diumenge, 18 d’octubre de 2015

Acollir la llum

Això de la llum, ja es veu que és una experiència molt manresana... i molt ignasiana. Acabo d'arribar de la Cova de Manresa. No hi havia estat mai. Hi he anat en recerca de pau i d'una certa orientació vital: inquietuds, com les sembrades al Miracle (connexió amb la natura, silenci...), que de moment no acaben de trobar resposta; canvis familiars, amb la jubilació d'en Josep, que demanen que tots, a casa, ens resituem; i canvis a la feina pel mateix motiu (això em passa per treballar amb el marit!), amb una responsabilitat afegida que m'és un repte gran. A banda de tota una situació política i social que trobo difícil com mai, i on no sé quin paper fer-hi. I de la comprovació, dia a dia, que em faig gran i tot se'm fa més feixuc. Em costa treure'm la feina dels dits, m'he tornat més lenta. Amb tot, els canvis de salut en el meu cas, de moment, són irrellevants (quilos, colesterol, tiroides gandula). I malgrat el cansament que arrossego, em sento feliç.
No sé gaire què busco. Sé que faci el que faci de moment poques coses externes puc canviar. Si de cas, he de canviar les internes. I la primera que he canviat és la forma de pregar, l'anar a la font. Menys paraules i més silenci. 
M'hi he posat no gaire convençuda. Sempre em fa la sensació que hauria de rosegar uns salms que encara desconec, que hauria d'estar més pendent de les persones que m'envolten, de posar-hi atenció. Per, en terminologia ignasiana, "en tot estimar i servir". El silenci m'incomoda: sensació de perdre el temps, navegació mental per indrets exòtics, no arribar a cap conclusió sobre res, consciència de tot el que hauria de llegir i no m'he molestat a aprendre... Ha estat ben bé deixar-se anar, posar-se a tret, acollir la llum, esperar sense res a canvi, renunciar a conduir res... i trobar també el silenci com a resposta. 
Jo tinc tendència a funcionar amb agenda. Em passa amb la família i els amics. El problema és que gairebé també em passa amb Déu. Quedem a determinades hores i jo espero que es presenti i parli. Però és clar, això no sol anar així. De fet, sembla que ell ja hi és. Sóc jo la que he d'aprendre a reconèixer-lo. 
He pensat molt en la Biografia del Silenci, del Pablo d'Ors, i m'hi he posat. No hi ha camí sense les primeres passes. M'ha anat especialment bé quan he descobert la sala Arrupe, pensada especialment per a la meditació. La llum zenital recau sobre un bol immens que l'acull. Al costat una espelma-lotus crema. Un símbol estèticament perfecte i universalment acollidor. Buidar el bol perquè s'ompli de llum. A l'entrada, una fotografia del pare Arrupe meditant vestit a l'estil oriental. M'he recordat de la Hiroshima que va viure. Allà sí que van sobrar les paraules.


1 comentari:

Marilia Sanz Ferreira ha dit...

Com sempre, gràcies per a compartir la teva experiència. Això em motiva a escriure una mica sobre la meva. En aquest cas, en relació al silenci. El silenci ens enfronta amb al nostre rostre, amb la realitat que ens toca viure, sense artificis, intel·lèquies i d'altres muntatges. Per això és tan atractiu i a l'hora tan incòmode.
Ens costa per que ens sembla més interessant, més emocionant o ens fa sentir més importants allò que sembla afegir més justificació a la nostra existència.
El silenci és massa "soso", senzill i àrid en una primera aproximació. Però enganxa a qui el sosté, a qui es deixa absorbir per ell. Això passa perquè les paraules emmascaren la realitat. La ment descriptiva ens allunya del que som. Aquesta ment xerrameca ens fa tenir la falsa sensació de separació respecte al que està passant al voltant nostre.
El silenci ens situa en un lloc on podem percebre que som coexistents amb tot.