divendres, 1 d’octubre de 2010

Anar a votar, per què?

És un debat que ens plantegem la revista Viladecans Punt de Trobada. Fa dies que hi rumio, perquè em toca moderar-lo a mi i perquè no m'hi acabo de trobar còmoda i de seguida em surt l'agressivitat, que algú de bona fe intenta frenar... perquè així no es pot anar pel món.
De fet, estic farta del format dels partits polítics, tot i que mantinc la meva militància a ICV. Potser, encara que cada dia me'n sento més distant, és on em trobo millor, tot i que a la pràctica m'agrada més EUiA. Estic tipa de demagògies, personalismes, adhesions cegues (de vegades els blogs dels militants polítics semblen un altaveu de repetició, absolutament acrític, del que diuen els seus dirigents), dubtoses democràcies internes, amiguismes, acaparament de càrrecs, trepes, corrupteles i corts celestials. En lloc d'enraonar (és a dir, de posar una mica de raó en el diàleg) s'apel·la a la visceralitat i sembla que desvetllar els dimonis de la pròpia clientela és el més barat: atiar el foc de la llengua, de la identitat, de la història, de la immigració, d'Espanya o de l'Església catòlica surt barat per a qui tira la pedra, i caríssim per al país. Tot sigui per no parlar seriosament de la corrupció, del finançament dels partits (també els de l'esquerra), de la venda d'armament, de la qualitat i dignitat de les condicions de treball, de la política fiscal, de l'escalfament del planeta o de la solidaritat internacional. Després caldrà inventar paraules noves (com la governança) o buscar tècnics en cohesió social per intentar recompondre allò que alegrement s'ha esquinçat. Cap polític al govern s'equivoca mai. Cap polític a l'oposició reconeix que qui governa pot haver fet bé alguna cosa. Un dia donen llonguets al drac i l'endemà invoquen Sant Jordi sense parpellejar. Em sembla que ja ho vaig posar en un altre "post": llegir Guerra i Pau m'ha resultat terapèutic perquè Tolstoi, en un context molt diferent, descriu perfectament tot el mostruari d'actituds humanes.
Bé, ja he abocat la bilis. Ara intentaré preparar la meva intervenció en positiu. La Laia, una bona amiga, qüestiona si fer aquest debat aportarà alguna cosa perquè la gent que no pensa votar perquè està decebuda no vindrà a escoltar els de sempre. Potser té raó. Però crec que serà bo també fer pensar els polítics sobre aquests temes, en un ambient on es puguin dir unes quantes coses, però amb una certa amabilitat. No fos que nosaltres també ens acabessim comportant com els polítics professionals. Mercè

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oh, pot ser prou interessant, Mercè, aquest acte.
Pregunto: no s'està, (en el vostre cas involuntàriament, crec), recolzant una mica l'"status quo" polític, quan només hi ha propaganda electoral o espais d'expressió de les formacions "amb representació parlamentària" o amb representació a l'Ajuntament, com en aquesta xerrada?
No és cert que una cosa és l'aplicació d'un sistema de repartiment dels vots una vegada emesos, la llei d'Hondt que s'usa, i una altra facilitar que totes les formacions que es presenten tinguin oportunitat d'exposar en igualtat de condicions el seu missatge?

No serà que així s'eviten "sorpreses"? Vés a saber.

Estic convençut que seràs una bona moderadora.

El mosquit i el camell ha dit...

Em sembla que potser tens raó. De tota manera convocar aquestes persones no pretén esgotar les opcions polítiques: perquè hi ha partits nous, perquè n'hi ha de molt minoritaris que no han obtingut representació ni a l'ajuntament ni a la Generalitat, i perquè sortosament hi ha altres maneres de fer política que no passen pels partits. Ja us explicaré com va! I gràcies per la confiança. Glups!