dilluns, 15 d’agost de 2011

Superficialitat i Renda Mínima d'Inserció

Llegeixo l'editorial del Periódico de Catalunya sobre la pèssima actuació del govern català en relació a la RMI, que em sembla molt encertat i em fa pensar que, efectivament, projectar indiscriminadament sobre el conjunt de receptors de la prestació la sospita de frau deu ser rendible.
D'una banda, reforça la idea d'"ells"i "nosaltres". Nosaltres, els bons, els útils, de la "majoria silenciosa" que paguem impostos honestament i sacrificadament; i ells, que no treballen (i,s'entén, no volen treballar), molts dels quals a més pertanyen a minories socials i culturals, no sempre tindran un futur rendible, la Renda Mínima d'Inserció és crònica per a molts. També sembla que el seu frau, que no dubto pas que, com en tots els sectors socials, n'hi deu haver, ens hagi de treure de la crisi econòmica de les institucions públiques. Mentrestant a mi no em queda clar si CiU ha retornat a les arques públiques les subvencions que va mangar, legalment, això sí, per la via de traspassar les subvencions atorgades a l'Orfeó Català a la fundació del partit. Van dir que ho farien. Espero que ho hagin fet.
Quant a la revisió des d'un despatx de la Generalitat dels perceptors de la Renda Mínima, em sembla un cert disbarat, tècnicament. A mi, una de les qualitats d'aquest Pla Interdepartamental, bon fill de CiU, cal reconèixer-ho, em sembla que és la flexibilitat amb què s'aplicava. És a dir, es parteix d'un pla de treball molt individualitzat, seguit de prop pels serveis socials acreditats, on es tenen en compte molts aspectes, no només els ingressos econòmics: l'acompliment del pla passa pel bon aprofitament dels recursos socials, pel desenvolupament d'habilitats de la gent, per la promoció de les persones. I tot això és el que es valora a l'hora de mantenir o no els ajuts econòmics, que són solament una part de les prestacions rebudes. Fer el pla de treball de cada situació no és un tràmit burocràtic, és treballar, junt amb els interessats, aquells aspectes prioritaris a desenvolupar en cada cas: en una situació pot ser la recerca activa de feina, en una altra, l'actitud de participació en un curs, o la qualitat de l'atenció educativa i sanitària que demanen els infants. A mi sempre m'ha agradat més això que no pas una prestació econòmica sense més. D'acord que hi ha un control social, però si es fa bé, més aviat pot ser un bon impuls. Els ajuts econòmics sense més, en algunes situacions, em sembla que reforcen la cronicitat.
Però això ha comportat diversos problemes a la pràctica. O almenys els comportava abans, quan jo treballava en el ram.
1. Hi ha gent que està bé, que no li fa falta un suport educatiu, per dir-ho d'alguna manera, que només necessita un suport econòmic. En aquests casos, no cal tant de control. Però potser el que faria falta seria una altra mena de prestació.
2. Alguns dels serveis ofertats des de les institucions públiques generen molta burocràcia i de vegades no són adequats. Es produeix allò de fer adaptar la gent als recursos existents i no a l'inrevés, De fet caldria generar recursos adients per una situació social que canvia contínuament. Jo havia vist com després de tenir una adolescent en altíssim risc social motivada per fer un curs de perruqueria, el PIRMI l'obligava a fer una altra activitat perquè calia omplir totes les places. I naturalment al cap de dos dies l'adolescent deixava el curs en qüestió.
3. Hi ha qui treballa bé i qui no. Treballar malament un PIRMI és fatal. Cal complir els acords (també els acords de les institucions), veure periòdicament la gent, establir relacions de confiança amb els usuaris, tenir imaginació, saber convertir la relació professional amb els més pobres en una relació d'ajuda de qualitat.
4. Els Serveis Socials dels ajuntaments solen estar molt desbordats i de vegades no és que siguin mals professionals, és que és impossible arribar a tot. I això recau en els PIRMI. En aquest sentit, la repercussió del treball dels serveis municipals sobre un servei sovint complementari com és Càritas sol ser un indicador sensible de com funciona l'ajuntament. És a dir, des de Càritas de seguida es nota si hi ha un canvi positiu o negatiu en la forma d'atendre la gent des de l'Ajuntament.
5. Observo que aquest desbordament dels Serveis Socials també passa amb la Llei de la Dependència. A casa he pogut observar com s'han fet els plans de treball que donen dret a prestació de dues persones de la família sense cap coneixement directe dels interessats per part dels professionals socials. Se n'han refiat de nosaltres i això ens ha estalviat a tots molt maldecaps i ha permès agilitzar un programa que va néixer encallat. No els estafem gens. De cap manera. Però no és forma de treballar. De tota manera, si no s'amplia la plantilla dels Serveis Socials, cal prendre decisions i aquesta, segur, ha estat una decisió d'urgència.
6. El treball social té límits. Cal que hi hagi també una transformació social. El millor insertor laboral del món no servirà de res si no hi ha feina, o si no hi ha empreses d'inserció social i laboral. Sovint dipositem sobre els Serveis Socials unes expectatives impossibles. 
7. El control també té límits. Vivim en una societat amb una creixent economia submergida i sembla que les administracions públiques esperen que els treballadors socials tinguin un sisè sentit per detectar alguns fraus Mentre que aquestes mateixes administracions fan la vista grossa amb molts altres fraus fiscals i a la Seguretat Social. Una mica, sí, sens dubte, que aprens a "calar" coses. Però les varetes màgiques són per al Harry Potter. Anys enrere era significatiu demanar alguns rebuts de nòmina, alguns certificats de la Seguretat Social. Avui ja no.
7. Els Serveis Socials, i Càritas encara molt més, sovint són acusats de protegir "mangantes". Però no sé si algunes crítiques pensen en els fills dels "mangantes" en qüestió. De vegades actuar contra els pares és també actuar contra els fills o conta els membres més desprotegits de la família. Passa quan els deixes sense aigua o sense llum (bé, això de la llum, saben com arreglar-ho!). És bo que es quedin sense serveis, per manca de pagament, els nadons d'una casa, perquè els seus pares no són complidors? Quines repercussions tindrà per a ells? De què són responsables, pobres, si tot just tenen pocs mesos de vida? De què parlem quan parlem de prevenció? Jo crec que és un tema ètic per pensar-hi a fons. I no hi ha receptes fàcils.

Vist tot això, em pregunto com el tècnic de torn de la Generalitat, desbordat per la llista d'espera generada per la revisió sobtada de tots els casos, podrà fer-se càrrec de la situació de cada família. Ho dubto. Probablement la gent serà sotmesa a una mena de judici sumari a tota pastilla. Malament. Aquests sí que colen el mosquit i s'empassen el camell! Mercè