Mandarines

Aquest any que tinc un curs una mica més tranquil m'he pogut organitzar per anar al cinema. Feia molts mesos que no ho feia. I he vist tres pel·lícules que m'han agradat molt: La professora d'història (més aviat una mica previsible), National Gallery (una molt estimulant i apassionada aproximació a l'art) i Mandarines, una pel·lícula de Zaza Urushadze que transcorre enmig d'un conflicte bèl·lic, els anys 90, entre georgians i txetxens (crec). De fet el de menys és la clau històrica concreta, perquè la qüestió de fons és l'absurditat i la desolació de la guerra. Un pagès i el seu veí, acullen a casa dos soldats ferits de bàndols oposats. El dolor, la convivència, la tensió, van desactivant l'odi i els prejudicis entre els dos soldats que han d'aprendre a mirar-se amb ulls nous i que no poden sobreviure sense la mútua col·laboració. Els protagonistes es mouen entre la por i la mort que genera la guerra i la quotidianitat de les mandarines que han de ser collides: la vida, en definitiva.
És una reflexió pausada, tranquil·la, sense gaires discursos ni pretensions. Que tampoc no aborda els greuges nacionals que porten al conflicte. 
Com que tendeixo al pessimisme, vaig pensar que la pel·lícula recollia bé allò que em preocupa: la construcció cultural, nacional, visceral de l'enemic fins a justificar la violència, una construcció fàcil de fer i difícil de desactivar. Penso en els meus propis prejudicis, que sovint no em permeten veure l'altre com a company i tendeixo a veure'l com a adversari. Sóc poc sensible a les sirenes nacionalistes, però sí que porto molt arrelats endins els prejudicis de classe. I em costa molt desprendre'm d'un cert menyspreu respecte la gent de casa bona. Com si jo mateixa no fos afortunada, no em sentís prou valorada o estimada, no hagués pogut gaudir d'una vida plena. També se'n diu enveja, d'això, crec. Tot plegat no m'amarga pas l'existència, però de tant en tant em sorprenc a mi mateixa amb un llampec despietat contra un tercer. No m'agrada. I mentre no aconsegueixo fer neteja dins meu, carrego contra els prejudicis (nacionalistes) dels altres. Quanta hipocresia.

Comentaris