dimarts, 30 de novembre de 2010

Per què no he votat ICV

Des que hi ha democràcia, he votat sempre el mateix: primer el PSUC i després ICV. Però ara no. Aquest cop he votat socialista, i ho vull explicar.
No he votat ICV perquè des de fa un temps que no em sento dins el projecte d’ICV. Em sento orfe de partit. I, essent així les coses, he preferit votar el partit més sòlid de l’esquerra, encara que hi tingui notables discrepàncies i encara que ara estigui en hores realment baixes. La manera de fer del seu cap de llista m’ha agradat, per bé que a l’hora de la veritat s’ha vist que tot plegat no anava. En tot cas, ara, davant els resultats, a part la tristesa que em produeix la situació, quedo molt expectant per veure cap on aniran les coses...
I ara ve l’explicació. Jo, abans, quan sentia parlar els dirigents d’ICV, sentia que allò que expressaven era gairebé sempre el mateix que expressaria jo. I per tant, votar el partit no depenia de cap plantejament d’oportunitat política: allò era el que jo volia, i per tant ho votava. Però ara hi ha un munt de coses que me n’han allunyat. Les principals són aquestes:
La primera és el to. No m’agrada aquest to fet a base de consignes i veritats absolutes, que es proclamen sense mirar gaire si realment es corresponen amb la realitat, i sense espai per escoltar altres veus. Jo crec que la cosa que millor expressa aquest esperit és aquella declaració del Joan Herrera al Periódico del 7 de novembre en què deia que ell només creia en líders polítics. Doncs no estaria malament tenir una mirada una mica més àmplia, la veritat. Tinc la sensació que els programes d’ICV es fan en un laboratori, on tot és claríssim i on tothom està convençut que la resta del món no té res a aportar. Jo, com és obvi, comparteixo la idea que no ens podem resignar a la dictadura d’això que ara s’anomena “els mercats”. Que no pot ser que les classes populars d’aquí, i els països pobres d’arreu, paguin els plats trencats de les crisis que ens provoquen la voracitat i la insensatesa dels poderosos. Com tampoc no pot ser que aquesta mateixa voracitat i insensatesa estigui malmetent sense escrúpols el planeta. Aquests plantejaments els comparteixo totalment. Però després, quan sento les respostes que ICV proposa, la sensació que tinc és que només són això que deia abans, consignes sense gran cosa més al darrere. Amb la qual cosa no vull dir que ICV no hagi fet aportacions molt valuoses (jo destacaria com a emblemàtica la de la reducció de la velocitat a 80 km/h); del que estic parlant és del to general. Evidentment que jo tampoc no sé què s’ha de fer, pero sí que penso una cosa: que per sortir d’aquesta invasió de la dreta caldria que des de l’esquerra (partits, sindicats, entitats socials) es plantegés un projecte més global i més a fons. A mi, que sóc així d’ingenu, m’agradaria que PSC i ICV fossin capaços de pensar coses junts...
La segona és el tema concret de l’impost de successions. Ja ho he explicat aquí mateix, em sembla, que després d’haver-se quedat el meu pare sense res i d’haver-nos hagut d’hipotecar nosaltres perquè el meu pare pogués continuar vivint a casa seva després de la mort de la meva mare que n’era la titular (quina mala sort viure en una casa pagesa vella i atrotinada però que està al mig del poble!), vaig haver de llegir articles de dirigents d’ICV dient que els que criticàvem la posició del partit utilitzàvem el dramatisme per defensar els nostres privilegis. A mi em sembla molt bé que ICV defensi que els que hereten propietats importants paguin. Però per a això no cal que em mirin per sobre l’espatlla a mi i a la gent com jo. L'impost de successions és (o era: ara ja no sé com està) molt poc raonable, i ha fet molt de mal a força gent de les classes populars i mitjanes. I ICV d’això no n’ha dit res en cap moment, que jo sàpiga. No ha dit que aquest impost era una injustícia, i a vegades molt dolorosa, per a determinats sectors socials. Parlar d’això hauria estat “fer dramatisme”. I l’obsessió era fer que se sentís bé la consigna de que “ser ric ja no és un xollo”. Però, per favor, ¿per què no voleu mirar la realitat tota sencera?
La tercera és el tema de l’avortament. Ho tinc molt clar, que s’havia de fer una llei de l’avortament més segura per a les dones. Però, ¿segur que calia plantejar-ho amb tanta frivolitat i parlar com si la vida humana no nascuda no valgués res? Perquè així és com s’ha parlat des d’ICV. O almenys així és com el missatge m’ha arribat a mi.
La quarta és la qüestió nacional. No m’agraden gens els flirtejos d’ICV amb l’independentisme, i em sembla molt poc seriosa aquesta proposta de referèndum amb tres possibilitats. Una curiositat: si les tres possibilitats surten per exemple amb el 40, el 35 i el 20 per cent, ¿es proclamarà guanyadora la del 40 o es farà una segona volta entre les dues que hagin quedat primeres? Bromes a part, ¿per què no apostem seriosament pel federalisme i aprofundim per aquest camí? ¿Com és que ICV no gosa tenir una posició clara i constant? ¿Per arreplegar alguns vots independentistes? Recordo que, quan estava jo a l’antigament anomenada Comissió Política Nacional, es va saludar amb gran entusiasme la incorporació de l’alcalde de Torelló en nom de l’EPM. Pel discurset que va fer, vaig pensar que tot aquell entusiasme acabaria amb un disgust. I mira, ara l’alcalde de Torelló ha estat fent propaganda per Esquerra Republicana.
I la cinquena és el tema religiós en general i cristià en particular. És molt obvi que la majoria de dirigents d’ICV consideren que les religions en general i el cristianisme en particular són una nosa. Quan parlen de laïcitat volen dir ignorar i silenciar tant com es pugui els cristians i el cristianisme. Els únics cristians que valoren, i no sé si ho fan gaire convençuts, són aquesta espècie estranya que anomenen “cristians de base”, que són vistos com una mena de poblet d’Astèrix en constant confrontació amb les jerarquies. També valoren alguns personatges que han fet obres socials importants. Però en canvi, són incapaços d’entendre que el fet cristià és una eina de socialització que va molt més enllà dels reductes específicament progres i de les obres d’atenció als pobres. Ni volen entendre el paper que juga el cristianisme com a força espiritual que empeny a actuar. Sí, ja ho sé que hi ha moltes coses a criticar en les actuacions de la jerarquia catòlica, i que els acords amb la Santa Seu són en molts casos inconstitucionals. Però la resposta no crec que hagi de ser dedicar-se, vingui o no vingui a tomb, a ficar el dit a l’ull dels bisbes i a demostrar de passada menyspreu pel món catòlic en general, sinó més aviat muntar un treball seriós de denúncia tant dels acords inconstitucionals amb la Santa Seu com de les actuacions episcopals que calgui denunciar. Perquè, ¿ja ho saben els dirigents d’ICV que fent les coses que fan segurament que guanyen uns quants vots, però que segur que en perden –que n’han perdut ja– d’altres? ICV, fins no fa gaire, jo l’experimentava com un partit amb voluntat integradora, com abans el PSUC. Però ara això ja no és així. Quina pena haver oblidat tan de pressa l’Alfons Comín! Perquè, cal dir-ho, aquell llibret que va publicar la Fundació Nous Horitzons abans de l’estiu amb motiu dels 30 anys de la seva mort, era un magnífic signe de l’actual situació: el llibret és d’una superficialitat què fa feredat, sense cap interès per entendre què pot voler dir avui el llegat d’en Comín… Bé, i per acabar aquest punt, jo continuo esperant que algú m’expliqui per què un càrrec públic pot anar a un sopar d’empresaris o a la llotja del Barça per raó del seu càrrec, i en canvi no pot anar a una missa.
Per totes aquestes coses no he votat ICV. M’agradaria poder tornar-ho a fer en el futur, però no sé pas...
I encara voldria afegir una última cosa. Probablement, si jo estigués fent política concreta al meu poble, totes aquestes coses tindrien menys pes per a mi. Però el cas és que no en puc fer. Però aquesta és tota una altra història.
Josep Lligadas

