Cap de setmana embolicat: Punt de Trobada, Canis Vallis (el butlletí del Grup Tres Torres), posar al dia els comptes de Càritas, preparar la renovació d'estatuts de Caviga, anar preparant l'Agulla.. Però encara hem tingut una estoneta per fer un tomb pels cirerers vora Cal Menut. I per buscar un poema (que no fos la cançó del Serrat, que m'agrada molt, però ara volia variar). Us deixo amb un poema d'Enrico Thovez traduït de l'italià per Tomàs Garcés:
Quan floria el cirerer, les primeres nits d'abril,
que ja s'allarguen els dies i ja sense llum es sopa,
i conversaven els altres en l'ombra vaga, jo, noi,
venia caute al balcó. L'aire era dolç i tebi,
la nit clara. Amagada, queia la lluna plena
pel darrera, esquifida, i blanquejava el corral.
Per ci per lla, llums brillaven, finestres eren obertes,
veia al dedins les estances. I tenia un sentit
entre dolç i trist, llangor indefinida i profunda, l'aire.
Jo era tot absort mirant-ho mut.
Quan floria el cirerer, les primeres nits d'abril,
que ja s'allarguen els dies i ja sense llum es sopa,
i conversaven els altres en l'ombra vaga, jo, noi,
venia caute al balcó. L'aire era dolç i tebi,
la nit clara. Amagada, queia la lluna plena
pel darrera, esquifida, i blanquejava el corral.
Per ci per lla, llums brillaven, finestres eren obertes,
veia al dedins les estances. I tenia un sentit
entre dolç i trist, llangor indefinida i profunda, l'aire.
Jo era tot absort mirant-ho mut.
Mercè
Comentaris