L’Encarnita, una bona amiga, més o menys de la meva edat, acaba d’aprovar l’accés a la Universitat. Divorciada, sense cap ajut de l’ex, amb dos fills adolescents. Naturalment, treballa. En una feina vital per a un ajuntament com és coordinar la recollida de la brossa i de les deixalles de tota mena que genera una ciutat mitjana. Militant d’ICV i de CCOO, membre del comitè d’empresa, i present de moltes maneres a algunes associacions. “Mujer pa’un pobre”, li diu sa mare. Perquè tira endavant amb poca cosa.Vist així fa una certa impressió i tot.
L’esforç d’estudiar, diu ella, a part de retirar-la temporalment d’algunes activitats associatives, ha centrat l’interès de tots els de casa en l’estudi. Els seus fills, cadascú en el seu nivell, s’han posat les piles. Potser es veuen menys, però els espais conjunts són de més qualitat.
Ho celebro especialment, perquè després de molts anys de dedicació a la gent de Viladecans, està bé poder centrar-se en una activitat per a una mateixa. També perquè es demostra que l'exercici d'intentar pensar per compte propi, actuar, llegir... és altament formatiu encara que sigui de manera informal, i perquè no és fàcil, venint d’una formació bàsica de fa anys, tenir èxit en els exàmens. I també, com a dona, perquè estic farta de sentir comentaris d’homes savis, amb un deix una mica despectiu, que sempre pensen que no estem preparades, que ens fiquem en tasques superiors a les nostres possibilitats i que som “marujes” que fem eternament nosa. Però jo penso que d’aquí a un temps tindran feina ells per seguir les Encarnites del món.
Mercè Solé
Comentaris