dimarts, 18 de setembre de 2012

Deu anys a Viladecans

El Bloc Civit de la Diagonal

Un racó viladecanenc que m'agrada molt
Em penso que els fa avui. Deu anys del trasllat del barri de Poblenou, a Barcelona, a Viladecans. Vam venir per motius familiars, convençuts que era el que calia. Enrere em quedava tota la vida al Poblenou: el pis de la meva mare, els veïns, molts amics, un món associatiu potent (en el qual he de dir que jo no hi participava gaire, però que era un punt de referència). Amb tot, vaig venir a Viladecans en situació privilegiada: casa, feina, família, i il·lusió pel canvi. Hi ha opcions que obeeixen a necessitats, però que igualment són reptes estimulants.
De Viladecans, llevat de la família d'en Josep no en coneixia res. De fet, un amic nostre, historiador, ja m'havia anunciat: "ui, vas a viure al poble més lleig del Baix Llobregat". Però no. S'equivocava.
De fet el que va ser espantós va ser tot allò que va envoltar el canvi: pocs dies abans va morir una amiga (la Montserrat Casas), el dia en què estava previst el canvi va caure un llamp al pis de Barcelona i l'ascensor va quedar inutilitzat i vam haver d'ajornar el trasllat quan ja ho teníem tot desmuntat i a punt perquè el transportista no podia baixar tots els mobles els sis pisos; tot just arribar vaig començar a tenir problemes laborals (expedients, suspensions de sou i ocupació, amenaces d'acomiadament); al cap de quinze dies va ploure a bots i barrals i se'ns va inundar la casa per les goteres (la gotera més gran damunt els ordinadors!), vaig caure per les escales... En fi, no vaig tenir gaire temps per enyorar-me.
La decisió de venir a Viladecans va demostrar ser bona: en Jordi i nosaltres ens vam anar adaptant mútuament amb molt de temps,  vam poder participar plenament de l'atenció als pares d'en Josep fins que van morir... I la decisió va resultar gratificant també per altres coses.
Vaig canviar de feina i durant un parell d'anys vaig poder treballar a l'Ajuntament, a l'Àrea de Participació Ciutadana, cosa que em va facilitar conèixer molta gent i entitats, fer-me meu Viladecans, vaja! Potser el canvi més significatiu que vaig viure va ser adonar-me que en una ciutat de 65.000 habitants la política municipal és molt diferent, més viva, més propera, té més sentit. I també va ser un bon bany d'humilitat respecte a l'exercici polític.
D'aquests contactes en va sortir, ja fora de l'Ajuntament, la revista Viladecans Punt de Trobada, i més endavant la coordinadora d'entitats El mamut de Viladecans. Hi ha moments en què es produeixen bones sinèrgies i, sí, de la feina municipal (del Consell de la Convivència) en van sortir fruits inesperats.
Vaig sobreviure a aquell desastre de ministra (la "antes partía que doblá") que em va ajudar a conèixer millor el transport públic de la comarca, i de debò que Viladecans és una ciutat ben bonica, amb molt bons veïns. Potser el que trobo més fluix és el teixit associatiu, que m'agradaria que fos una mica més sòlid i menys clientelista, però em sembla que això respon a una tendència general.
Doncs res. Visca Viladecans, i visca el Poblenou!