dimecres, 7 d’abril de 2010

Ser creatiu, ser despistat

M'hi va fer pensar ahir en Jordi, que darrerament es despista força, fins al punt de sopar dues vegades o de no recordar en absolut què acaba de fer, cosa que ens ha portat a buscar sistemes d'ajudar-lo a pensar en les coses bàsiques com el menjar i la medicació. Com a qualsevol de nosaltres ens passaria (i de fet, en molts aspectes, ens passa), li costa de fer-se'n càrrec.
Em deia que ell és molt creatiu. I que si té prou imaginació per escriure (i escriu molt bé, com els seus germans, i hi disfruta molt), per inventar-se coses, personatges, situacions, no entén per què es despista tant. Li semblava molt poc coherent una cosa amb l'altra i em sembla que se sentia una mica estafat, com si nosaltres ens entestéssim únicament a veure-li allò que no li surt bé. Li vaig dir que hi ha gent capaç de fer grans coses i de ser simultàniament un petit desastre per a la quotidianitat. Però tot i això en Jordi es rebel·lava. Una cosa és tenir Alzheimer, com el Pasqual Maragall, deia, i una altra cosa és la seva situació.
Potser té raó. És cert que té una gran capacitat imaginativa, que a nosaltres sempre ens agafa per sorpresa. I una gran memòria, que només reserva per a certes ocasions, però que és molt més ajustada que la meva. De vegades és només qüestió de ritmes diferents. Ell és més lent, servidora massa ràpida i amb voluntat d'anar per feina. Cosa que comporta alguna espurna explosiva de tant en tant. Si aprenguéssim a escoltar-nos seria una altra cosa. Però en qualsevol cas, els "despistes" persisteixen i ens cal arribar a pactes pel dia a dia.
Això sí, m'acaba de recordar que ja fa unes quantes setmanes que m'oblido sistemàticament de demanar-li hora al dentista. Glups!!!
Mercè