dimarts, 16 d’agost de 2011

Debats estèrils

Avui no tinc un bon dia. A primera hora he tingut una topada -sense cap importància- amb un cotxe que corria més del que tocava, i m'he endut un bon ensurt, que no sé si m'ha acabat de marxar. Potser per això m'he enganxat en un debat més aviat inútil sobre la JMJ al Facebook. M'he mostrat excessivament dura i agressiva amb l'Església potser per reacció a aquesta mena d'embolcall meliflu que traspua la JMJ i que em posa de mal humor.
La sensació és que hi ha molts falsos debats. Els mitjans s'entesten a enfrontar indignats i JMJ, com si no hi hagués molts indignats creients, que n'hi ha. O com si una trobada de joves que no sigui només per anar de festa o per algun esdeveniment esportiu no fos una bona oportunitat per pensar sobre la situació mundial . I quan arribem al tema econòmic hi ha qui retreu que s'hi hagi dedicat cap cèntim públic i hi ha qui s'entesta a dir que encara farem negoci. 
Jo no faria una trobada així, com la que es fa. M'hi sobren la parafernàlia institucional i tots els pactes econòmics que envolten la trobada, però m'agrada que vinguin joves cristians. Sobretot perquè a través del facebook també he vist que la major part no són frikis, sinó gent normaleta. Que només fa turisme religiós, o que es planteja les coses a fons, però que segur que viurà coses interessants si no es limita a repetir consignes, i realment obre els ulls. Alguns han fet camps de treball, d'altres han participat en debats socials, han conegut una mica millor Catalunya, han resat molt (molta missa, uff, però també molt compartir amb la gent del lloc). Al facebook he pogut anar seguint el que feien al bisbat d'Urgell i, la veritat, m'ha semblat ben interessant. Què fan, com ho viuen i com ho comuniquen. 
Em desvetlla certa curiositat, també, el fet que en alguns llocs hi deu haver hagut molts més joves cristians de fora que no pas autòctons. I quan dic joves autòctons, no vull dir els joves de les escoles cristianes, sinó els joves que participen habitualment de la comunitat parroquial o dels moviments, que són una clara minoria.
Visc, amb la JMJ, sentiments contradictoris. Em vaig commoure, al gener, quan vaig veure la gent de Saint Denis, a Paris, recaptant diners per poder-se pagar el viatge. Gent ben senzilla, per cert. Però em sap greu quan surt alguna monja amb cara d'entusiasme, dient que la JMJ serà la gran oportunitat de poder veure el papa (uff). I m'agradaria que els joves fossin capaços de mantenir una certa distància crítica amb tot plegat. Em fa mal sentir algun bisbe dient que, sense cristians, la societat no podria funcionar. Em sembla pretenciós i, sobretot, em desconcerta, perquè jo no m'he sentit mai gaire animada per la jerarquia en la meva pobra tasca social. Més aviat al contrari. Perquè quan el discurs dels pobres és socialment conservador (i el de la major part de la jerarquia eclesiàstica ho és) el que solem fer és perpetuar determinades situacions. I m'enfurismo quan sento en Rouco "perdonavides" amb les dones que han abortat. En fi. Igual tanta contradicció és el climateri...
Aquesta setmana em proposo fer abstinència de TV. A veure si aconsegueixo marcar distància amb la JMJ, que a Madrid i amb tanta autoritat segur que no tindrà el to amable de proximitat que ha tingut quan ha passat per aquí. I a veure si aconsegueixo sobreviure a l'allau Madrid-Barça que, als no futboleros, ens amenaça. Practicarem l'on/off de la tele. Mercè