germana d'una antiga companya de treball, una persona que aprecio molt però que no conec gaire. No tenia idea, doncs, de com podria ser la cerimònia. Com era d'esperar hi havia tota una gentada, i la família havia preparat una celebració de l'Eucaristia presidida pel "pare Manel", en Manel Pousa.
Suposo que els liturgistes gaire estrictes hi haurien trobat moltes pegues, però a mi em va agradar molt. De fet família i companys van fer diverses intervencions, molt emotives, sobre la Mercè, que a la pràctica van servir com a primera lectura. No eren lectures des de la fe (em va semblar), però tampoc no eren simples panegírics. Eren un dol i unes esperances compartides, i el compromís de tots per continuar en la mateixa línia en què treballava la persona que havia mort: per tenir cura de la gent que estimava, dels projectes que tenia entre mans. Després es va llegir l'evangeli (Mt 25, 31-46). Un fragment ben triat i que permetia posar de relleu allò que en definitiva uneix totes les persones, vinguin d'on vinguin, creguin el que creguin: no és tan important allò que creus i que dius sinó com tens cura de la gent que pateix set, fam, que és a la presó, que no té mitjans per viure... En el cas del "pare Manel", molta gent dels assistents li coneixia la trajectòria i la seva coherència vital justament amb allò que vam llegir.
El celebrant va crear un clima respectuós amb tothom i va saber expressar bé el sentit cristià de tot plegat. Penso que segurament es van perdre molts elements litúrgics pel mig, però es va guanyar en comunicació i claredat. Als enterraments hi va molta gent que no és cristiana, perquè s'estima el difunt o la seva família i no pas perquè la fe li digui gran cosa. Crec que és bo desencarcarar les formes al servei d'explicar-nos millor i de posar de relleu allò que uneix les persones, els punts en comú que els cristians tenim amb tothom.
Tots hem fet l'experiència que els tanatoris estan plens de cerimònies que fan justament el contrari: complir rituals de forma rutinària sense gaire connexió ni amb la fe, ni amb el dol ni amb allò que viuen els assistents. Mercè