La manifestació del Primer de Maig, per als reincidents, sempre és un espai per retrobar amics i companys. De fet enguany no érem gaires i, en general, no semblàvem, tampoc, massa interessats pels discursos (per cert, estic molt d'acord amb Joan Herrera, que enguany el discurs d'en Coscubiela va estar especialment encertat en les seves referències als treballadors andorrans i als immigrants). Molta gent cristiana: les germanetes de l'Assumpció, l'ACO, la GOAC, la JOC... De vegades sospito que la consciència de classe és cultivada sobretot pels moviments d'Església.
Trobo a faltar una reflexió política sobre aquest tema. És cert que el món obrer s'ha diversificat molt, s'ha fragmentat i en alguns casos s'ha requalificat. També que hi ha gent que ha millorat considerablement les seves condicions de treball, però la precarietat afecta moltíssimes persones, sobretot joves, dones i immigrants. El terme "classe obrera" sens dubte ha quedat desfasat o és mal vist. Però d'alguna manera hauríem de recuperar el sentiment de "classe", de col·lectiu, de grup ampli, de treballadors i treballadores, és a dir de persones que només disposem del nostre treball per guanyar-nos la vida. I també la consciència que les nostres condicions de treball estan en funció, entre d'altres coses, de la capacitat de lluitar perquè siguin bones. Perquè l'única manera de poder transformar el món, si no comptem amb poder, és fent pinya.
En aquests moments el tema de la "consciència de classe" em sembla especialment rellevant per dues coses: perquè cal evitar els corporativismes i la millor manera de fer-ho és tenir en compte el conjunt, no només les condicions particulars de cada grup, i perquè em sembla un factor de cohesió social important de cara als treballadors nouvinguts. Ara el que "mola" és el nacionalisme i no l'internacionalisme proletari. I quan ets en una organització que traspassa les fronteres de Catalunya de seguida et diuen "sucursalista". Doncs a mi m'agradaria molt ser un col·lectiu més d'un moviment sindical, social, polític, fort i sostenible a favor dels pobres. Perquè la veritat és que els lligams estatals, europeus i internacionals són febles quan es tracta dels treballadors i d'acer quan es tracta dels grans grups capitalistes.
Trobo a faltar una reflexió política sobre aquest tema. És cert que el món obrer s'ha diversificat molt, s'ha fragmentat i en alguns casos s'ha requalificat. També que hi ha gent que ha millorat considerablement les seves condicions de treball, però la precarietat afecta moltíssimes persones, sobretot joves, dones i immigrants. El terme "classe obrera" sens dubte ha quedat desfasat o és mal vist. Però d'alguna manera hauríem de recuperar el sentiment de "classe", de col·lectiu, de grup ampli, de treballadors i treballadores, és a dir de persones que només disposem del nostre treball per guanyar-nos la vida. I també la consciència que les nostres condicions de treball estan en funció, entre d'altres coses, de la capacitat de lluitar perquè siguin bones. Perquè l'única manera de poder transformar el món, si no comptem amb poder, és fent pinya.
En aquests moments el tema de la "consciència de classe" em sembla especialment rellevant per dues coses: perquè cal evitar els corporativismes i la millor manera de fer-ho és tenir en compte el conjunt, no només les condicions particulars de cada grup, i perquè em sembla un factor de cohesió social important de cara als treballadors nouvinguts. Ara el que "mola" és el nacionalisme i no l'internacionalisme proletari. I quan ets en una organització que traspassa les fronteres de Catalunya de seguida et diuen "sucursalista". Doncs a mi m'agradaria molt ser un col·lectiu més d'un moviment sindical, social, polític, fort i sostenible a favor dels pobres. Perquè la veritat és que els lligams estatals, europeus i internacionals són febles quan es tracta dels treballadors i d'acer quan es tracta dels grans grups capitalistes.
Comentaris