dimecres, 31 d’agost de 2011

Vocacions desaparellades

Llegeixo algunes coses sobre la JMJ i l'allau de vocacions per a la vida religiosa, per al sacerdoci (masculí i cèlibe, és clar) i per al matrimoni, que alguns diuen que sens dubte hi haurà després de la trobada. 
La veritat és que quan em parlen de vocacions alguna cosa em grinyola i em fa mal. Tinc molts amics capellans, però he de dir que em sembla que aquesta tasca, i tota l'organització eclesial, necessita que hi treguin els munts de pols acumulada. Moltes coses rutllen amb el sobreesforç d'alguns clergues que fan una tasca magnífica (d'altres estan pendents que els planxin les piadoses randes), esforç que no va acompanyat de mesures organitzatives que facilitin les coses. Si això no canvia, encara mataran els pocs que queden: a disgustos i a feina.
De fet, tal com estan les coses no em faria gens feliç que les dones fossin ordenades (algun dia ho seran) si no canvia el model actual. Com que els qui tenen poder a l'Església no se'n refien ni dels laics ni, molt menys encara, de les laiques, van sobrecarregant el sistema sense obrir ni simplificar l'estructura. Però ja s'ho faran. El meu desacord l'expresso per la via econòmica, perquè tampoc no hi ha altres vies. Jo col·laboro amb diners en moltes coses d'Església, menys amb la creueta de la renda. L'Església hauria de gestionar i de viure dels seus propis recursos sense ficar-hi l'estat pel mig. I si alguns capellans -i alguns bisbes- han de treballar a fora, també ho fem els laics i sobrevivim, sense deixar els nostres compromisos socials i eclesials. Fins i tot sant Pau ho deia: qui no vulgui treballar, que no mengi.
Però aquesta incomoditat de la vocació me la produeix el fet que sembla que no existeixi la vocació laical desaparellada. És a dir: o fer-te monja o capellà, o casar-te. Però quan no optes per això sembla que res més no valgui la pena. Hi va haver un temps que una mena d'institut seglar em "perseguia" i quan jo els deia que això del celibat no era per a mi, em deien que era una incoherent perquè aleshores m'havia de casar. I jo ja els demanava un nòvio guapo i ric, però no hi van ajudar, no. Encara vaig trigar moooolts anys a casar-me.
Sembla que en els ambients eclesials més ortodoxos, la salut eclesial es mesura pel nombre de seminaristes. Són els mateixos ambients que defensen els sarcasmes sobre la gent en l'anonimat de les webs, o la delació entre companys capellans, o l'adulació, o el retorn al llatí, perquè si la gent no entén què es diu s'apropa més al misteri (?), o l'ús dels sagraments com una mena de màgia, gent que considera (com he llegit no fa gaire) que els laics amb voluntat de participar en les celebracions són uns fracassats en altres àmbits. En aquest context, em sembla molt sa que els seminaris estiguin buits. Potser així s'obrin camins més assenyats. Ja ho diu la il·lustració que us he posat: qui vol fer una cosa troba un camí, qui no vol fer res troba una excusa. En aquest cas, menys diners, menys "vocacions" potser acabin sent més camins. Mercè

4 comentaris:

Jordi Guàrdia ha dit...

Recordo que l'arquebisbe Torrella acostumava a dir que això que els seminaris esitguin buits, això de la manca de vocacions, potser hauríem de llegir-ho com a voluntat de Déu. I caldria que tots ens preguntéssim què ens vol dir Déu. Trobo que és una idea suggeridora, no?

Jaume Pubill ha dit...

Molt d'acord amb tu. Però, per desgràcia, no ho entenen i els camins segueixen anant com sempre.... Fins que es queden sense ningú.
Una abraçada

Saltimbanquineta ha dit...

Vols que t'expliqui qui són per a mi els ferms en la fe i arrelats al Crist...? Mentre alguns capellans joves volten i volten... en trobades, els que ja passen dels 80 (i algun dels 90 i tot!) i els que estan malalts, van trotant amunt i avall per les parròquies. S'ha de tenir fe i estar ben arrelat al Crist, per passar dels 80, o estar que no s'aguanten drets (és un dir) i encara fan tot el que poden.

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies a tots tres. Sí que hi ha gent que treballa molt, sí. Però això, més enllà de la bona fe de cadascú, que sens dubte existeix, algun dia s'acabarà per la via natural. I caldria ja anar preveient què fer. Però no sembla que vagi per aquí, ni que es vulguin escoltar les vocacions que hi ha, que n'hi ha, que no s'adapten a l'actual ortodòxia, però que no deixen de ser crides a treballar de valent pel Regne de Déu. En fi, esperem temps millors... Mercè