6 comentaris:

Jordi Morrós ha dit...

M'ha agradat molt aquesta reflexió.

Jo també havia estat un votant del PSUC i després d'Iniciativa, però ja fa una mica més de temps que me'n vaig desencantar. De fet els vaig estar votan mentre van durar els governs de la coalició del senyor Jordi Pujol ja que en Rafael Ribó era l'únic parlamentari capaç de posar una mica nerviós al gran patriarca de CiU en les seves més aviat escaduceres compareixences parlamentàries, i només per aquest motiu ja em semblava bé votar-los.

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Article valent

Anònim ha dit...

¿Si haguessis estat militant del PSC no hauries trobat tantes raons o més per decidir que votaves un altre partit? És difícil sentir-se còmode enlloc, però bé hem d'acabar prenent partit... Josep Pascual

Montserrat ha dit...

Hi estic totalment d'acord. Jo sí que he votat Iniciativa, perquè conec moltes actuacions concretes dels socialistes amb càrrec que m'han impedit votar-los tot i la simpatia que també em causa el President, però comparteixo la teva crítica. S'ha de prendre partit, efectivament, però no per força combregar amb rodes de molí. De totes maneres, el simplisme i el dogmatisme és patrimoni de la majoria de partits.

Manel Pera ha dit...

totalment d'acord, Mercè. Jo també només havia votat PSUC, Nacionalistes d'Esquerra i ICV... i diumenge no vaig votar! El PSC i ICV havíen d'haver fet pinya, com a mínim. No poden desdir-se de treballar plegats pel país així de cop...Parlant d'en Comín, va dir: No al bé comú, i SÍ al bé de tots (aquí hi podríem posar les mesures anticrisi que paguem alguns en nom del bé de tots). Gràcies per l'article, Mercè. Una abraçada.

El mosquit i el camell ha dit...

Manel, s'agraeix el comentari... però l'article és d'en Josep... Jo, també amb alguns dubtes, vaig votar ICV!
Una abraçada,
Mercè