Divendres vam tenir reunió del grup de revisió de vida. Fet: el meu progressiu desencís polític. Ens vam adonar que era un sentiment col·lectiu i que si fa no fa la meitat del grup en aquest moment es plantejava votar en blanc. Atenció, que són persones actives, no gens passotes!
Van anar sortint algunes valoracions en la línia de les cavil·lacions que he anat posant darrerament al blog. Però us n'afegeixo d'altres:
- Els polítics han renunciat a fer pedagogia. La resposta a qüestions complexes sovint és demagògica i això no ajuda gens a motivar la gent per interessar-se per la "res publica".
- Els canals de participació i de democràcia interna dels partits no són adequats o estan embussats. Decisions importants no es discuteixen prou a les bases i ni molt menys es voten. L'excepció és la política local, si té una dimensió humana. A ciutats com Barcelona la proximitat costa molt.
- Governar costa, i les coses sovint no surten ni com un voldria ni amb la immediatesa necessària. Això en lloc de formular-se amb una certa dosi d'humilitat es formula com un atac al contrari, que de fet quan governa sol tenir problemes molt semblants. Seria més interessant que tots plegats posessin determinades qüestions damunt la taula i miressin com resoldre-les, en lloc d'atacar-se mútuament.
- Les opcions reals de govern posen l'accent en qüestions diferents, però a la pràctica tampoc no són tan antagòniques, perquè una cosa és allò que es diu, i una altra allò que es fa realment. Hi ha debats polítics en què la sensació és que t'estan prenen el pèl.
- Alguns hem fet l'experiència, des d'entitats i de llocs de responsabilitat, que com més t'expliques, més reps. I que la temptació de no donar explicacions i de posar-se a la defensiva hi és, sobretot quan reps crítiques excessives, poc fonamentades o amb poca implicació. Això, als polítics, segur que els passa.
- Els mitjans de comunicació busquen el titular i la confrontació. De vegades l'esforç que duen a terme moltes escoles, per exemple, perquè la gent s'escolti, per aplicar tècniques de mediació, per eixamplar la mirada, topa amb programes televisius o amb determinats plantejaments editorials. Fem per una banda i desfem per l'altra.
- La campanya electoral és viscuda entre el fàstic i l'angoixa per molta gent. I més, campanyes que són agressives o desqualificadores com la que sembla que ens arriba. És un escàndol que s'hi dediquin tants mitjans.
- Els partits polítics tradicionals no agraden, però els que van sorgint nous accentuen encara alguns defectes, d'excessiu personalisme, d'arrogància, de menyspreu de les dificultats. Són com caricatures dels anteriors.
- tendim a no valorar els esforços per tenir un món millor: cadascú des del seu entorn més proper (ensenyament, salut, universitat, serveis socials) podia constatar millores que s'havien desenvolupat en els darrers dos anys; si les sumavem, el canvi era substancial respecte als sistemes públics de fa vint anys. I això malgrat els canvis socials i la crisi. Això sí, els canvis s'evidenciaven si hi havia una bona voluntat de veure'ls i de fer-te'ls teus. Una crítica constant des de la barrera no permet avançar. I el comentari no es referia només al govern del tripartit, sinó a la política en general.
- Hi ha gent que fa bé la seva feina en el camp de la política. I és la que no fa soroll. Van sortir alguns noms d'opcions diverses. De fet podríem concloure'n que els esforços de campanya política en lloc de posar de relleu la bona feina feta desvien l'atenció cap a qüestións de lideratge que, si més no a nosaltres, ens interessen ben poc. L'afany per aconseguir el vot no aconsegueix connectar amb la gent de forma motivadora per a la participació.
Vam concloure que havíem d'aprendre a "mirar" millor la realitat i que ens havíem d'implicar més en les organitzacions ciutadanes, si no trobàvem un espai adequat a les polítiques.
Vam llegir l'evangeli d'Emaús (Lc 24,13-35), per acabar. I amb ganes de reconèixer l'Esperit de Jesús, que segur que també es manifesta en la política, en el nostre caminar de cada dia.
