Parar i pensar

Podeu llegir-la aquí.
Ho vam fer amb l'Agulla i jo, francament, hi vaig accedir amb molt poc convenciment, pessimista com sóc. L'Agulla és una revisteta que potser fa uns 20 anys que funciona. La fèiem en paper i la col·locàvem en un blog. Ens va passar allò que de vegades passa: alguna persona significativa havia deixat la revista, tots plegats acusàvem el cansament de tants anys i l'ofec d'agendes espesses i de responsabilitats personals ineludibles, les feines pràctiques tendien a acumular-se en una o dues persones. I les circumstàncies externes (els canvis de sistema dels bancs per fer els rebuts) convertien una feina ja de per si una mica feixuga en una cursa d'obstacles. 
I en Josep va tenir la idea: quan s'acabi l'actual tanda de subscripcions, tanquem l'Agulla un any i la repensem: per fer-la nova totalment nova, en el disseny,  la distribució de feines, el funcionament. Només hem mantingut, és clar, els objectius de fer una revista per a cristians esquerranosos. Així podríem desprendre'ns de la servitud de la impressió en paper. No pas perquè imprimir-la i distribuir-la fos gaire complicat (tot i que porta feineta) sinó perquè sense despeses d'impressió i tramesa no ens cal cobrar a ningú. D'ara endavant, l'enviem per correu electrònic.
La novetat era que en lloc de pensar i continuar fent la revista fins al moment del canvi, ens vam regalar un any sabàtic. Això va permetre: explicar-nos bé i recollir adreces electròniques dels nostres subscriptors, que ens van ajudar a arribar a més gent; que els cansats i cansades reposessin una mica; que la sensació d'afeixugament fos substituïda per una nova il·lusió; que ens reuníssim per tractar qüestions més a fons sense la immediatesa de preparar el proper número; que ens forméssim tècnicament per afrontar millor la nova etapa; i que ens distribuíssim de manera més equitativa les feines. Fins i tot vam recuperar en Josep, que ens havia abandonat temporalment.
Tots continuem enfeinats, però la revista s'ha renovat i tornem a gaudir preparant-la, editant-la i distribuint-la. Tot, jo penso, perquè en un cert moment vam fer això de parar i pensar. Si no ho haguéssim fet és probable que haguéssim acabat parant igual: amb sentit de culpabilitat i sense represa. Tendim a pensar que el que fem és imprescindible i que el món s'enfonsarà si no tirem endavant tal o qual cosa, i ho pensem encara més quan estem sobrecarregats, en aquells moments en què delegar, per exemple, sembla impossible i de fet hi ha molt poques coses que no es puguin deixar una temporadeta.
Em sembla que ha estat una magnífica experiència. 

Comentaris

Unknown ha dit…
Això que sembla de "perogrullo": parar i pensar. normalment no se’ns acudeix fins tenir l'aigua ben bé al coll. Trobo una experiència de l'Agulla molt interessant. Això de fer un any Sabàtic per a re situar-se, per obrir un espai mental i també anímic. Si volem canviar les coses sense deixar de fer res del que portem entre mans, difícilment trobarem la manera de canviar-les, i és així perquè no queda temps material per a re situar-se. La INERCIA és una realitat que pesa molt. Que condiciona molt. Però per això no som robots, podem parar i pensar. A l'ACO ens aniria molt bé fer-ho.

A més, parar, ens permet desengoixar-nos, les coses només surten bé si tenim espai per poder ser essers humans i ben humorats!!
Mercè Solé ha dit…
Tens molta raó. Reconec que a mi mateixa em va sorprendre l'èxit en aquesta revisió de l'Agulla. Pensava que potser no tiraríem endavant i acabaríem tancant. I no. Per sort em vaig equivocar...