diumenge, 12 d’agost de 2012

Avortament i discapacitat

La Laia m'ha enviat la referència a un article que em sembla molt interessant d'Antonio Centeno sobre la proposta de reforma del ministre Gallardón de la llei que regula l'avortament. Ja fa dies que hi penso, i que voldria escriure, però em costa expressar-me. Ho faré amb pinzellades, o amb fets de vida diversos, a veure si me'n surto.
1. Quan feia primer curs de treball social (1984), al meu grupet de treball ens va tocar fer un petit estudi sobre la situació de les persones amb discapacitats físiques. Vam contactar, a través d'una associació, amb una noia que no podia desplaçar-se si no era en cadira de rodes. Una dona intel·ligent, que tenia dues (entre d'altres) grans aspiracions: acabar els seus estudis de filologia i viure sola. Amb ella vam aprendre com era de complicat desplaçar-se: la venien a buscar a una hora determinada i la tornaven a una altra hora, sempre en funció no pas dels seus interessos sinó de la coordinació del servei que l'atenia. Volia dir que es veia obligada a passar moltes hores mortes a la Uni, esperant que vinguessin a buscar-la o que comencessin les classes. No podia entrar a totes les aules, perquè l'edifici no estava adaptat. No ho estava ni tan sols l'edifici de l'associació de discapacitats a què pertanyia. El gest d'obrir o tancar un interruptor de vegades era impossible. Era una persona lluitadora, treballadora, que se sentia sola i que no podia fer moltes de les coses que li haguessin agradat... una persona que, segons vaig saber pocs anys després, va acabar amb la seva vida, cosa que em va impactar.
2. Aquests darrers anys, amb en Pepito i la Mercè, els pares d'en Josep, he après bé que moure's en cadira de rodes és ben difícil en les zones antigues de la ciutat, pendents encara d'adaptació, però que en els nous barris desplaçar-se no sol ser un problema, perquè l'accessibilitat és un criteri que ja s'ha assumit. Com ho és que el metro, el tren i el bus, encara que amb grans deficiències en alguns casos, són molt més accessibles avui que fa trenta anys. Un camí que cal continuar reivindicant, perquè encara hi ha molta feina a fer. Però és indiscutible que s'ha avançat.
3. En Jordi, home feliç i amb discapacitat amb el qual compartim sostre, va a un taller ocupacional i pren part en nombroses activitats de lleure especialitzades que a més el mantenen volgudament connectat amb moltes entitats de la ciutat. Una de les activitats que més li agraden són les classes de guitarra, que fa en una escola "normalitzada" de Viladecans. El vaig anar a escoltar en el concert de final de curs. Als seus 47 anys va tocar entre un grup de canalla i d'adolescents, entre els quals destacava, òbviament, ni que sigui per la seva alçada. Ell va sortir contentíssim, i a mi em va encantar: l'actitud dels seus mestres, la dels seus companys i la dels familiars dels companys. Tothom ho acceptava amb tota naturalitat. Cap gest, cap estranyesa. També aquí hem avançat.
4. Ahir, que vam anar a buscar en Jordi que arribava d'un torn de vacances, em va emocionar veure com aquests nois van a tot arreu, com en tenen cura els seus cuidadors, l'alegria que desprenien.
5. En els anys 80 vaig viure simultàniament la reivindicació dels drets dels minusvàlids que dèiem aleshores i la reivindicació de l'avortament. I la veritat és que pensava com es deurien sentir molts d'aquells minusvàlids en sentir que la seva vida era valorada com a perfectament prescindible, font de patiment. Francament, no em sembla que els ajudi en la seva autoestima.
Jo estic a favor de la despenalització de l'avortament, com a mal menor, perquè em sembla que si no sempre reben les dones i, encara, les dones amb menys recursos. I perquè crec que la maternitat s'ha de poder assumir amb llibertat. La mare d'un company d'en Jordi sempre em diu que ella probablement hagués tingut igualment el seu fill, discapacitat, perquè era molt desitjat, però que odia l'Església catòlica perquè en el seu país no li van donar cap altra opció i es va sentir molt manipulada.
Crec que hauríem de dir més i més fort que la vida amb discapacitat és una vida tan digna, tan feliç, tan possible i tan lliure i creativa com qualsevol altra. I aquesta part del discurs sempre ens la mengem, amb la qual cosa no ajudem gens la gent que es troba amb un fill o un familiar amb dificultats. Sobretot a l'hora d'argumentar sobre l'avortament, hi ha una tendència a presentar qualsevol discapacitat com una vida de patiment segur. Però el cert és que tenim més recursos socials que mai (creuem els dits, perquè això recula a gran velocitat) i en canvi ens costa més que mai assumir la vida amb discapacitats conegudes. Dic conegudes, perquè hi ha moltes menes de discapacitats, alguns d'invisibles, i perquè de fet tots, un dia o un altre, patim alguna mena de discapacitat. I ho dic, conscient que hi ha discapacitats terribles que a mi em costaria molt d'assumir i que entenc que hi hagi gent que valori que és millor que no tirin endavant. Però, alerta, que em sembla que posem el llistó molt, massa, avall.
La discapacitat s'ha d'afrontar col·lectivament, abocant-hi recursos, canviant hàbits de vida, esdevenint més solidaris i fraterns. Aleshores el grau de patiment, de solitud, de limitació baixa considerablement. 
Jo, que em sento cristiana, tendeixo a veure aquesta mena de fets amb confiança: ja ens en sortirem, ja ens ajudarem, ja n'aprendrem, amb l'ajut de Déu i de la gent. Fins ara m'ha funcionat. Potser he estat molt afortunada, no ho sé.
Francament, penso que ens cal evitar avortaments, però no pas per la via coercitiva, que genera més patiment, sinó per la via d'ajudar-nos a acollir els qui arriben, siguin com siguin ells, i siguin quines siguin les nostres circumstàncies. Perquè de vegades ens creiem molt que controlem i que hem de controlar la vida, però no sol ser pas així. Ben al contrari.
I em sap greu que els qui més volen posar les dones que avorten (només les dones i algun metge) a la presó siguin els mateixos que retallen -o que accepten sense dir ni piu- els drets de les persones amb discapacitat, en situació de pobresa, d'atur, de malaltia. És una gran hipocresia.
Però cal reconèixer que també és una gran demagògia defensar l'avortament eugenèsic. Jo subscric el títol de l'article de l'Antonio Centeno: aborto libre sí, aborto eugenésico, no i us en recomano la lectura. Entenent l'avortament com a últim recurs i treballant per crear un clima favorable a acollir els nadons, encara que no siguin perfectes -hi ha algú perfecte?- ni que arribin en moments poc oportuns. Tendim a valorar molt l'enamorament encara que sigui en moments i amb persones també poc oportunes i això és viscut culturalment com un fet inevitable i que no es pot deixar de banda, i en canvi ens costa molt assumir els embarassos imprevistos. Per què?