diumenge, 2 de setembre de 2012

Sortint de l'armari: no m'agraden els nacionalismes


Fa dies que no escric. Mandra estiuenca, neteges generals a casa, preparació de la festa major i, sobretot, molta dificultat a escriure aquest post. Fa dies que hi rumio, i la veritat és que em costa dir una cosa amb la qual puc perdre unes quantes amistats.
Efectivament, tinc la sensació de viure en un bany maria nacionalista, en què es dóna per suposat: a)el teu amor a la nació,b) un sentiment que pot anar des de la simple desafecció fins al menyspreu absolut respecte Espanya i els espanyols, i c) un anhel independentista com a solució als principals problemes actuals de Catalunya. Normalment no goso dir ni piu, per no entrar en discussions que poden ser viscerals i perquè de vegades quan he tractat de fer-ho tímidament en certs ambients, he percebut un silenci que se m’ha fet molt incòmode. De tota manera, si heu anat llegint aquest blog, prou que hi deveu haver trobat força expressions poc amables amb els nacionalismes.
Doncs bé. Tractaré d’explicar-me en aquest post i en successius. Confio no ofendre ningú.
Començo parlant de la nació. He de reconèixer que el terme mai no m’ha resultat gens simpàtic. I és que ho associo a una experiència gairebé infantil. Des que vaig tenir nou o deu anys, vaig començar a aficionar-me amb passió a la música. Anava amb la mare a un munt de concerts, entre els quals la música coral tenia un lloc preferent. Era l’època de la Coral Sant Jordi, del Cor Madrigal, de la Coral Càrmina, entre d’altres. Anava a molts concerts de la Coral Sant Jordi, per raons familiars i m’encantava. A part de l’indiscutible carisma de l’Oriol Martorell, la coral cantava molt bé, introduïa constantment nou repertori a Catalunya, noves formes de cantar, connectava bé amb les inquietuds socials, fins i tot es vestia diferent (tot i que això a mi no m’ha emocionat mai gaire). Al costat d’això, l’Orfeó Català, des del meu punt de vista d’adolescent, cantava sempre el mateix i sempre igual de malament (perdó per l’Orfeó, que després s’ha renovat fins a assolir un nivell excel·lent!). Em semblava una formació encarcarada i no podia entendre de cap manera que la gent s’emocionés tant en escoltar-la. Gent que no anava mai als concerts, hi anava per Sant Esteve i aplaudia amb entusiasme. Segurament aplaudia el que havia estat l’Orfeó i el que no havia pogut mai ser durant el franquisme. La música esdevenia una mena d’efecte col·lateral. Però jo em preguntava per què, amb o sense càrrega històrica, l’Orfeó no intentava millorar la seva qualitat, fer senzillament la seva feina. D’aquella experiència m’ha quedat la intuïció que embolicar-se amb la bandera sense sentit crític ens fa sords. I això no ajuda gens a avançar. Ajuda només a alimentar una nostàlgia. No sé si una mica menys d’aplaudiments i una mica més d’exigència haguessin fet un bé a l’Orfeó, però crec sincerament que si vam avançar musicalment en aquells anys no va ser pas per la feina que feien ells, sinó per la que es feia des d’altres formacions amb menys càrrega simbòlica i més eficàcia.
Nou encontre amb el món nacionalista. Primers anys de facultat (1979-1984). Jo hi vaig fer filologia, la meitat de la carrera amb els de clàssiques i l’altra meitat amb els de germàniques. L’actitud d’una bona colla dels meus companys que feien filologia catalana a mi em semblava d’una estretor de mires lamentable. No cal dir que el sistema universitari de l’època tenien molts dèficits, però les seves propostes eren: a) suprimir la llengua i la literatura castellanes en qualsevol cas, b) si es feia literatura castellana, fer-la en català. Jo hagués entès més que un mínim de literatura catalana fos una quota indefugible per a qualsevol llicenciat en filologia de la nostra universitat, però suprimir el castellà em sembla un empobriment estúpid i un menyspreu incomprensible per algú que estima la literatura, qualsevol literatura. I no cal dir que el criteri que a filologia la literatura es fa en la llengua que li és pròpia, em sembla un bon criteri, que a mi em va costar molt d’esforç, per cert: literatura alemanya en alemany, francesa en francès, catalana en català, castellana en castellà....
Al principi de la transició vaig anar a algunes manifestacions nacionalistes, fins que va aparèixer el “xarnegos, fora” i encara no hi he tornat. També em vaig sentir molt avergonyida del meu país quan la gent va xiular l’Elvira Lindo, fa pocs anys, pregonera de les festes de la Mercè perquè no era catalana o quan es posa en qüestió que la gent catalana que escriu en castellà forma part de la cultura catalana. Potser volem una Catalunya tancada? Se sol dir una nació, una llengua. Però de debò es pot parlar avui d’una llengua? Quantes llengües es parlen a Catalunya? Només el català pot ser oficial? Jo crec que hi ha molts camins per potenciar el català sense eliminar res.
Vaig aprendre català, en ple franquisme, anant a classe de 9 a 10 del vespre en una parròquia tres dies a la setmana. Deuria tenir també deu o onze anys. Amb l’inestimable suport del Cavall Fort. Hi anava també amb la mare. Ella, amb el grup d’adults, treballava el Signes i jo, el Faristol. Després van venir les classes –voluntàries- a l’institut, algunes de ben divertides com les que fèiem amb en Carles Castellanos –personatge prou conegut i que ha entrat i sortit de la presó per raons nacionalistes unes quantes vegades- que a més ens ensenyava història de Catalunya d’amagat en llocs inversemblants, tractant que no ens enxampessin. En un institut on hi havia més de mil alumnes, a català n’hi anàvem quatre o cinc, però l’Angeleta Ferrer, directora de l’Infanta Isabel d’Aragó, continuava oferint-nos aquesta possibilitat. Això em va facilitar molt, durant la transició, poder fer els treballs del COU i la universitat en català, i poder començar a traduir tota la documentació de la mutualitat on treballava al català i contribuir a la formació bàsica lingüística dels meus companys. La preparació de tot plegat fora d’hores de feina i sense cobrar tot i que, importantíssim, amb el suport de la direcció. Ara bé, entre els meus companys, curiosament n’hi havia de molt i molt nacionalistes, que mai no van fer l’esforç d’aprendre a escriure la seva llengua.
Per què us explico aquest “rotllo”? Perquè jo entenc la defensa del català (i de la cultura en general) com una qüestió més pràctica que ideològica. És a dir, jo penso que cal aprendre bé la pròpia llengua, lluitar perquè no quedi arraconada. En aquest sentit, valoro molt la immersió lingüística, que permet que després escoles, comerços, institucions puguin atendre tothom en català i que tothom hi pugui accedir per treballar-hi, perquè hi està preparat. Després, que la gent a casa seva o al carrer parli una llengua o una altra, o faci literatura en una o en una altra és una altra qüestió. Crec que defensar la llengua materna obre el ventall...
En canvi, jo tinc la sensació que per a molts nacionalistes aquesta és una qüestió únicament ideològica. Quan vaig treballar a l’Ajuntament de Viladecans, per exemple, vaig descobrir que el Servei Local de Català comptava amb uns mitjans de pena. Es parlava molt que si els immigrants havien de conèixer obligatòriament el català, però els mitjans que s’hi dediquen són escandalosament minsos, però això no depèn de Madrid. Ara que CiU i el PP es reparteixen poders municipals, ¿quina és l’àrea que s’ha deixat en mans del PP a la Diputació de Barcelona? Doncs cultura. Ho sap tothom i és profecia que el PP té gran simpatia per la cultura catalana. I en altres nivells no anem gaire millor. Òmnium es decanta per la independència, però sol fer uns escrits inassumibles per als no independentistes que volem defensar el català. En lloc de sumar, s'estima més restar. I de vegades, amb unes quantes faltes d’ortografia. Estimar la llengua, vol dir tenir-ne cura i crec que una institució com Òmnium no es pot permetre anar de qualsevol manera.
Fins i tot la molt nostrada TV3 manifesta molt més interès a promoure l’esport (el Barça i la centrifugadora de la Fòrmula I, per exemple) que no pas la cultura en general i la catalana en particular. I tampoc aquí crec que sigui culpa de Madrid, precisament.
En fi, perdoneu que m’hagi desfogat. Però és que en l’àmbit cultural em fa la sensació que el que cal és un canvi de valors i de prioritats que no vindran per la independència, ni fins i tot pels diners, sinó per una altra mentalitat. Que no depèn de Madrid.

