dimecres, 17 d’octubre de 2012

Evangelització "express"

Ara que en els ambients eclesials es parla tant de "Nova evangelització", fins al punt que em sembla que hi ha bisbats que ja tenen a punt un programa informàtic per poder comptar les masses que tornaran  a les Esglésies, vista la campanya que estan fent, jo tinc la sensació que aquest concepte se m'escola entre els dits.
Fa gairebé 35 anys que formo part de moviments que es diuen "evangelitzadors", és a dir, que tenen com a objectiu fer saber a la gent, a la gent propera, treballadors com jo, que Déu els estima i els vol lliure i feliços en un món de justícia on cada persona té un espai de dignitat. I això malgrat el patiment, les pors, la mort, que són vençudes des d'una altra dimensió. Una bona notícia, certament.
Jo al principi això ho vivia amb una certa ingenuïtat. Pensava que la gent, senzillament pel meu testimoni (un testimoni més aviat discret, d'altra banda), es faria preguntes i s'acabaria apuntant al mateix que jo, a un grup de revisió de vida. De fet, un parell de persones, en aquests 35 anys ho van fer i després han seguit camins diversos. 
Més endavant em vaig adonar que això del testimoni és molt subjectiu, que al marge que la teva acció sigui o no valuosa (la meva no ho és gaire), pot ser insignificant per als altres o pot tenir moltes interpretacions, fins i tot per a mi mateixa. Total, que tornem a un punt de partida de relativització, tot i que sense testimoni no hi ha res, en el sentit que cal coherència entre allò que es diu i allò que es fa. I que aquesta coherència és el que dóna credibilitat al missatge.
En un altre moment vaig veure clar que a més a més de "fer" hem d'explicar molt. En un principi, com que l'Església jo trobava que ja havia parlat massa, i massa durament i amb prepotència, pensava que més valia el silenci. Avui, però, ja no hi ha referents cristians per a molta gent i la imatge eclesial en el nostre món és molt negativa, per tant convé aprendre a expressar-se de forma que els teus companys et puguin entendre quan parles de la teva vida cristiana, cosa que no sempre és fàcil. Al cap i a la fi, nosaltres també som Església i cal fer-la visible, encara que estiguem lluny de la perfecció.
Però aquesta comunicació profunda es pot donar un dia "de gràcia" en una conversa, en un grup, en un gest potser de seguida o potser després de molt de temps de relació. Cal complicitat, gratuïtat, entesa i amistat. I llibertat per a l'altre. Jo no veig l'evangelització com a proselitisme, sinó com a acollida mútua. Un trio (l'altre, tu i el de Dalt), amb tot el que tenen els trios d'agosarat. 
Total, que a força d'anar "despullant" l'evangelització, em queden les mans buides. Veig que cal treballar molt perquè evangelització en definitiva també és crear les condicions perquè la gent visqui amb la dignitat de fills de Déu, veig que l'èxit en la pròpia acció no té massa a veure amb tot plegat. Això de l'evangeli no aplega precisament un grup de guanyadors, més aviat al contrari. Com més perds més hi trobes el sentit (potser som una colla de masoques!). De fet cada dia veig que la meva acció en cert sentit és esperança, és creure que les coses es poden canviar amb la voluntat i el treball i que cal intentar-ho. I simultàniament veig que l'eficàcia més aviat és escassa. Això em fa valorar més la vida contemplativa, en el sentit que sovint anem atrafegats amunt i avall i ens sembla que fem molt, però de fet ens movem d'una banda a l'altra i poc més. Perquè el més fonamental sempre és en un fons inabastable. I  potser Déu no ens demana tant que "fem" tal i com nosaltres ens exigim, sinó més aviat que "siguem" amb qualitat i allà on hem de ser. Potser aquí pren sentit allò de la "càrrega lleugera". La Dolores Aleixandre ens alertava un dia dels perills de sentir-nos "secretaris generals de l'evangelització". De fet, la feina la fa l'Esperit, nosaltres només som transmissors, intermediaris.
Crec que cal crear espais de relació entre les persones, espais de qualitat que permetin escoltar i comunicar. I crec que cal vetllar per la coherència, fins i tot en mig del desconcert. 
Tantes voltes que hi estic donant potser per dir que m'admira que hi hagi qui pensa que això d'evangelitzar és bufar i fer ampolles, que només cal adoctrinar el personal i fer-lo passar per la taquilla del confessionari. No ho sé, ja veurem. Perquè no es tracta pas que vingui molta gent a l'església ni que es torni a la religiositat de les formes, sinó que tots plegats en la nostra vida deixem passar la llum de Déu, visquem segons les benaurances, siguem capaços d'estimar la gent que ens envolta i la que és lluny. Que visquem amb llibertat i amb alegria sense falses seguretats.
M'agrada pensar en l'Evangeli amb els termes del lema de la universitat de Barcelona: "libertas perfundet omnia luce". Un lema escapçat, perquè durant el franquisme la paraula "libertas" va ser suprimida i només ens quedava el "perfundet omnia luce", que jo sempre havia interpretat com "ho il·lumina tot amb la seva llum". Ja m'agradaria poder aportar una mica de llum en aquest món!