dissabte, 13 agost de 2011

La família cristiana no compta amb els homes

Cartell penjat a la Basílica de la Visitació d'Annecy: acollida per a mares amb dificultats. Perquè puguin rebre ajut per fer-se càrrec dels fills i, atenció!, perquè puguin assumir les seves responsabilitats, segons es llegeix, literalment, al cartell.
De fet, em sembla que és bo que hi hagi iniciatives d'aquestes. Tot el suport possible per a futures mares, tant si volen tenir cura dels seus fills com si els volen donar en adopció.
El que xoca és que aquests tipus de programes mai no parlin dels pares. No conec cap iniciativa cristiana perquè els homes assumeixin les seves responsabilitats familiars: ni amb els fills, ni amb les dones (alguna coseta contra la violència de gènere? alguna crida a compartir tasques de la casa?) ni amb els seus pares, ni amb els familiars de discapacitats.I quan parlo de responsabilitats no vull dir una cosa genèrica, immaterial, sinó eixugar llàgrimes, donar dinars, rentar culs, dedicar-hi temps, vetllar malalts, curar ferides... o rentar plats, posar rentadores, planxar, fregar, escombrar...
Si aquesta és la família cristiana oficial, a mi no m'hi trobaran. Més aviat arrencaré a córrer... 
Per cert, que parlant de famílies cristianes oficioses, avui, mentre esmorzàvem amb en Josep pensàvem en una que coneixem: parella -ell i ella- que es fan càrrec dels néts quan convé. I filles i gendres que es fan càrrec dels avis (dels pares dels pares, ja molt grans i amb dependència) quan convé. Tothom té cura de les seves responsabilitats i dóna un cop de mà perquè l'altre pugui reposar de càrregues feixugues o fer alguna activitat interessant qua li sembli. L'equilibri necessari. Aquí si que m'hi trobaran. Mercè