dijous, 6 de desembre de 2012

CCOO i la desigualtat

L'altre dia vaig tenir ocasió de prendre part, convidada per la CONC a una mena de seminari-taula rodona sobre la desigualtat i la pobresa. Era un acte a porta tancada amb gent molt diversa (des de la Fundació la Caixa, a Càritas, als capellans obrers, als col·legis d'educadors i de treballadors socials, a entitats de tota mena del Tercer Sector), que s'inscrivia dins el procés congressual del sindicat, que es pregunta quina ha de ser la seva actuació per evitar l'exclusió social.
Agraeixo molt la reflexió i el to amb què va anar tot plegat, tot i que l'assistència va ser tant nombrosa que ens va deixar a tots amb les ganes de continuar. Dic que em va agradar el to, perquè va ser un acte on els convocants no es van menjar els convocats (bé, és que encara recordo una reunió del PSC, fa temps, en què van convidar empreses d'economia social i no ens van deixar obrir la boca en tota l'estona a còpia de donar-nos la benvinguda) i on es va poder criticar, també, el sindicat en el seus vicis propis d'una gran institució.
A mi em va fer pensar que el sindicat hauria de fer un esforç per estar al costat de la gent aturada. Ja sé que el gruix de la tasca sindical ja camina en aquesta direcció i sé també que si hi ha algun ase dels cops en la nostra democràcia són els sindicats. És una tasca complexa i esforçada ser delegat sindical, i es valora molt poc.
Però penso que mai com avui s'ha tractat tan malament els aturats: més facilitats per a l'acomiadament,  menys per a la contractació de col·lectius amb dificultats, menys indemnitzacions, menys prestacions, menys formació, menys informació i a sobre se'ls revesteix amb una mena de culpa per no trobar feina. Al costat d'això pren relleu la figura de l'emprenedor, que ja em sembla bé, però que tendeix a desplaçar la responsabilitat social de l'ocupació a les espatlles dels aturats i no dels empresaris.
Les persones en atur necessiten espais on poder pensar, comunicar-se, organitzar-se, formar-se. On es confiï en ells i on puguin sortir totes les seves habilitats, qualitats creatives, imaginatives, solidàries, tan menyspreades per aquesta mena de monstre anònim (no perquè no tingui nom, sinó perquè ens l'amaguen) que es diu "mercat". Perquè la persona té moltes més necessitats que no pas les econòmiques i perquè crec que la confiança en els socialment petits pot generar grans canvis socials, de valors, d'alternatives. Si els sindicats i els partits dels treballadors no s'arrelen aquí no anirem endavant. Més enllà de manifestacions i vagues, cal escoltar molt, cal afavorir la participació, cal ajudar a organitzar (no liderar, que odio la paraula, perquè li trobo ressons manipuladors!), cal donar un cop de mà.
I si els més pobres no se senten reconeguts ni valorats, ni necessaris per a la construcció de la nostra societat, s'obren dos camins: l'un els porta cap a la més absoluta marginació i l'altre ens porta a tots al feixisme. 
Dit això, tan solemne, em sento fatal perquè no acabo de trobar el meu lloc i em sembla que no faig res per contribuir a fer una societat millor. Em passo l'estona pensant què haurien de fer els altres i em costa pensar què hi puc aportar jo. En fi, tant de bo tots acabem trobant camins... 

1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Sens dubte que treballar en un sindicat preparant-ne un proper congrés a Espanya que és un país o un estat amb gairebé 5 milions d'aturats és gairebé com tenir una feina d'alt risc.