Ahir vaig anar a veure Lulú, al Liceu, una òpera d'Alban Berg amb text basat en dues obres de Wedekind. Versió que em va semblar esplèndida d'una òpera que els musicòlegs opinen que és un punt de referència cabdal per a la música del segle XX. Deu ser-ho, però he de reconèixer que el dodecafonisme (o potser la "música serial", pròpiament) em costa una mica de pair i que m'hi poso més per un cert sentit de la militància que no pas pel plaer d'escoltar música. Però ahir va valer la pena.La meva mare, d'aquesta mena d'obres (musicals o no) en deia "del mal de queixal", perquè transmeten una angoixa profunda i un malestar que dura una bona estona. Per la seva crítica, per la seva amargor, per la seva duresa, per la manca d'esperança. És el cas d'aquesta, escrita l'any 1935 i estrenada el 1937, en un llenguatge musicalment trencador i en un context social i polític que va portar a una mort violenta milions de persones, de nacionalitats i cultures molt diverses. Ahir em va fer l'efecte que Lulú reflecteix ben bé i d'una manera gairebé inconscient tot el rerefons ètic i tot el patiment acumulat del moment en què va ser escrita. La pràctica gairebé compulsiva del sexe és només una mena de sortida desesperada davant la solitud i la buidor. I la indiferència davant la mort aliena és la veritable protagonista. Em vaig comprar el programa, a veure si aconsegueixo aprofundir-hi una mica més. Em va fer pensar. Mercè
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada