dijous, 13 de setembre de 2012

Una bona veïna

Aquesta tarda m'ha vingut a veure una amiga, preocupada per la seva veïna: una dona jove, separada, amb dues criatures, sense feina, i un munt de deutes. Deutes "normals" (subministraments, hipoteca...) i deutes provinents del fet de demanar préstec sobre préstec cada vegada que aquests darrers anys s'ha trobat amb dificultats. Tot plegat acompanyat d'una certa mala administració (consum excessiu d'aigua i de llum, etc.). Amb tot, la noia i els fills han passat tot l'hivern sense calefacció de cap mena per no gastar. Malviu de petites feines i de contractes molt curts, en alguna empresa de neteja. Fins ara se n'ha anat sortint, amb angoixes, però comença a sentir-se molt desbordada.
La meva amiga, que és una excel·lent persona, viu sola i ja està jubilada, li encomana petites feines, l'ajuda de tant en tant amb menjar, li ha pagat algun cop algun rebut, i fins i tot ha anat a veure  l'assistent social (és un cas conegut dels Serveis Socials i, pel que m'ha explicat, d'aquells que es van arrossegant sense gaire entusiasme ni per part de l'assistent social ni per part de la interessada). 
Venia a preguntar què més hi podia fer, pensant que jo encara estava vinculada a Càritas, preocupada perquè no veia cap sortida a la situació. No l'he poguda pas ajudar gaire. No sé com estan en aquest moment ni els serveis socials ni Càritas. M'imagino que malament.
M'ha commogut: pel seu interès, per la seva solidaritat real i exempta de paternalismes. Li he fet alguna recomanació per no deixar-se pressionar gaire. Un treballador social té una institució al darrere que li permet justificar algunes decisions o algunes negatives d'ajut; una veïna això no ho pot fer. Però la meva amiga no s'amaga, intenta actuar i fer-ho intel·ligentment, sabent que no resoldrà la vida de ningú però que pot contribuir a donar suport a qui té al costant, escoltant, donant un cop de mà, actuant amb discreció, sempre de bon humor. M'ha alegrat el dia i m'ha recordat el sermó que ens va fer en Gaspar Mora dissabte passat a la Festa Major: en un món on sembla que no hi ha un pam de net, continua havent-hi qui il·lumina la foscor. Gràcies, Anna.
(hi poso aquesta fotografia que vaig fer en un moment especialment feliç, aquest estiu al Parc Gülhane d'Istambul, mirant com passaven els vaixells pel Bòsfor. La visita de l'Anna, ben diferent, me l'ha fet reviure)

2 comentaris:

Teresa ha dit...

nneceboJo també vaig tenir "una bona veïna",quand vaig arribar a aquesta casa,amb tres fills petits i un més que và neixer al any següent,sense feina, sense familia,i sense diners,els meus veïns,(permeteu-me que digui els seus noms com a homenatge a les persones mes maravelloses que he conegut)el José Mª Palacios i la seva dona la Manuela Martinez,hem van ajudar moltissim,cuidant als meus fills,de vegades donant-me menjar i roba i finalment donant-me feina com assistenta a casa seva (no em necessitaven pero ho van fer per ajudar-me)gràcies a ells vaig sortir endavant,mai els oblidaré,ja no son els meus veïns pero sempre seràn els meus adorats amics,de vegades penso que no mereixo que em consideren amiga perque mai els podré tornar tot lo que van fer per mi,el deubte que tinc amb ells es impagable,prego per ells cada dia perque es mereixen lo millor.

Mercè Solé ha dit...

Doncs, sí. A casa també vam gaudir de gent que ens va ajudar molt en èpoques dures. I ho feien amb discreció: anaven a comprar i compraven una mica més, o em convidaven a esmorzar, a mi que era molt petita... Sempre els estaré agraïda. No és només el què sinó també el com. Gràcies, Teresa