dilluns, 19 d’octubre de 2009

Fractures

Ahir va fer vint anys d'una ensopegada que vaig patir a la vida. De fet, una tonteria, un petit conflicte amb una persona molt amiga, que em va fer patir molt i molt desproporcionament, de fet. I a ella també, és clar, de rebot, sense tenir-ne cap culpa.
Vaig estar dos o tres anys força descol·locada i va ser un llarg aprenentatge de coses importants. De vegades et sembla que tot rutlla, perquè fas i desfàs molt i et mostres molt activa, però per dins hi ha esquerdes, hi ha "falles" que provoquen terratrèmols. Hi ha enveges o ganes de protagonisme o manca d'autoestima o què se jo... Vas construint sobre la sorra. T'adones que voldries lluir d'un comportament coherent i d'una estabilitat enormes, però a la pràctica ets molt feble i t'equivoques i t'agradaria fer una cosa i acabes fent la contrària. Veus que l'amor propi se't menja encara que prediquis uns altres valors... Costa de veure't tal com ets, i costa encara més d'acceptar-ho amb un cert bon humor. Amb el cap entens una cosa, però el cor va en direcció contrària. No pots controlar allò que sents.
Per sort, i amb l'ajut de tothom, me'n vaig sortir bé. Vaig rebaixar el nivell de feina -crec que en aquella època treballava massa-, vaig canviar una mica d'aires i d'activitats (vaig entrar a la coral, per exemple, que em va anar molt bé), recordo que combatia la tristesa amb inacabables partides de parxís amb algun amic..., i alguns i algunes em van aguantar estoïcament les penes. amb gran delicadesa. Vaig passar per una mena d'aridesa espiritual llargueta. Però finalment me'n vaig sortir, amb reconciliació amb la meva amiga inclosa.
Ahir em va venir al cap, gairebé amb agraïment. Em va fer pensar que de vegades patim molt per coses molt petites. Som fràgils. I em va fer pensar també que abusar del ritme et fa més vulnerable a aquest tipus de fractures.
Mercè

5 comentaris:

Marta ha dit...

Mercè,
m'has colpit mentre et llegia. A vegades m'he sentit com et vas sentir tu fa 20 anys.
Gràcies per compartir-ho. No és fàcil compartir misèries i fragilitats humanes.
T'estimo molt.
m.d.

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies, Marta. De fet no té gaire mèrit, "a toro pasado"... Una abraçada,
Mercè

Maria-Josep ha dit...

Mercè, m'has emocionat. Totes les persones tenim les nostres esquerdes interiors, al cor i al cap, al present i al passat. Cada dia s'apren... per no acabar d'aprendre mai, som humans. Sovint em sento tan petiteta...a tots ens deu passar. Molts es tanquen en una closca i no s'expressen. D'altres ens expressem, però som conscients que de la mateixa manera que tenim força i empenta, som fràgils i ens podem ensorrar fàcilment. El cap falla com pot fallar un braç o un peu... i amb un guix solet no s'arregla, oi?

Bé, jo fa vint anys no et coneixia per fer-te una abraçada, però dóno gràcies a Déu que ara si et conec, de fa uns cinc anys ja. I ara sí que et puc enviar una abraçada beeeeeen gran.
Gràcies per compartir

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies a tu! Sort en tenim dels bons amics...
Mercè

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies a tu! Sort en tenim dels bons amics...
Mercè