Van anar sortint algunes valoracions en la línia de les cavil·lacions que he anat posant darrerament al blog. Però us n'afegeixo d'altres:
- Els polítics han renunciat a fer pedagogia. La resposta a qüestions complexes sovint és demagògica i això no ajuda gens a motivar la gent per interessar-se per la "res publica".
- Els canals de participació i de democràcia interna dels partits no són adequats o estan embussats. Decisions importants no es discuteixen prou a les bases i ni molt menys es voten. L'excepció és la política local, si té una dimensió humana. A ciutats com Barcelona la proximitat costa molt.
- Governar costa, i les coses sovint no surten ni com un voldria ni amb la immediatesa necessària. Això en lloc de formular-se amb una certa dosi d'humilitat es formula com un atac al contrari, que de fet quan governa sol tenir problemes molt semblants. Seria més interessant que tots plegats posessin determinades qüestions damunt la taula i miressin com resoldre-les, en lloc d'atacar-se mútuament.
- Les opcions reals de govern posen l'accent en qüestions diferents, però a la pràctica tampoc no són tan antagòniques, perquè una cosa és allò que es diu, i una altra allò que es fa realment. Hi ha debats polítics en què la sensació és que t'estan prenen el pèl.
- Alguns hem fet l'experiència, des d'entitats i de llocs de responsabilitat, que com més t'expliques, més reps. I que la temptació de no donar explicacions i de posar-se a la defensiva hi és, sobretot quan reps crítiques excessives, poc fonamentades o amb poca implicació. Això, als polítics, segur que els passa.
- Els mitjans de comunicació busquen el titular i la confrontació. De vegades l'esforç que duen a terme moltes escoles, per exemple, perquè la gent s'escolti, per aplicar tècniques de mediació, per eixamplar la mirada, topa amb programes televisius o amb determinats plantejaments editorials. Fem per una banda i desfem per l'altra.
- La campanya electoral és viscuda entre el fàstic i l'angoixa per molta gent. I més, campanyes que són agressives o desqualificadores com la que sembla que ens arriba. És un escàndol que s'hi dediquin tants mitjans.
- Els partits polítics tradicionals no agraden, però els que van sorgint nous accentuen encara alguns defectes, d'excessiu personalisme, d'arrogància, de menyspreu de les dificultats. Són com caricatures dels anteriors.
- Canviar la mentalitat des de dins dels partits és lent i difícil, però és bo continuar treballant-hi.
Dit això, però, que forma part del "corpus" de queixes generalitzades sobre el món de la política, sortien algunes propostes, millor dit, algunes actituds a considerar:- tendim a no valorar els esforços per tenir un món millor: cadascú des del seu entorn més proper (ensenyament, salut, universitat, serveis socials) podia constatar millores que s'havien desenvolupat en els darrers dos anys; si les sumavem, el canvi era substancial respecte als sistemes públics de fa vint anys. I això malgrat els canvis socials i la crisi. Això sí, els canvis s'evidenciaven si hi havia una bona voluntat de veure'ls i de fer-te'ls teus. Una crítica constant des de la barrera no permet avançar. I el comentari no es referia només al govern del tripartit, sinó a la política en general.
- Hi ha gent que fa bé la seva feina en el camp de la política. I és la que no fa soroll. Van sortir alguns noms d'opcions diverses. De fet podríem concloure'n que els esforços de campanya política en lloc de posar de relleu la bona feina feta desvien l'atenció cap a qüestións de lideratge que, si més no a nosaltres, ens interessen ben poc. L'afany per aconseguir el vot no aconsegueix connectar amb la gent de forma motivadora per a la participació.
Vam concloure que havíem d'aprendre a "mirar" millor la realitat i que ens havíem d'implicar més en les organitzacions ciutadanes, si no trobàvem un espai adequat a les polítiques.
Vam llegir l'evangeli d'Emaús (Lc 24,13-35), per acabar. I amb ganes de reconèixer l'Esperit de Jesús, que segur que també es manifesta en la política, en el nostre caminar de cada dia.
Comentaris