Quan ho vaig veure, vaig pensar que no podia ser. Com si entréssim en el túnel del temps. I de fet, l’última vegada que hi va haver presa de possessió de ministres nous també li van posar. Però deu ser que, com més temps passa, més irreals semblen aquestes coses, més fora de lloc.Em refereixo, és clar, a aquella tauleta que posen a la Zarzuela per a la promesa del càrrec per part dels ministres, on s’apilonen una bíblia, un exemplar de la constitució i un crucifix, formant un conjunt d’un mal gust digne de millor causa. A mi em recorden els altarets de joguina que a vegades muntàvem quan érem petits...
Realment, fa pena. D’entrada, ja no entenc gaire aquesta mena de promeses solemnes, d’una sacralitat civil clarament postissa, i que deuen tenir sentit en règims autoritaris, però que en un règim democràtic no veig que en tinguin gaire: qui comença a exercir un càrrec que prové directament o indirectament d’una votació popular, ja té tota la legitimitat necessària per exercir-lo, sense necessitat de prometre no sé quines coses. Aquests càrrecs es poden iniciar amb alguna mena d’acte d’inauguració, però sense necessitat de prometre lleialtats ni fidelitats.
I el que és evident és que, es faci com es faci, no hi té cap sentit barrejar-hi elements religiosos. Aquest sí que és un cas clar en què, qui vulgui viure acompanyat de la seva fe l’inici de la nova tasca, ho haurà de fer simplement en el seu interior. En l’acte públic, l’única cosa que s’expressa és la societat democràtica, i col.locar-hi altres expressions que pertanyen a la pluralitat social no té cap sentit. I fan mal a la fe cristiana, perquè la presenten no com una oferta lliure per a qui la vulgui, sinó com alguna cosa que ha aconseguit ficar-se on no tocava.
O sigui que, com a ciutadà i com a cristià, tot el meu suport a la proposta de treure els símbols religiosos de les preses de possessió dels ministres i de tota mena d’altres càrrecs. (
Comentaris
Marta Digón