diumenge, 4 d’octubre de 2015

Amb LaïcatXXI a Poblet

Un moment de la pregària inicial, divendres al vespre

Les inscripcions

La sala dels Cups, plena a vessar

Viure la fe al món laboral

Un tastet de dansa contemplativa
Ahir vaig anar a Poblet, a la trobada organitzada pel LaïcatXXI. Una trobada de laics i laiques de tot Catalunya, per tractar de temes socials i eclesials des de la nostra òptica, on vaig retrobar molts amics a qui feia anys que no veia. Una trobada amb el vist-i-plau dels bisbes -quatre hi van assistir (Vives, Taltavull, Pardo i Pujol)- i amb el suport dels delegats d'Apostolat Seglar, però muntada pels organitzadors, al seu aire.
Jo hi vaig anar perquè tenia una feina encomanada (un taller sobre litúrgia), però posats a fer hi vaig voler ser de principi a final. I francament em va agradar.
D'una banda, perquè els objectius eren anar per feina, animar-nos mútuament a tirar endavant, compartir experiències i projectes. No era una trobada de queixa ni de reivindicació, tot i que en els tallers en sortiren unes quantes, de reivindicacions. Però el to general era de continuar treballant, tant com puguem, bufi per on bufi el vent. Em va agradar aquest to positiu i de senzillesa, la bona organització (aquella organització que no es nota: simplement tot va a l'hora), la barreja de personal, l'esforç creatiu per agilitzar una jornada que hagués pogut ser tan buida com ho són de vegades alguns actes acadèmics tan protocol·laris. És que la temptació, per part dels laics, d'etzibar unes quantes cosses a les jerarquies,  hi és, perquè de motius sempre en podem trobar. Però a mi m'esgota i no estic segura que sigui un exercici que doni gaire fruit. El papa Francesc, amb el seu to, ha aconseguit no exactament apaivagar les queixes, sinó més aviat dirigir les energies cap a una Església més autèntica, cosa que segur que més endavant podrà permetre abordar certs canvis imprescindibles amb una mica més de serenor. Cal dir, a més, que els bisbes que van venir van saber ser-hi sense cap protagonisme, simplement acompanyant. 
A banda de la meva feina, vaig participar en un taller sobre el món laboral, muntat pel Consell d'Acció Catòlica. Anava sobre segur, perquè em constava que havent-hi l'Albert Dresaire com a ponent, funcionaria. Per primer cop a la vida, vaig parlar del món laboral amb persones eclesialment i ideològicament potser distants de la meva opció..., i em va agradar. Hi havia persones de l'Opus, de grups eclesials diversos, un grup de dones d'origen filipí, personal de neteja, directius... Va ser ben interessant. Això sí, vaig haver de descalçar-me dels prejudicis.
Al meu taller van venir una cinquantena de persones. M'ho havia preparat molt, moltíssim i em va costar força. He estat mesos treballant per fer una xerrada de 45 minuts. Ha estat tot un exercici per situar-me davant la litúrgia i per pensar què n'esperava jo. És un exercici que em resulta imprescindible per la feina que faig. No em serveixen els caminadors dels liturgistes més acadèmics, perquè jo no tinc els fonaments bàsics i per molt que m'hi esforci no tindré mai ni la seva experiència (ni me la deixaran tenir, he, he) ni els seus coneixements. Però en canvi penso que els laics tenim molt de camp per córrer, si ens deixen. Perquè la litúrgia és i ha de ser un reflex de la comunitat que la celebra, i tots volem comunitats compromeses, acollidores i profètiques, i esperem de la litúrgia que ens animi a ser-ho. El repte és com es transmet això a les nostres celebracions. De fet calen molts canvis eclesials, però fins i tot així, crec que l'actual estructura podria donar molt més de sí.
A la tarda, per pair el dinar i per desintoxicar el cap, vaig participar del taller de dansa contemplativa. Vaig gaudir molt. Reconec que fa molt de temps que penso que hauria de fer alguna cosa per desinhibir-me amb el cos. Mai no he ballat i sempre em moro de vergonya quan he de fer res que impliqui moviment. He pensat de vegades a apuntar-me a algun curset de ball de saló, però el meu parellu s'hi nega en rodó i jo també vaig amb massa coses i no tinc temps. La dansa contemplativa és molt i molt senzilla, fàcil de fer, no està pensada per al lluïment de ningú i a poc a poc et va portant al silenci, que és el que a mi em fa falta.
La trobada es va acabar amb una Eucaristia, ben preparada i molt viscuda. Llàstima que la magnífica església de Poblet no permet gaire una visió del conjunt de l'assemblea i el presbiteri, des de la distància, ni s'intuïa. Algunes iniciatives per animar la missa no van lluir el que podrien haver lluït en un altre entorn. Però vaja, va estar molt bé.
En fi, confio que la iniciativa tindrà continuïtat. Ens fa molta falta. Gràcies a tots i totes els que hi han treballat.