dilluns, 5 d’abril de 2010

Política en tres dimensions


Seguint la recomanació d'en Jordi López, em vaig comprar el llibre Sí, ministre, de Jonathan Lynn i Antony Jay, una mena de "refrito" dels guions de la magnífica sèrie televisiva britànica.
M'encanta la ironia dels autors. Ironia fina i crítica sense pietat a les paradoxes de la vida política, situada en aquest cas a l'executiu britànic, però extensible universalment.
De fet, la meva curta incursió d'un parell d'anys en la vida política municipal em va fer confirmar l'agudesa i encert de la sèrie, tot i que de vegades és més fàcil criticar que posar solucions damunt la taula. Per exemple, el tema dels funcionaris. Al llibre i a la sèrie quedar clar qui mana: els ministres duren una mitjana d'onze mesos al govern, els funcionaris hi són sempre... I és ben cert. I els ministres són inexperts, i els funcionaris no. I si els funcionaris no volen canviar determinades coses es fa molt difícil des de la via política modificar-les sense la seva complicitat. Però és clar, els polítics sovint hi són sense tenir gaire idea de la cartera que els ha tocat (el meu alcalde, per exemple, opina que és millor que el regidor de torn no sigui expert en el tema, perquè aleshores es posa a fer de tècnic, cosa que no sé exactament quines catàstrofes pot portar!); encara que en tinguin idea, costa aprendre els mecanismes administratius i costa situar-se en el nou entorn.
De fet, posar-s'hi és rebre un bany d'humilitat: has de treballar amb qui tens a l'abast, amb els diners que tens o no tens i procurant que el que fas es noti mediàticament, perquè si no la població tendeix a pensar que no estàs fent res. I els funcionaris s'han de protegir de l'arbitrarietat de qui mana, que sovint s'entesta a col·locar-hi amics, coneguts i favors diversos com a càrrecs de confiança o pretén acabar amb programes que funcionen o comença aventures incertes.
Jo em vaig quedar parada que el govern municipal fos una cosa tan poc coordinada entre regidories -gens coordinada, ni tan sols dins la mateixa regidoria-; en perpetu autoincompliment de terminis, en competència mútua. I, naturalment, si el govern és en coalició, "ni un cafè" per al membre més petit. Ordres que havien rebut alguns funcionaris, i que després, quan ja hi havia més confiança, van acabar confessant...
Realment els mecanismes interns del temps que hi vaig treballar no contemplaven cap cohesió entre els regidors amb responsabilitat de govern, cap contacte personal periòdic amb l'alcalde per anar revisant la feina... ni a l'hora de fer pressupostos. Una participació molt minsa (tot i ser l'àrea de participació ciutadana!). Sospito que la Generalitat va igual i és de pena. Perquè no cal crear solemnes comissions interdepartamentals (l'eficàcia de les quals, segons el Sí, ministre, és inversament proporcional a la seva "pompa"), sinó voluntat de fer equip i hàbits saludables de treball. Ai, la política, que difícil que ens ho posen! Mercè
Us deixo amb un fragment del Sí, ministre dels que fan història: un eficientíssim hospital... sense pacients..