Ja tenim casa, al bisbat de Sant Feliu

Gentada a la jornada de portes obertes del Bisbat de Sant Feliu: a la missa a la catedral (que estrany que em sona, això) i a la nova Casa de l'Església, un edifici nou de trinca construït en un solar propietat d'una comunitat de religioses. La veritat és que els set milions d'euros que ha costat (i que l'Església anirà pagant religiosament a terminis en forma d'hipoteca a l'entitat bancària corresponent...) els dono per ben gastats. Sembla que a les economies eclesials els passa com a les domèstiques: hi ha lloguers que et fan passar a desitjar convertir-te en un capitalista propietari per més que t'angoixi hipotecar-te fins a la vida eterna, i en aquest cas mai millor dit. El procés ha estat transparent i sembla que les instal·lacions s'han fet per estar al servei de la gent, que d'això es tracta. Hi havia tal gentada que he renunciat a visitar-les. Ja les veuré el dia que tingui reunió de pastoral obrera. He gaudit d'una missa viscuda, de saludar la gent i de viure un ambient eclesial relaxat, de poc protocol, gens obsessionat per jerarquies i prohibicions. Com un parèntesi. M'agrada molt la vida diocesana, però sempre em fa sensació de provisionalitat. Potser per això procuro disfrutar-la al màxim mentre sigui possible.
A la porta ens esperava una pancarta que ens recordava que l'Església no sempre és benvinguda, i jo crec que en alguns dels arguments que exhibien tenien raó. No hi he trobat cap persona coneguda, però. Començo a estar esgotada de polèmiques, però em sembla que més val que m'hi acostumi. El problema és que tal com es presentava, la gent ho ha viscut més com un atac que com un qüestionament. Ens cal avançar en aquest sentit. Mercè