La setmana vinent vaig al Liceu a veure l'òpera que Britten va escriure sobre la novel·la de Thomas Mann, l'any 1973, quan ja s'havia estrenat la pel·lícula de Visconti. Això m'ha portat a intentar mirar i escoltar un DVD de l'obra per anar-m'hi preparant, perquè m'agrada molt Britten, però aquesta música en particular em sembla una mica dura, i, almenys a mi, em requereix un cert esforç previ.
Una de les "prèvies" ha estat tornar a veure la pel·lícula del Visconti, que vaig descobrir quan jo tenia quinze o setze anys i que em va impressionar moltíssim, sobretot per aquesta mena de barreja entre Thomas Mann, la música de Mahler i el mateix Visconti. Va ser com obrir una porta a una altra dimensió, que em va tenir captivada un munt de temps. Segurament no entenia res, com probablement encara no entenc, però m'emocionava. És com quan t'agrada una música, que la raó et pot ajudar a entendre-la, però segons com no hi pinta gran cosa. No cal.
De fet ara la pel·lícula m'ha continuat semblant preciosa, però aquest univers una mica asfixiant, decadent i turmentat em resulta estrany. M'agrada aquesta idea que la bellesa, com la mort, pot aparèixer sobtadament, de manera gratuïta, sense respondre exactament als esforços per crear-la, o per trobar-la. Sempre sorprenent. M'agrada la barreja d'emocions i de pulsions, sexuals o no, que desvetlla i entenc que et deixin descol·locat sobretot si apareix d'una manera inoportuna. Però no em sembla tan destructiva ni necessàriament despersonalitzadora, si més no per ella mateixa. En canvi, sí que em semblen perillosos la voluntat de controlar-ho tot, l'orgull de sentir-se creador, la pròpia imatge de maduresa perfecta, fer de la bellesa o de l'enamorament un absolut o no reconéixer-nos tan vulnerables com som.
Una de les "prèvies" ha estat tornar a veure la pel·lícula del Visconti, que vaig descobrir quan jo tenia quinze o setze anys i que em va impressionar moltíssim, sobretot per aquesta mena de barreja entre Thomas Mann, la música de Mahler i el mateix Visconti. Va ser com obrir una porta a una altra dimensió, que em va tenir captivada un munt de temps. Segurament no entenia res, com probablement encara no entenc, però m'emocionava. És com quan t'agrada una música, que la raó et pot ajudar a entendre-la, però segons com no hi pinta gran cosa. No cal.
De fet ara la pel·lícula m'ha continuat semblant preciosa, però aquest univers una mica asfixiant, decadent i turmentat em resulta estrany. M'agrada aquesta idea que la bellesa, com la mort, pot aparèixer sobtadament, de manera gratuïta, sense respondre exactament als esforços per crear-la, o per trobar-la. Sempre sorprenent. M'agrada la barreja d'emocions i de pulsions, sexuals o no, que desvetlla i entenc que et deixin descol·locat sobretot si apareix d'una manera inoportuna. Però no em sembla tan destructiva ni necessàriament despersonalitzadora, si més no per ella mateixa. En canvi, sí que em semblen perillosos la voluntat de controlar-ho tot, l'orgull de sentir-se creador, la pròpia imatge de maduresa perfecta, fer de la bellesa o de l'enamorament un absolut o no reconéixer-nos tan vulnerables com som.
Jo en la bellesa hi veig Déu, d'alguna manera. Encara que sigui una bellesa imperfecta o inoportuna. Mercè Solé
Comentaris
m'encanta llegir-te (Josep llegir-te a tu també m'agrada) perquè em reconec en tu en molts aspectes...
Miraré de pillar aquesta pel.lícula.
Salut!
sóc la Marta D.