diumenge, 4 de novembre de 2012

Espiritualitat i política

Joan XXIII, davant de l'església de Sant Antoni de Pàdua, a Istambul
La senzilla tomba de Martini

Cap de semana de turisme eclesiàstic: visita a Sotto il Monte (el poble on va néixer Joan XXIII, prop de Bèrgam) amb incursió afegida a visitar la tomba del recentment traspasssat cardenal Martini, al Duomo de Milà. Dos homes d’Església que sento ben propers i que, aquests sí, he elevat al meu santoral personal, sense permís de la santa seu ¡, i gratis.
He tingut ocasió, doncs, de repassar la biografia de Joan XXIII, el qual va fer el soldat a la primera guerra mundial, en el cos sanitari, on deuria veure ben de prop el patiment de la gent, i va viure la segona guerra mundial a un lloc com Istambul (on, per cert, hi té un carrer dedicat). Un temps difícil (de persecució implacable de moltes minories), en un lloc també ben difícil (envoltat de feixismes) i que m’imagino que el va portar a entendre molt millor la significació de la diversitat, de la pluralitat, del diàleg i de la pau. Segur que aquesta experiència, (i moltes d’altres, perquè viure l’inici de la guerra freda a Bulgària, com a diplomàtic vaticà, també deuria aportar-li unes quantes coses), és al rerefons de la convocatòria del Concili i de l’encíclica Pacem in Terris.
El contacte amb tot això, sumat a l’entrevista de l’Albert Om, amb la teresiana Victòria Molins, i amb el sermó d’avui, a la missa d’Arles, em fan pensar que visc una espiritualitat ben escarransida. D’una banda, perquè en lloc de viure la crisi i l’actual convulsió social i política com un lloc de trobada amb Déu  i de transformació alliberadora, ho visc en una foscor notable. És un desert pobladíssim, però un desert on caminem una mica a les palpentes, amb un sentiment de pèrdua notable, i sense veure ni intuir la terra promesa que jo imagino com una mena d’Estat del Benestar a tot pulmó. He de dir que haver deixat Càritas, després de tants anys, em fa sentir com si hagués perdut el nord, els referents clars i propers. Ara sé que hi  ha molta gent que pateix la crisi, però si no vull, no la veig. La pobresa en la nostra societat pot continuar sent invisible per a molts.
Però em sembla que el que em molesta més, de mi mateixa, en aquest desert, es l’odi que em desvetllen determinades opcions polítiques, un odi una mica fora de lloc. Segurament per la sensació d’impotència, de limitació democràtica. Potser CiU és qui millor aconsegueix atraure tots els meus llamps i trons,  renecs i malhumors. Segur que la meva amiga AF em diria que l’origen de tanta agressivitat no és en ells sinó en mi mateixa i que per tant és un problema meu i no tant de CiU. I tindria raó.És com quan no pots veure algú proper. En el fons, en el fons, sempre hi acabes reconeixent alguna cosa mal païda de tu mateix.
Aquests dies, pel facebook, tot va ple de missatges polítics. S’acosten les eleccions i som en ple xerrampió independentista. Segurament hi ha qui pensa que utilitzar les noves tecnologies per repetir el propi missatge fa adeptes. Jo, no. A mi els missatges dels meus sovint em carreguen, i els dels adversaris de vegades em treuen de polleguera. Aquesta setmana passada he arribat a deixar de banda una molt efímera amistat de CiU al facebook, tipa de sentir-li els goigs de l’Artur Mas. No n’estic gens orgullosa. Em sembla que una de les coses a cultivar en aquesta travessa de la crisi-desert serà una mena de serenor. D’afirmació de les pròpies opcions, sense intentar ferir ningú, amb claredat, i d’una serena i amable paciència amb les de l’adversari, A mi això em costa i no me’n surto. M’encenc amb facilitat tant si es tracta del missatge de l’Anglada, de la Sánchez Camacho, o de l’Artur Mas, tot i ser conscient que són opcions de qualitat democràtica ben diferent. M’ho he de treballar. He de recordar que les idees són idees, però les persones van per davant.
En aquest sentit, em va agradar molt el programa de la Victòria Molins. No va triar qualsevol “pobre”, molt provocadorament va triar-ne una tipologia dels avui més políticament incorrectes: els delinqüents “de gènere” i va recordar que acompanyar un pres delinqüent és seguir el missatge de Jesús però que això no és cap garantia que el pres en qüestió s'allunyi de la reincidència. Aquí rau la gratuïtat del gest i la llibertat del pres. La Victòria Molins és lluny, doncs, de la idealització dels pobres. Aquí es mostra la qualitat d’un Déu que estima tothom, sigui qui sigui, faci el que faci. Rebutjar el delicte, estimar el delinqüent.
M’agradaria aprendre’n. També en la més pròxima activitat política. No puc reclamar la pau sense desfer-me d’una mica, ni que només sigui una mica, d’aquesta agressivitat meva.
                                          

4 comentaris:

Maria Escalas Bernat ha dit...

És brutal com em sento de propera a tu, en tot aquest aspecte. A mi em passa ben bé igual.

Fidel ha dit...

Testimonis com el de la Victòria Molins ens van transformant de mica en mica.

Mercè Solé ha dit...

Maria, potser serà veritat allò del "mal de muchos...!
Fidel, tens molta raó. Ara bé, hi ha miques microscòpiques...

Montse (Saltim) ha dit...

Has anat a Sotto il Monte? Ostres, si ho hagués sabut et donava un detall per portar a una persona d'allà! Espero que us ho hagueu passat molt bé!