4 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Et felicito pel comentari.

Faran falta moltes reflexions com aquesta teva després de l'embafada que ens espera d'aquí a l'11 de setembre.

Anònim ha dit...

Em sembla que d'amistat no n'has de perdre cap i t'agraeixo que expressis les experiències que has viscut que segur que ens marquen (però, potser només fins a cert punt. A l'Assemblea de Catalunya es defensava l'Estatut com un pas cap al lliure exercici al dret de l'autodeterminació, amb el postfranquisme semblava que es podria avançar cap a un Estat pluricultural i plurinacional, fa molts anys de la mort del dictador i no hem avançat cap aquí. L'opció per organitzar-nos en un estat per mi és totalment legítima. Justament en ser una proposta popular i transversal convé que hi siguem com més gent millor i que entre aquesta també siguin com més millor els que volem que el nostra país sigui obert culturalment i a les llibertats, que sigui socialment just i solidari. Una abraçada ben cordial, Josep Pascual

Mercè Solé ha dit...

Gràcies, Jordi. és que em sembla que em fa més por l'independentisme que la crisi.
Josep, és que aquest tema nacional sempre m'ha costat molt. I ara em sento fatal perquè sembla que la independència hagi de resoldre per si sola tots els problemes i jo, francament, ho veig com una mena de fugida cap endavant. En fi, m'ha anat bé escriure-ho i t'agraeixo el comentari. Ja en parlarem!!!

Luz Noor ha dit...

Mercè, es la primera vez que entro en tu blog, por indicación de mi hermana Marilia, y realmente me gustó muchísimo lo bien que expones tus ideas, poliédricas, abiertas al máximo para captar todo lo importante que pulsa la vida.
Hace falta más gente como tú en la vida política, y en todos los lugares. Como dices: es cuestió de mentalidat. Gràcies!!! Elia