dissabte, 2 d’octubre de 2010

Queixar-se o lluitar


Acabo d'arribar d'una reunió d'Asdivi (Associació de disminuïts de Viladecans), l'associació que acull l'esplai on va en Jordi. Com sempre ha resultat una reunió estimulant: bon rotllo, ganes de fer coses i una colla de gent (monitors i pares) que certament dediquen moltes hores a fer més feliços aquests infants, joves i adults que pateixen una discapacitat i que sovint són vistos com a "marcians" per la nostra massa acomodatícia societat.
Aquest estiu van iniciar una experiència de casal per als més grans, amb una certa voluntat "d'envair" espais públics: d'utilitzar els equipaments de la ciutat, de passejar pels llocs més concorreguts, de fer-se visibles i d'exhibir en certa manera la seva capacitat de relació, d'atenció, de fruir de les coses. Era una activitat semidirigida: ells van triar què volien fer i els monitors senzillament els acompanyaven. Van practicar tot tipus d'esports, van visitar un company a l'hospital, van fer ús d'internet i de la biblioteca i van prendre la fresca en molts parcs de Viladecans. De fet van mostrar un bon ús del temps lliure i van abandonar el sofà davant la tele, que és més del que es pot dir de molts de nosaltres.
Us deixo amb una entrevista, publicada en el primer número de la revista Carakter de Viladecans, amb la Mercè Ginés, la presidenta d'Asdivi. Escoltant-la a ella ja es pot veure de quin peu calça l'associació. Per cert, els falten monitors. Ningú no s'animaria? Mercè