diumenge, 14 de març de 2010

Tamar, en defensa pròpia


Per si us va fer gràcia la història de Xifrà i Puà que vaig recollir aquí ara fa un mes, aquí us en transcric una altra que, entre altres coses, fa adonar de manera molt clara que això dels canvis en la manera d’entendre la sexualitat i de la diversitat dels models de família no és cap invent d’ara...
La història de Tamar és especialment crua, però és la història d’una dona que defensa els seus drets, per damunt de qualsevol convenció social, trencant tot patró de comportament assignat a les dones, i sense acceptar haver de quedar-se marginada en un racó per la falta d’ètica i de respecte d’un dels fills de Jacob, Judà. I aquesta dona, precisament, serà avantpassada del Messies, tal com s’encarrega de destacar l’evangelista Mateu en presentar la genealogia de Jesús (Mt 1,3). I el llibre de Rut l’esmentarà també amb entusiasme (Rut 4,12).
La història és al capítol 38 del llibre del Gènesi. Judà, un dels dotze fills de Jacob, se’n va a viure en una regió lluny d’on vivien els seus germans. Allà coneix una dona cananea, Xua, s’hi casa, i té tres fills: Er, Onan i Xelà. Quan Er va ser gran, Judà el va casar amb Tamar, però el noi va morir perquè, diu el relat, “ofenia al Senyor”, sense aclarir en què. Llavors, seguint l’anomenada “llei del levirat”, que disposava que quan un home casat moria sense fills el seu germà s’havia d’unir a la viuda per donar-li una descendència que constaria com si fos del germà mort, Judà li diu a Onan que s’uneixi a Tamar. Però Onan, cada cop que anava a tenir relacions amb la seva cunyada, com que sabia que aquell fill no seria legalment seu, “deixava caure el semen a terra per no donar descendència al seu germà”. I “aquest comportament ofenia molt el Senyor, que també va fer morir Onan”. Del comportament d’Onan en ve la paraula “onanisme”, que equival a masturbació, si bé el pecat d’Onan, com es veu clarament, no és un pecat sexual, sinó un pecat d’insolidaritat amb la viuda i d’incompliment dels deures familiars.
Davant la mort dels seus dos fills grans, Judà s’espanta, i envia Tamar a casa dels seus pares, amb l’excusa que el tercer fill, Xelà, encara és massa petit perquè tingui relacions amb ella, i amb la promesa que quan el noi creixi ja la cridarà. Però el temps passa i Judà, que té por que si Xelà se’n va al llit amb Tamar també mori, no compleix el que havia promès.
I Tamar veu que Judà la deixarà a l’estacada, viuda i sense fills, que era una de les coses pitjors que li podien passar a una dona. I decideix actuar. Un dia s’assabenta que Judà passarà per allà prop, perquè ha d’anar a trobar els qui esquilaven els seus ramats. I es treu els vestits de viuda, es cobreix la cara amb un vel, i es posa a la vora del camí com si fos una prostituta. Judà passa per allà, li vénen ganes d’anar amb la dona, i ella li pregunta quan li pagarà. Judà li ofereix un cabrit del ramat, que li donarà quan torni a passar per allà. Tamar li demana que mentrestant, com a penyora, li deixi el bastó i el segell amb el cordó, i Judà l’hi dóna. Després jeu amb ella, i la deixa embarassada. I Tamar se’n torna a casa, i es vesteix altre cop de viuda.
Poc després, Judà envia un emissari a portar-li el cabrit a la suposada prostituta i a recuperar la penyora, però al poble li diuen que allà no hi hagut mai cap prostituta, de manera que, per por de fer el ridícul, Judà es resigna a perdre el bastó i el segell.
I al cap d’uns mesos esclata la tragèdia. A Judà li arriba la notícia: “Tamar, la teva nora, s’ha prostituït i a més ha quedat embarassada!”. La reacció de Judà és cruel i fulminant: “Que la treguin a fora i que la cremin!”. I Tamar no reacciona, sinó que espera que se l’enduguin i, de camí, envia a dir a Judà: “L’home a qui pertany tot això és qui m’ha deixat embarassada. Mira de qui són aquest segell, aquest cordó i aquest bastó”. I Judà, avergonyit, ha de reconèixer els fets: “Ella té més raó que jo, perquè jo l’havia de donar per muller al meu fill Xelà”.
I Tamar va tenir bessons, i d’un d’ells, Fares, en descendirà el rei David i, després, Jesús el Messies.
Josep