dijous, 18 d’agost de 2011

Èxit, diners, esport

Un encertat comentari de Jordi Llisterri al seu bloc, tot parlant de les despeses de la JMJ, m'anima a parlar d'un tema que em manté estupefacta des de fa dies, tot i que potser acabi perdent algunes amistats.O potser digui uns quants disbarats, perquè de fet em fico en un tema que no conec gaire.
Servidora esportivament sóc, per motius sentimentals, del Deportivo de la Corunya, tot i que no tinc ni idea de què fa. Però havia tingut un nóvio que ho era. Ja veieu que al final vaig canviar de nóvio, però el super-depor es va quedar. Per tant no em sento gaire culé. Entre d'altres coses perquè tampoc no m'interessa el futbol, que em sembla senzillament un joc més o menys divertit. Més aviat darrerament estic desenvolupant anticossos futbolers perquè estic farta de menjar futbol a totes hores i perquè em sembla que al darrere del futbol no ens preocupem de coses més serioses (ja ho sé, ja ho sé, que és integrador i que dóna identitat i totes les qualitats que els amics de bona fe em van repetint amb esperit educatiu). Potser la meva actitud obeeix al meu trauma de no haver aconseguit mai entendre allò del fora de joc.
Però em fa pensar que en mig de la crisi que estiguem vivint no es qüestionin les desorbitades quantitats de diners que es mouen en el futbol. No només el preu de compra-venda dels esclaus-futbolistes, sinó la quantitat ingent de paràsits que sospito que mantenen al seu voltant. I d'altra banda, la gent està disposada a pagar com a mínim100 euros per veure un partit i hi ha bufetades.
El Barça és un bon equip, ho guanya tot. I ho celebro. Però això sembla que no serveix per a coses que a mi em semblen importants. No comporta per exemple que els seus aficionats de la ciutat que, com deia en Núñez porta el nom del club, puguin veure'n els partits en un horari raonable que permeti conciliar la seva vida personal i laboral. Ni permet la continuïtat dels esports minoritaris que el Barça cultivava (a Viladecans hi ha ànimes sensibles commogudes per la supressió de l'equip de beisbol, oi Andreu?). Ni fa més comprensibles i intel·ligibles els seus comptes, de manera que no es posen d'acord a interpretar-los. Ni més democràtic el funcionament intern de l'elecció dels seus directius. Ni sembla que li permeti triar entre dur propaganda d'Unicef i una fosca fundació com la Qatar. Ni serveix per projectar els esports femenins al mateix nivell que els masculins. Ni tampoc perquè els fitxatges nouvinguts parlin necessàriament català. És un altre món, on els valors que compten són bàsicament els econòmics.
El Barça és al capdamunt del capdamunt. Si tot l'èxit aconseguit i els diners que mou no li serveixen per permetre's actuar amb llibertat és que alguna cosa falla. O és que el club no és més que un gran negoci? Decididament l'acumulació de diners i l'èxit professional no et fa lliure. Mercè

1 comentari:

Joan ha dit...

ÉS TOT UN ALTRE MÓN AIXÒ DEL FUTBOL, MALGRAT HO VULGUIN (no sé exactament qui...) FER SENYERA DE CATALANITAT...