dilluns, 18 d’octubre de 2010

Esqueixada


No és la de bacallà. No, no. És com em vaig sentint jo cada cop més. Ahir vaig escriure un post que ha desvetllat més interès de l’habitual. Voldria explicar-me una mica més.
En primer lloc, he d’aclarir que ahir vaig expressar una opinió absolutament personal, no pas del grup de Cristians amb ICV. També dir que justament en Ricard Gomà em sembla un bon regidor de Serveis Socials i una persona que no sol parlar per parlar, tot i el lloc que ocupa i les municipals que s’acosten. També entenc que aquesta és la línia de la majoria del partit, però, vaja, em sembla que ICV pot tolerar una discrepància sense arrugar-se i que està bé poder-la expressar, encara que sigui molt minoritària.
Dit això, és que darrerament em sento com esqueixada. Penso que una persona no es defineix únicament per un tret de la seva vida, sinó per molts simultàniament. D’altres vegades ja ho he expressat: sóc dona, sóc baixeta, parlo més d’una llengua, sóc de Barcelona i visc a Viladecans, sóc treballadora social i filòloga i no treballo ni d’una cosa ni de l’altra, sóc cristiana, em sento formant part de la classe obrera, estic afiliada a CCOO i a ICV, pertanyo a l’ACO i col·laboro amb entitats diverses, entre les que hi ha el meu bisbat. Si passéssim llista dels amics, n’hi ha de pelatges, edats i situacions molt diverses. Res d’estrany, doncs, si de tant en tant alguna cosa grinyola.
Però és que som en un moment en què tothom accentua més el que separa que el que uneix, insisteix més a marcar perfil que no pas a crear consens, fins al punt que els que participem de col·lectius que aparentment –només aparentment- són contradictoris, ens sentim esqueixats, perquè es tendeix a polaritzar. A mi em fa mal el rebuig que detecto en gent que es diu progressista (no només d’ICV) a tot allò que té a veure amb la religió. Però encara em fa més mal quan sento la Conferència Episcopal Espanyola, la qual crec que és responsable de bona part d’aquest progressiu trencament. Amb tot, de vegades quan escolto els més progres dir penjaments de l’Església, penso que potser no coneixen (tot i que això forma part de la realitat de Catalunya, i és una parcel·la més del país que tot polític hauria de conèixer si vol tenir en compte en la seva actuació totes les variables) tota una altra realitat de cristians normalets, de tendències polítiques molt plurals, que treballen per la solidaritat amb més o menys encerts i que a les seves parròquies no fan cursets de cremar heretges, sinó que, per exemple, acullen molta gent que pateix: des dels immigrants que acaben d’arribar –les parròquies són, segur, un dels llocs on abans s’integren- a persones que es troben en dificultats. Res de nou. Res d’heroic. Però a mi em sembla que és valuós. Tant, com a mínim, com dedicar-se a fer política.
Esqueixada em sento també en el tema nacional. Haver defensat el català tota la vida no significa necessàriament ser partidària de l’independentisme i això em dificulta d’afegir-me per exemple al Correllengua a Viladecans, que té un color polític inequívoc i que sol presentar uns manifestos amb què no em sento identificada. I penso que és una llàstima. A un lloc com Viladecans aconseguir consens al voltant de la llengua no estaria gens malament. No un acord de màxims, sinó de mínims.
No sé. Potser és problema meu, però hi pateixo. Tinc la impressió que cada cop es van trencant més ponts. I no em digueu que hem vingut al món a patir, que no m’ho crec… Mercè

2 comentaris:

Maria Escalas Bernat ha dit...

Mira Mercè, moltes vegades et vull deixar comentaris, però després veig que tanmateix només podria afegir un "estic d'acord", i ja em diràs tu quina originalitat, o sigui que obro aquesta finestreta, et donc la raó, i la tanco sense publicar.
Però avui vull tornar a dir-t'ho: et dono la raó.
I jo em sento igual, no serveix de consol, però què hi farem!

El mosquit i el camell ha dit...

Doncs tenim un problema mutu. A mi també em passa amb el teu.
No et pensis, no estic gaire orgullosa del que he anat escrivint. És que la duresa només genera duresa. I a estones sóc molt dura, tant amb la jerarquia com amb ICV, i a estones m'estovo amb tots dos. I vaig passant d'un extrem a l'altre sense aclarir-me. I intueixo que això tot just acaba de començar...