dissabte, 3 d’octubre de 2009

Fundacions i partits: parelles de fet


Veig que el cas Millet va posant de manifest unes quantes coses, entre elles la subvenció a determinats partits polítics. Subvencions que deuen ser legals i ben documentades, com afirma Felip Puig. No ho nego pas, però la veritat és que totes aquestes fundacions que envolten els partits de fet el que fan és cultura de partit en tot el sentit: publicacions, suport, contractació de persones que treballen en cos i ànima per fer funcionar el partit si no directament, indirectament. i per preparar eleccions. A més sol haver-hi un traspassament de personal continu, de la fundació al partit i a l'inrevés. Tant serveixen per donar feina als qui l'han perduda després d'una ensopegada electoral, com per a l'aprenentatge dels qui s'hi van incorporant... Jo no hi entenc gens, però la meva sensació és que senzillament les fundacions vinculades al partit (tots en tenen una) són un subterfugi legal que obtè molts beneficis fiscals. Legal és, però legítim penso que no gaire, sobretot si aquests donatius provenen d'una altra fundació que rep fons públics suposadament per fer activitats que no siguin peixar un partit.
Al costat d'aquests ingressos i descomptes fiscals hi ha les aportacions "voluntàries" de la gent que cobra dels organismes públics en càrrecs de confiança. De fet conec molta gent amb responsabilitats polítiques que no ha cobrat mai ni un duro o que n'ha cobrat pocs, de duros, de la retribució que formalment rep per la seva tasca en els ajuntaments. Però al costat d'aquesta generositat, que puc dir que he vist, hi conviuen els efectes perversos d'un sistema que confon vida laboral amb finançament del partit i que provoca disfuncions greus a l'hora de valorar sous i necessitats. I les fundacions en són una peça clau.
El cas Millet també destapa altres coses: aquest costum dels peixos grossos (i dels polítics amb més responsabilitats) de ser a tot arreu i de controlar-ho tot. Dels peixos grossos que van cobrant dels consells d'administració d'empreses i fundacions diverses senzillament per assistir a reunions (si al personal de les entitats ens paguessin per reunió assistida, tindríem ja la nostra fortuna) i l'aportació dels quals es basa més en el prestigi i en l'aparença que en la seva capacitat d'anar a fons en tot allò que els passa per les mans. Només cal veure la llarguíssima llista "Millet". És impossible estar al cas de tot, per tant poca feina hi feia, als llocs. I quant als polítics, penso que aquest afany de controlar l'acció de govern i l'aparell del partit deu anar bé suposadament per evitar dissidències, però a la pràctica una de les dues coses deu anar coixa. Perquè per moltes qualitats que tinguin, superman o superwoman clarament no són. El poder o bé del partit o bé del govern (a tots els nivells) deu recaure en persones menys conegudes o, sobretot, menys elegides democràticament.
I encara una tercera cosa. No voldria quedar aclaparada per tot el que està aixecant el ventilador "Millet". I vull esmentar també que la nostra societat civil funciona bàsicament perquè hi ha molta gent que hi dedica esforços de manera gratuïta sense cobrar ni un duro. Sense medalles ni creus de sant Jordi: esplais, revistes, agrupaments, esbarts, clubs esportius, i excursionistes, ateneus, associacions de pares, corals, entitats solidaries i un llarguíssim etcètera funcionen per la voluntat i la generositat de la gent. I estan allunyats dels mecanismes del poder.
Mercè

2 comentaris:

Joan josep ha dit...

Una cosa és clara. Tots els partits s'ha de seure en una taula, deixar-se de tonteries i parlar clarament del finançament. Si no...seguirem inventant fundacions o fent tripijocs per tirar endavant. Fundacions... 3%. Que es posin d'acord i ens ho expliquin clarament. Una abraçada: Joan Josep

El mosquit i el camell ha dit...

Tens tota la raó. Perquè, a més, difícilment no ho farà ningú si el veí del costat continua amb les males pràctiques...
Mercè