Orgues en temps de crisi


Ahir, per casualitat, vaig poder assistir a la benedicció del nou orgue de Montserrat. Hi vam pujar per anar a vespres sense recordar que es feia aquesta cerimònia. Vol dir que vam arribar tard... però que tot i així ho vam disfrutar molt.
Tenia la seva gràcia veure l'abat adreçant-se a l'orgue... I l'orgue contestant. L'abat se'l veia minúscul al costat del seu interlocutor. I és que un orgue és un instrument enorme que imposa, i que a mi encara m'emociona. Un instrument que es toca amb tot el cos, si més no amb mans i peus, i que pot obtenir sonoritats molt diferents. Un instrument que amaga l'organista. Quan vas a un concert d'orgue pots admirar-ne la construcció (si és que no seus d'esquena a l'instrument), però l'intèrpret no el veus. T'has de concentrar en d'altres coses, però no sol haver-hi un punt que concentri la visió de la gent que assisteix al concert.
I és un instrument fet a mida de l'espai arquitectònic, per obtenir unes determinades sonoritats, on probablement pesa més l'ofici i la intuïció dels constructors que les noves tecnologies. Vaig recordar-me de Bach i de les esglésies on tocava, i de com li feien provar orgues i dels fenòmens acústics que al segles XVII i XVIII eran capaços d'aconseguir. De les improvisacions que deuria fer, de vegades a més de deu veus.
El concert d'ahir va ser magnífic, amb l'escolania, un conjunt instrumental, i a més amb l'estrena d'obres de nova composició, cosa que s'agraeix encara que les dissonàncies sempre costen de pair la primerva vegada.
La cerimònia d'ahir va ser molt barroca, però també molt autèntica. L'orgue l'amortitzaran. I la cultura musical trobarà un espai on eixamplar-se. Ja sé que sembla una cosa accessòria en temps de crisi. Però no ho és pas. La música en directe, amb bons instruments, s'ho val. Mercè



Comentaris

montserratqp ha dit…
Quina enveja, Mercè!