La presentació d'en Josep


Amb tot això que han dit tant la Maria Salmerón com l’Andreu Comellas, la sensació és que ja està tot dit i que més valdria que jo no digués res més. Però com que tinc apuntades unes quantes coses que tenia ganes de dir, doncs les dic.

Primer de tot, el que haig de dir és agrair-los a ells dos, a la Maria i a l’Andreu, que hagin volgut ser aquí i presentar aquest llibre. Moltes gràcies per la seva amabilitat a l’hora de valorar-lo.

I, immediatament després de dir això, el que haig de fer és agrair sobretot a l’Antònia Doñate que m’hagi proporcionat el plaer de poder-lo fer, el llibre, amb tot el que ha comportat. El plaer de poder-la entrevistar, de poder fruir de la seva inesgotable memòria, de poder entrar en la seva vida plena de riqueses de tota mena, de poder sentir les seves valoracions dels esdeveniments i de les situacions... també li he d’agrair que, sense ella voler-ho, m’hagi empès a buscar i a preguntar i a remenar... per ampliar el que ella em deia, per comprovar coses, per mirar de saber-ne més. També de recollir fotos per il•lustrar-lo... I deixeu-me doncs, també, afegir aquí l’agraïment a la gent que ha col•laborat en tota aquesta recerca.

I el cas és que tot això ha servit per acabar, al final, amb la sensació que aquesta història, aquestes històries, són un pou sense fons. El senyor Josep Iturrioz, el fill del Manquet, que ens ha deixat algunes fotografies per al llibre i els records del qual no els hi he pogut incorporar perquè a ell vaig descobrir-lo massa tard, em deia: “Home, si entrevistessis a aquesta persona, o a aquesta altra... segur que et podrien explicar moltes coses”. I jo pensava: “Segur que té raó, segur que seria molt interessant, però per fer-ho jo hauria de poder viure de renda i dedicar-me només a això...”. Tant de bo hi hagi més gent que s’animi a anar recollint totes aquestes històries. Però en tot cas, el que jo he de dir és que he disfrutat molt fent tota aquesta feina que ara podeu tenir a les mans i llegir i mirar.

El cuc de fer una cosa així ja fa temps que el tenia, però el que m’hi va empènyer definitivament va ser quan el Manel Luengo i el Xavier Calderé em van oferir de moderar aquella taula rodona de fa dos anys als Capvespres de Ca n’Amat, amb la Maria Calbet, la Paquita Térmens, la Margarida Domènech i la Miquela Oriol. Allà vaig pensar que les històries de tants anys enrere podien donar molt de si, i que alguna cosa més podia fer jo en aquest camp. I en un cert moment, quan vaig trobar temps i ànims per posar-m’hi, vaig encetar aquesta operació de recollir història començant per l’Antònia. I aviat vaig veure que d’allà el que en sortiria no seria un capítol d’un llibre d’històries de gent diversa, sinó un llibre sencer d’una sola persona. Perquè l’Antònia podia parlar no només de com vivia la gent de Viladecans al llarg dels anys que anàvem resseguint, i com era el poble que anava creixent, i quines botigues hi havia, i l’escola, i com era la vida pagesa d’aquells anys. També podia parlar, i parlava, de la seva pròpia vida, d’una vida en la qual hi ha de tot.

Una nena filla de pares immigrants que de cop s’integra, i sense gaires dificultats, en un poble desconegut, gràcies a trobar-se amb un veïnat acollidor i gràcies a la capacitat cohesionadora que en aquells moments té la parròquia per a una part important dels viladecanencs, una parròquia que viu sobretot l’eclosió de la Federació de Joves Cristians. Això, d’altra banda, serà un coixí important per poder pair un fet tant decisiu com la mort del pare i les penúries de tot tipus que aquesta mort comporta. I després els desastres de la guerra, i després la mort de la mare i haver de buscar-se la vida com a minyona a la Torre Roja... Aquesta és una mirada sobre Viladecans no feta des de fora, de records de com era la vida de la gent, sinó des de dintre, des de la pròpia vida. I amb un fil conductor que per a l’Antònia serà sempre l’adhesió cristiana, viscuda amb tot el convenciment, tant aleshores com ara, però viscuda alhora amb la suficient capacitat crítica com per destriar aquesta adhesió de determinades concrecions que resulten certament de molt difícil justificació...

Després vindrà ja el casament, l’entrada a Cal Comellas, i una vida de família intensa i complexa que dóna com a resultat una part important de la gent que ocupa aquesta sala. I al final, és clar, tota la contribució, des de la rereguarda sobretot, a la lluita antifranquista, una contribució important per a Viladecans però no només per a Viladecans, sinó més enllà...

