dimarts, 12 d’octubre de 2010

ACO, Simón, Labordeta


Dia d'emocions, avui. Jornada General de l'ACO a Horta. Ocasió de retrobament amb molts amics. Molta canalla (a l'ACO queda clar que el món no s'acaba). Xerrada (Pepe Rodado, Delegat de Pastoral Obrera de Catalunya) sobre l'opció pels pobres i la classe obrera. La veritat és que de la classe obrera avui no sembla que en parli ningú. Però el cert és que la precarització continuada de les condicions de treball va posant afectant dia a dia la vida de moltes persones, amb o sense estudis: contractes permanentment temporals, economia submergida, atur, situació irregular dels sense papers, dificultats d'accés a l'habitatge... Tot plegat mentre es va desballestant l'Estat del Benestar. Però el que em sembla més greu és la pèrdua de consciència que les coses poden i han de canviar. Aquí també tenim la motxilla ben carregada: manca d'utopia i d'alternatives i aquesta mena de fatalisme que fa que acceptem com si fos paraula de Déu, la paraula d'assessors i economistes que parlen com si només hi hagués una solució per sortir de la crisi (per sortir, qui?, perquè hi ha "solucions" que l'únic que fan és col·locar-hi més gent, en crisi) però que han oblidat absolutament que el consumisme, l'especulació, i l'avaricía d'uns quants ens han portat fins aquí. I el que és més greu, continuen portant a la més absoluta misèria a mig món.
En un altre ordre de coses, en Pepe ens deia que el vicari de Crist no és pas el Papa, sinó els pobres. I que si sovint els pobres ens incomoden tant és perquè són el mirall del nostre sistema de vida. Em sembla que té raó.
En aquest context, a la missa hem fet una pregària per en Simón Rosado, sindicalista de CCOO, militant d'ICV. Jo el coneixia molt poc, però sempre em va semblar una persona honesta, compromesa, sense afany de poder i poc complicada. Sens dubte ha estat un bon punt de referència per a molta gent. Segurament des de punts de partida ètics diferents dels de l'ACO ha estat un bon company de viatge en la lluita pels drets de les persones i contra la pobresa. pel seu tarannà i pel coneixement exhaustiu que tenia del món empresarial. S'ha de dir, ara que arremetre contra el sindicalisme sembla que estigui de moda, que la lluita per la qualitat de la feina és important i és difícil. I que hi ha molta gent, com el Simón, que desplega tota l'energia possible per estar a prop dels treballadors.
I hem acabat la jornada, com a tàcit homenatge, amb l'Habrá un día en que todos al levantar la vista... recordant Labordeta.

3 comentaris:

Bàrbara ha dit...

M'he quedat glaçada en saber lo del Simón. Vaig tenir el plaer de conèixer-lo, tot i que poc, però vaig tenir-ne prou com per saber que era una gran persona.

Anònim ha dit...

No sóc la persona més adient per parlar del Simón, però voldria dir de ell el que per a mi és un llegat que avui forma part de CCOO. La meva amistat amb el Simón s’ha forjat no tant des de la proximitat i relació en la tasca sindical diària o des de la intimitat de compartir l’espai més personal sinó des de l’admiració per aquell a qui reconeixes un mestratge en una manera d’entendre el paper del sindicat en el món d’avui. El Simón apareixia quan el conflicte demanava no només ma esquerra sinó sobretot interlocutor vàlid. O quan es tractava de plantejar qüestions d’empresa que requerissin d’una mirada ampla i lliure, perquè ell tenia la perspectiva gran del teixit econòmic i industrial del país.
En remarcaria dos grans trets associats a la persona del Simón Rosado. En primer lloc, la capacitat per a gestionar qualsevol conflicte com una oportunitat per recomposar i reformular les coses. En segon lloc l’autoritat que li reconeixia tothom, empresariat inclòs, que tenia la seva paraula com a garantia. Aquesta combinació de coneixement, ma esquerra i honestedat que confluïen en la manera de fer és avui un patrimoni que, a través de la federació del Metall i després la Secretaria d’Acció Sindical, ha aportat el Simón a un sindicalisme d’acord als temps que corren. L’estil del Simón prova que allò que tan hem sentit darrerament de descrèdit del sindicalisme no és veritat, qui ho diu desconeix què és CCOO i perquè aquest sindicat és avui el que és.

Salva Clarós

El mosquit i el camell ha dit...

Moltes gràcies, Bàrbara. M'alegra que l'haguessis conegut. Salva, no deixa de sorprendre'm que el sindicalisme estigui tan mal vist. Segur que hi ha coses i actituds criticables, però la gent que he conegut en el món laboral i que l'ha criticat més ferotgement és justament la gent que no s'ha mogut per ningú o que només ha buscat la pròpia satisfacció. Bé, a una persona de la teva experiència no li puc pas explicar res. Gràcies pel teu testimoni