Exemple pràctic

d’aplicació de la Llei de Dependència.
  • Juny 2007. Demanem valoració de dependència per a la Mercè.
  • Agost 2007. Mor la Mercè.
  • Octubre 2007. Arriba reconeixement ple de la dependència per part de la Generalitat. A la carta hi diu que això dóna dret a prestacions. No concreta quines. I que els Serveis Socials Municipals es posaran en contacte amb nosaltres.
  • Novembre 2007. Com que no truquen, truquem nosaltres als Serveis Socials. Ens diuen:

o L’assistent social que portava el cas ha canviat de feina

o És possible rebre prestacions des de la data en què es va demanar la valoració fins a la mort de la interessada.

o Donen hora a una nova assistent social per al 23 de gener.

  • Gener 2008. Em rep amablement una nova assistent social que m’avisa que plega a fi de mes. Hi ha possibilitat de prestacions. No concreta quines. Em diu que es posaran en contacte amb nosaltres.
  • Maig 2008. Com que ningú no ha piulat, truco als Serveis Socials. Em comuniquen que han obert un nou punt d’atenció a la dependència. Em donen el nom de la persona que m’ha d’atendre.

- AAhir truco i aquesta persona és de vacances.

Ja sé que és difícil posar un marxa un programa ambiciós, però de veritat que fa pena. I a Viladecans, el millor dels mons possibles, on viuen els més feliços i càndids dels mortals, dignes del millor Voltaire, no hi ha ni tan sols la figura del regidor o regidora de Serveis Socials, perquè el govern municipal considera que no cal. No cal malgrat les evident dificultats per posar en marxa un servei complex. No cal tot i que també s’ha aprovat una nova llei de Serveis Socials a Catalunya que obligarà a repensar unes quantes coses. Perquè la veritat és que els professionals que m'han atès, m'han atès molt bé. El problema és que estan desbordats i que es nota molt que la qualitat en l'atenció no és un tema políticament prioritari.

De fet, ens queixem de vici. Perquè de fet amb el programa “Viure en família” no ens va anar pas millor. Unitat familiar formada per tres persones: una de 78 anys, malalta, una altra de 83 anys, malalta i una de 40 amb disminució psíquica. Com que cadascuna d’aquestes minusvalideses no ho era prou per ella mateixa, no hi havia dret a cap ajut. I ni pensaments de tenir en compte el conjunt.

Sort que vivim en un estat social de dret. (Mercè Solé)

Comentaris