Hi ha, en tota aquesta història, un aspecte que segur que pot portar algunes controvèrsies i que no em semblarà gens malament que les porti. És el tema de la guerra. I és que aquest és un tema que tots plegats tenim pendent. A Viladecans, i a Catalunya, i a Espanya. No m’hi estendré, perquè ara no toca, però sí que tinc ganes de dir que no en traurem gran cosa, de cara al futur de tots plegats, d’aplicar esquemes que pretenguin ser gaire precisos i delimitats pel que fa a les bondats i les maldats, perquè les coses mai no són així, i en el cas de la guerra del 36 sens dubte que no van ser així. Evidentment, el juliol de 1936 existia una legalitat democràtica a Catalunya i a Espanya, encarnada per les institucions republicanes, i això no ofereix dubtes. I evidentment també que l’exèrcit que es va aixecar en armes contra la República no tenia cap legitimitat per fer una cosa així. I evidentment, encara, que després de la guerra el que vam tenir aquí va ser una repressió duríssima i una dictadura que va durar prop de quaranta anys. Tot això és evident.

Però també és evident, em sembla, que entremig, els tres anys de la guerra, aquí a Catalunya, aquesta legaltat republicana va resultar molt malmesa a molts nivells, i amb conseqüències sovint tràgiques, davant les quals les reaccions van ser de totes menes, però en tot cas moltes d’elles marcades per l’ofec que provoquen les situacions límit. En aquest tema encara ens queda molt per parlar i molt per escoltar, des de la bona voluntat de mirar d’entendre més el que va passar, i també d’entendre’ns més tots plegats. La mirada de l’Antònia és una de les mirades d’aquella realitat, i per això, per ajudar més a conèixer i a entendre, he volgut completar el llibre amb alguns apèndixs que convidin a mirar cap a alguns dels personatges republicans viladecanencs, i he d’agrair des d’aquí a la Monserrat i la Núria Puig, la Núria Buenaventura i el Francesc Ollé, que hagin fet possible la realització d’aquests apèndixs.

Encara referint-me a la guerra, sí que no vull deixar de destacar una cosa que és ben sabuda, però que fa de bon recordar. I és el fet que, enmig dels desastres d’aquells dies, a Viladecans les coses van anar força millor que en altres llocs, perquè aquí no hi va haver morts, gràcies a la decidida voluntat de les autoritats republicanes. L’únic mort, el Jaume Abril, va morir en tot unes altres circumstàncies.

El Jaume Abril, sens dubte, és un dels personatges que van marcar la vida viladecanenca durant aquells anys, i que, a mesura que un en va sabent més coses, més ganes tindria de continuar investigant sobre ell, per descobrir-lo més a fons. I amb ell, a mi m’han vingut ganes de conèixer també més a fons alguns altres dels personatges d’aquells temps. Un, certament, el Llorenç Puig, l’alcalde, que fa la sensació de portar a dintre una gran riquesa personal i una notable passió per millorar Viladecans. L’altre, el Josep Iturrioz, el Manquet, que tot porta a pensar que va ser l’home amb capacitat organitzativa que va contribuir decisivament a mantenir Viladecans en un mínim bon estat enmig dels desgavells del moment. Com ja es va dir aquest any als Capvespres de Ca n’Amat, jo crec que es mereixeria que la ciutat li dediqués un carrer. I l’últim personatge que m’agradaria conèixer més a fons és un que certament és menys rellevant, però que alguns dels presents segur que recorden amb especial afecte: mossèn Jaume Martí, el vicari que va ser fonamental per a la consolidació de la Federació de Joves Cristians, i que va ser mort a Sant Adrià el juliol del 36, als 28 anys.

Aquests quatre personatges, juntament amb el cinquè personatge del llibre, que és la mateixa Antònia Doñate, tenen una característica comuna: cap d’ells no va néixer a Viladecans. Deu ser que, efectivament, aquesta és terra d’al•luvió, terra oberta que permet fructificar tothom. Tant de bo que continuï així.

I bé. Acabo, i acabo amb un altre agraïment imprescindible. És, naturalment, al Grup Tres Torres, que ha editat aquest llibre, i que té previst de continuar-ne publicant com a contribució al millor coneixement i valoració de la nostra història i, juntament amb la història, a un millor coneixement i valoració de nosaltres mateixos, individualment i col•lectivament. És agradable, treballar en un grup com aquest. I em sembla que fem una feina raonable, que ajuda a tenir més present la importància del nostre patrimoni de cara a ser una ciutat més cohesionada, amb arrels, i no només un conjunt de persones situades en un lloc més o menys ben acondicionat i amb serveis dignes. En aquest camp, certament que hem avançat notablement, però certament també que caldria avançar molt més. Doncs això. El meu agraïment al Grup Tres Torres perquè fa de bon treballar-hi i, especialment, és clar, perquè ha assumit l’edició d’aquest llibre que espero que tots pugueu disfrutar.

Moltes gràcies a tots per ser aquí aquest vespre.
Josep Lligadas
Viladecans, Torre del Baró, 30 d’octubre de 2009

Comentaris