dimarts, 30 de juny de 2015

Cura sindical d'humilitat


No fa gaire vaig tenir ocasió de prendre part en una de les reunions de CCOO dins del procés d’Assemblea Oberta.  La reunió s’adreçava a persones de diverses creences religioses, militants o no del sindicat (CCOO, a diferència d’ICV, sempre s’ha mostrat sensible en aquests temes i conscient que les qüestions religioses són importants i no han d’enfrontar la gent). Es tractava d’opinar sobre la tasca del sindicat, cadascú des de la seva experiència, propera o llunyana. Van sortir coses interessants. De fet resulta molt terapèutic tenir uns quants responsables sindicals davant i poder abocar-hi tot el que penses. Per a ells sens dubte és un bon exercici, tot i que es deuen haver de sentir coses que potser no els agraden. Jo vaig insistir en la imprescindible pedagogia del sindicat respecte als treballadors immigrats, en la necessitat de renovar i fer més proper un llenguatge massa ideologitzat  que no reflecteix ni de bon tros la cruesa de la realitat que el sindicat viu en el dia a dia, en l’acollida de les persones en situació precària o sense feina, i en la creació d’una xarxa sindical propera als delegats i delegades, perquè sovint el sindicat només respira en moments electorals i no s’ocupa gaire de fer formació als comitès d’empresa o d’escoltar-los en les seves lluites quotidianes.
Amb una de les persones assistents, no sindicades, havíem estat companyes de treball i em va fer molta gràcia retrobar-la perquè és una persona que valoro i aprecio, i crec que el sentiment és mutu. Vaig poder constatar que tenia una visió força negativa dels sindicats en general, visió que el fet de tenir un comitè d’empresa ben actiu al lloc on totes dues treballàvem no havia assuaujat gens, més aviat al contrari. Qüestionava un plantejament massa simplista de lluita de classes que no contemplava, per exemple, els autònoms (crec que tenia raó); qüestionava que la feina que no feien els alliberats sindicals en el seu lloc de treball l’acabaven pagant els seus companys i no el sindicat, perquè no eren substituïts (també deuria tenir raó, això jo ja no ho vaig viure); qüestionava que no hi havia renovació de persones en la tasca sindical de l’empresa. No va fer cap referència positiva sobre el tema.
Tenint en compte que durant un temps jo vaig formar part d’aquest comitè que ella criticava, em va saber greu. D’una banda perquè clarament no ho vam saber fer millor. De l’altra, perquè l’estada al comitè en aquells temps va ser de tot menys fàcil: costa trobar gent que s’hi vulgui mullar; costa entendre’s amb la resta de companys encara que hagis anat a la mateixa llista; costa satisfer les expectatives de la gent, que de vegades demana coses contradictòries; i encara hi afegiria que és molt pesat fer tota aquesta feina en condicions, com era el cas, de toxicitat de la direcció de l’empresa en aquella època, que procurava enterbolir tant com podia qualsevol procés negociador fent córrer informacions falses. Òbviament no hem sabut “vendre” tot això en positiu.
Jo entenc el sindicalisme com una baula imprescindible en la cadena democràtica, per difícil que resulti, per això hi he estat durant tants anys. No pas per gust. Recordo que una companya ja em va anunciar que ella no s’hi posaria mai perquè tenia aspiracions a fer carrera (i n’ha fet, i és una gran professional, per cert).  Tot plegat resulta una cura d’humilitat. Vas fent, pensant que fas qui sap què, i ja es veu que no aconsegueixes ni tan sols fer-te entendre, encara que els treballadors solen beneficiar-se de la tasca realitzada pels sindicalistes de la seva empresa, amb o sense consciència de l’esforç realitzat per part dels qui hi ha treballat. Però crec que s’ha de fer. Encara em penedeixo quan en alguna ocasió he fet veure que no veia un problema per no ficar-me en embolics sindicals.
No tot és negatiu. Estic contenta d’haver mantingut, al llarg de la meva vida sindical, bones relacions amb els meus caps (hi ha alguna dolorosa excepció, però). Agraeixo el gest solidari d’alguns companys quan jo he tingut problemes. Potser he viscut més fracassos que èxits, però darrerament penso que, amb l’Evangeli a la mà, el que compten són els fruits i no els èxits. Les petites morts del fracàs donen fruits col·laterals i inesperats. I, què caram, quan trobo algú que s’ha beneficiat d’alguna millora obtinguda pel comitè o pel sindicat, jo me n’alegro i ho sento com un petit èxit, en faci la valoració que en faci l’interessat.

Em dol, en canvi, la infravaloració social del paper dels sindicats des de la transició fins avui o actituds que a mi em semblen sobrades per part de gent que potser a la pràctica no es mou en aquest camp, però que troba que tot és fàcil, ràpid i expeditiu... des de la barrera.