dimecres, 21 de novembre de 2012

Càrregues

Membres de l'Associació per a la integració de Discapacitats de Viladecans , l'altre dia, a Cosmocaixa
Ahir vaig tenir sessió de formació sobre participació ciutadana. És un curset adreçat a les entitats i organitzat per l'Ajuntament de Viladecans. La veritat és que la majoria d'associacions ens queixem sempre de la manca de participació: costa que la gent s'impliqui activament en la marxa de les associacions, costa que vinguin a les assemblees o que formin part de la junta, o senzillament que participin de les activitats. Sovint som quatre gats que ens anem perpetuant en els càrrecs i el relleu generacional sembla que no hagi d'arribar mai.
Pensar-hi entre tots aporta algunes claus: funcionaments massa presidencialistes, poca confiança en la gent, rutines innecessàries, tendència a no delegar... Hem rebut un bon dossier amb tècniques dinamitzadores fàcils d'aplicar.
A les mediadores que ens fan el curset, pobres, gairebé no els deixem espai per parlar. Com sol passar, el curset ens funciona d'entrada com a teràpia entre els presents. I, quan fem teràpia, surten altres aspectes que presenten dificultats més difícils de resoldre: juntes desequilibrades (vull dir, on hi ha membres que s'han ofert però que no apareixen), petits conflictes, i, sobretot, sobrecàrrega.
En un exercici que ens proposaven, intentàvem pensar per què determinades associacions tenien tant d'èxit i nosaltres, sniff, no. Però és clar una cosa és apuntar-se a una associació de balls de saló i una altra en una entitat de discapacitats, on associar-se és una necessitat i on hi ha un desgast important dels familiars i en el fons poc espai per "rodar" en els càrrecs, sobretot si la formació i preparació dels familiars és desigual. Tothom se'n pot fer soci, sobre el paper, però com és natural l'àmbit d'associació és el de les persones que tenen familiars discapacitats, per tant té un creixement limitat. A això cal afegir que no tothom sap fer papers per a una subvenció, té correu electrònic, habilitat per acompanyar un grup de monitors o per dirigir una assemblea. I aleshores la feina recau sempre sobre les mateixes persones.
Ahir vaig poder comprovar l'angoixa amb què ho vivia la presidenta de l'esplai on va en Jordi. A part de la seva vida professional (és mestra) i de l'atenció a la seva filla amb discapacitat (una noia que necessita força més atenció que en Jordi), és la presidenta d'una entitat complexa, amb personal semi-assalariat, amb grups diversos. Una entitat que funciona molt bé, perquè que té un equip reduïdíssim a la sala de màquines. 
Per pensar. Perquè té difícil solució.