divendres, 23 d’abril de 2010

Mar de color de vi


De fet m'agradaria saber-ne molt per posar tal dia com avui un "post" per caure d'esquena, que expressés el que em fa sentir Sant Jordi, però no tinc gaire imaginació i acabaré deixant-t'hi tan sols una petita reflexió arran d'un parell de converses d'aquests dies.
Parlàvem sobre l'interès que en Jordi mostrava per anar a veure Electra, si era convenient portar-l'hi, s'hi avorriria o no, si podria entendre'n alguna cosa.
La veritat és que penso que és bo escoltar els clàssics sense prejudicis ni barreres, i sense gaire adaptacions ni presentacions pel mig, perquè justament crec que són clàssics per la seva universalitat i perquè tenen moltes lectures i que per això mateix es deixen descobrir i entendre amb relativa facilitat. Hi ha qui pot viure Homer només com una novel·la d'aventures o l'Electra com un culebrot, però no hi ha cap garantia que l'erudit que s'hi apropa des de molts anys d'estudis en capti més l'essència que qui es deixa captivar per ells la primera vegada.
A casa ens agradava Homer, però he de reconèixer que ens agradava perquè la mare era una admiradora d'en Kirk Douglas, i, de la pel·lícula que va fer sobre Ulisses, ella va passar a la font original, com solia fer, i em va transmetre aquest interès. Vull dir que la cultura popular (del cinema, del còmic, del teatre de carrer) no en queda lluny i si s'encén una petita guspira no és difícil passar d'un lloc a l'altre, encara que se sigui molt jove, o discapacitat, o que es tinguin pocs estudis. I de fet, al darrere pel·lícules com Apocalypse Now es poden trobar moltíssimes referències literàries, però es pot disfrutar a fons de la pel·lícula sense necessitat de detectar-les explícitament ni de fer l'autòpsia del guió.
L'any passat, un amic em va regalar la Introducció a la Ilíada d'en Jaume Pòrtulas, que va merèixer el Premi Nacional de Literatura, i encara em vaig tornar a emocionar, tot i que això d'Homer ja es veu que és complicat. Us deixo amb uns versos de l'escena entre Príam i Aquil·les, quan Príam va a demanar-li el cos del seu fill Hèctor per enterrar-lo dignament:
Quan s'hagué sadollat del plany, el diví Aquil·les, i el desig de plorar va deixar el seu cor i els seus membres, s'aixecà del setial tot d'una, alçà el vell per la mà, compadint aquell cap canós, i la barba canuda; llavors se li adreçà, li va dir unes paraules alades: "Desgraciat! Quants mals el teu cor no ha hagut d'endurar! ¿Com t'has atrevit a venir tot sol a les naus dels aqueus, i mirar-me a mi a la cara, a un home que tants fills coratjosos t'ha massacrat? Deus tenir el cor de ferro..."
Mercè (i perdoneu la pedanteria)

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja veus, Mercè, que les vendes de Sant Jordi no son, precisament, de clàssics. La actual "casa" de Sant Jordi també té la seva gran hipoteca,i amb quotes endarrerides.
No et menystinguis en la facultat d'escriure, que ens acabes de regalar una rosa ben ufana.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Petita anècdota: vaig entrar amb alumnes de 3er d'ESO a una aula on just abans havien fet classes de cultura clàssica els de batxillerat, i a la pissarra, ben gros, posava "HOMER"
I els nanos d'ESO es van posar tots contents, perquè a batxillerat parlaven dels Simpson!!!

El mosquit i el camell ha dit...

Moltes gràcies, Xiruquero, m'has fet pujar l'autoestima!
Maria, l'altre dia vaig descobrir que una amiga, doctora per la UB, no coneixia els personatges homèrics... En el seu cas ja hi posarem remei, però he de dir que em va sorprendre i em va saber greu...