dilluns, 1 de novembre de 2010

Sants heterodoxos


La festa d'avui m'encanta. Encara que probablement dec fregar l'heretgia. M'agrada pensar amb agraïment en les persones que m'apropen a Déu i al seu Regne. N'hi ha de tots colors i de totes les èpoques. Alguns són reconeguts com a sants (potser perquè els seus seguidors han disposat de més influència i de més diners, i perquè han aconseguit acreditar pintorescos miracles); la majoria, no. Jo els veig com a models en part (generalment només en part) de vida. No m'agrada el costum que té l'Església de presentar-los com a homes i dones embafadorament perfectes en unes hagiografies impossibles.
Molts dels meus sants creuen en Déu. D'altres, no. O creuen en d'altres déus. Però a tots els veig com un signe de Déu entre nosaltres. Alguns segur que en un determinat moment han estat malhumorats, o han tingut dubtes, o s'han trobat sols. O no sempre han estat herois. Però en un cert moment han pogut reflectir aquesta llum que no ve d'ells.
M'agrada pensar també en aquesta mena de sinèrgia de les complementarietats: hi ha qui sap lluitar en defensa dels drets dels treballadors (Marcelino Camacho o Simón Rosado); hi ha qui és portador de pau (Gandhi); hi ha qui sap ser al costat de la gent més senzilla (Montserrat Casas); hi ha qui va recuperar la dignitat dels joves treballadors dins l'Església (Joseph Cardijn); hi ha qui va aconseguir el vot per a la dona (les Pankhurst), o qui trobant-se en el poder va saber convertir aquest poder en servei real (Joan XXIII). De la major part no en coneixem ni el nom. Molta gent bona treballant per fer millor la vida. de les persones En una comunió més basada en els fets que en els sentiments. En una comunió que no consisteix en l'obediència a les altures, sinó en els goigs i dificultats de l'anar donant resposta diària a les necessitats de la gent. Potser com a resposta i amb el suport de pregàries desconegudes. A mi m'agrada i m'estimula. Mercè