Dimarts, per fi, estrena al Liceu de l’òpera de Britten, Mort a Venècia. La veritat és que, a diferència d’altres muntatges, tot ajudava a entrar en l’atmosfera d’una òpera molt reflexiva, gairebé contemplativa. Intèrprets, muntatge, tot va anar de primera, llevat dels roncs d’una senyora que dormia plàcidament i d’uns caramels que en la foscor eren periòdicament desembolicats per algú o altre amb una lentitud exasperant.
Britten m’agrada molt i a més em resulta un personatge molt atractiu. Potser perquè té una música que no sempre és fàcil però que sol mantenir un punt de connexió amb la tradició més clàssica (segurament dec estar dient algun disbarat musical, però és tal com jo ho percebo des de la meva ignorància), perquè recull i harmonitza molt bé la música popular, perquè té molta música vocal i coral, bona part de la qual és religiosa. I perquè ha cultivat també l’òpera, fins i tot l'òpera per a infants.
En la seva vida personal va viure amb fermesa i de forma pública qüestions no gens fàcils com el pacifisme en plena guerra mundial i la seva relació de parella amb el tenor Peter Pears, que va durar tota la vida. Un personatge capaç de dedicar una òpera com Gloriana a Isabel II en no sé quin aniversari de la seva coronació té la seva gràcia. És una obra basada en el llibre de Lytton Strachey Elisabet i Essex, que presenta una reina vella, capritxosa, a les portes de la mort. No és que sigui gaire crítica amb la reialesa, però té un punt d’ironia i de distanciament no gens comuns.
(Mercè Solé)
Comentaris