diumenge, 25 d’octubre de 2015

Embafats d'acció?

Ahir vaig anar a una reunió dels "retrobats", una colla de militants i ex-militants de la JOC i l'ACO, d'aquells que porten molts i molts anys en la vida associativa, sindical i política, des de la base, sense pretendre liderar res. Alguns han deixat el moviment, d'altres potser han viscut moments en què això de la fe es feia més emboirat, però no defalleixen. Des de fa un temps es van convocant i convidant amics (gràcies, Salva Martínez!) per reflexionar i compartir allò que viuen. 
El tema d'aquesta sessió era "Què aporta la participació al món a la nostra fe?", una pregunta que més aviat estem acostumats a formular-nos al revés. En Quim Cervera exercia més que de ponent, de catalitzador, de moderador i de fil conductor. L'estona que hi vaig ser em va resultar d'allò més estimulant: per l'experiència de la gent, molt fidel a la militància social; pel to tranquil, senzill, participatiu i gratuït de la trobada, i per la profunditat de les aportacions.
Em va fer pensar que per a mi aquesta participació en l'acció col·lectiva és la meva manera de viure la fe, de fer confiança a les persones i de relacionar-m'hi, una forma d'estimació, en definitiva. De tots aquests anys valoràvem més que els èxits obtinguts -pocs en cert sentit- allò que havíem après: a valorar l'aportació d'aquells que no són ben bé de la nostra corda, a ser crítics (també amb els nostres), a viure la humilitat de les errades, a conèixer-te més, a ser més lliures, a esmolar el sentit de la justícia i de la dignitat, a relativitzar les ideologies, a respectar els altres, a entendre millor l'Evangeli... Jo diria que l'experiència comuna era d'un cert despullament: l'essencial era la relació humana i l'estimació, i tots, més o menys, coincidíem en la necessitat de la contemplació i del silenci com a motor últim de transformació.
"Embafats d'acció, hauríem d'invertir en pau", deia la Imma, i crec que tenia raó. De fet, vam parlar molt del fracàs com a font de vida, com a humus que fa créixer. I és que és molt diferent parlar de la creu de Jesús que interioritzar què significa a les nostres vides... un camí llarg com la vida, i incert, cosa que potser està bé. Malament quan volem controlar de principi a fi tot allò que fem, que vivim, i que vindrà! Deixar-se anar amb confiança en mig de la boira és una bona cosa.
Algú, potser en Quim, ens advertia que la nostra espiritualitat no havia de ser alienadora, sinó amorosa (no centrada en el nostre benestar, sinó en l'estimació als altres), raonable i sensible als més desfavorits. Ja hi firmo.
No penséssiu pas que amb tot això la conclusió era que no cal continuar comprometent-nos en les entitats, partits i sindicats. Ben al contrari. Senzillament som en un altre moment vital, prenem una certa distància, assaborim allò que la vida ens porta i ho vivim no pas com una fita, sinó com un camí vital.



2 comentaris:

Immaculada ha dit...

Gràcies Mercè.
Per una crònica tan ben escrita,

m'ha agradat llegir-te,

De tot el que dius, jo hi estic al 100% d'acord, però mai ho hagués sabut escriure tan be.

Un plaer retrobar-te.

Mercè Solé ha dit...

Imma, el plaer va ser mutu!