Camino, la mort de cara

Finalment he aconseguit anar a veure Camino, una pel·lícula que em va recomanar vivament una amiga amb qui ja havíem coïncidit als esmorzars dels matinals de l'Alexandra. La veritat és que m'ha impactat molt. Em sembla intensa i molt ben interpretada. Però bàsicament hi he trobat una mirada valenta al nucli dur de la vida: el patiment, la mort i les prioritats de la vida. Una lectura superficial hi veuria senzillament un atac a l'Opus i/o a les creences religioses, però jo crec que va molt més a fons.
No sé si la pel·lícula afina prou quan descriu l'entorn de l'Obra. Però cal reconèixer que el cristianisme moltes vegades ha anat de bracet amb la manipulació més descarada i amb una interpretació de l'evangeli allunyada del seu sentit original (a part d'un gust estètic deplorable al meu parer!) i farcida de sacrificis i prohibicions sense sentit, que són al servei d'una determinada espiritualitat entesa gairebé com a ideologia, però que no fan cap bé a ningú. En fi, un cristianisme asfixiant més proper a una secta que a una "bona nova" alliberadora. Un cristianisme que veu la gent més com a pecadors que com a persones dignes d'estimació, com a "ovelles" a dirigir i sobre les quals exercir el poder.

Però també hi he trobat molts aspectes interessants i més positius des de la fe: la voluntat activa per part de la mare de transmetre a la filla una cosa que per a ella és fonamental: les pregàries juntes, la manera d'abordar el patiment... El fet de no negar la mort i d'ensenyar-li, a la seva manera, a afrontar-la. Una estimació mútua sincera, encara que aquesta mare sigui incapaç d'escoltar i de complaure la seva filla. Esperança i confiança. El fet que la nena mateixa transmeti als altres coses que "passen" per ella, però que ella no entén (com quan prega per la seva infermera).
Un pare feble i desorientat, que voldria les coses d'una altra manera i no sap com posar-s'hi, que no té discurs...
I en el fons aquest immens misteri que és la mort. A la pel·lícula es mostren reaccions que ens resulten molt antipàtiques, però el cert és que no hi ha contrapartides fàcils ni edulcorants. ni analgèsiques. La meva impressió és que el director opta pel silenci respectuós.
He pensat en la gent de casa a qui havia vist morir, creients o no creients, però ja al final amb una certa serenitat. I he pensat també en la gent que mor en mig de grans conflictes o de catàstrofes, sola, sense ningú amb qui plorar, sense dol.

Tant de bo aprenguem a conviure-hi i no en fem mal ús, ni de la vida ni de la mort.

Mercè Solé

Amistats asimètriques

L'altre dia, la Renfe, a més de regalar-me uns horaris estranyament ajustats, em va regalar un capítol d'un llibre de Francesc Torralba sobre l'amistat. Perquè "llegir ens fa lliures" (o un eslògan semblant). M'ha agradat el gest. I el contingut. L'he començat a llegir i m'ha fet pensar en les estranyes sintonies que es mouen al darrere de les amistats, sovint misterioses i gairebé capritxoses. I en la manera singular de relacionar-nos amb les persones.

És una de les coses que no vaig pensar mai fins que no vaig contrastar-ho amb la parella: la forma de viure la relació amb els amics és força diferent d'una persona a l'altra. Reconec que jo no cuido gaire les amistats, veig la gent molt de tant en tant. Penso sovint en la gent, però agafar el telèfon -o l'agenda- em costa força. Enviar-los un correu em resulta més fàcil.

Malgrat tot, tinc molta gent a qui considero amiga i per qui em sento estimada. En els moments difícils sempre he pogut comptar amb bons amics. Llegint el tastet de Torralba de la Renfe he pensat que potser és un sentiment superficial. No sé. Mai no hi he pensat gaire.

De fet, de vegades també hi ha hagut profunds desacords, o conflictes. I molt d'esforç per refer llaços per totes dues bandes, amb força èxit. He vist també com de vegades l'amistat és asimètrica: no sempre hi poses o n'esperes el mateix que l'altre. Tampoc no saps gaire per què amb determinada gent sembla que hi hagi una connexió que és fàcil, interna, espontània, encara que no coneguis gaire la gent, mentre que amb d'altres l'amistat és una cosa molt treballada que requereix moltes paraules o molts gestos. L'amistat és artesanal, vaja.

Hi pensava també aquests dies de Nadal, en què em vaig retrobar amb dues amigues de quan tenia setze anys. Una viu als Estats Units i ara fa classes en una petita Universitat. L'altra s'acaba de prejubilar i era professora nostra a l'Escola Oficial d'Idiomes. Una persona extraordinària, probablement la millor professora que mai he tingut, que a més va aconseguir fer-me agafar gust per escriure a força de fer-nos fer una redacció setmanal sobre qualsevol tema cada setmana durant quatre anys, i en alemany... Vaig tornar a ser alumna seva a la Universitat.
Ens veiem poc amb totes dues i no ens costa gens reprendre el fil. Són dues formiguetes molt treballadores i capaces d'anar molt a fons des d'una gran senzillesa personal. Els seus alumnes segur que troben unes classes preparades amb rigor i amb interès. Cap d'elles no ha mostrat mai cap interès per "pujar" ni per "lluir", o sigui que en cert sentit no han fet gaire carrera, però jo hi veig l'honestedat i l'autenticitat de la feina ben feta, just al contrari de la gent que pertany a aquesta famosa FSF (Fantasmes sense Fronteres), organització realment transversal amb molts adeptes, especialment en els camps polític i acadèmic.
Al costat d'elles dues em sento la dispersió i la superficialitat personificades. Vivim vides molt diferents i potser aparentment inconnexes, però l'amistat persisteix. I la meva admiració, també.

Guardans

En un article a “El País” de dilluns, la Margarita Rivière el definia com “l’´únic eurodiputat conegut més pel seu treball incansable que pel seu partit”. Doncs a aquest eurodiputat, l’Ignasi Guardans, l’han tret de cap de llista de CiU a les eleccions europees per substituir-lo per un tal Ramon Tremosa que té com a mèrit principal el fet de ser independentista, o sobiranista, com ara es prefereix dir. El senyor Tremosa competirà durament amb l’altre independentista que ha entrat en la competició, el d’ERC, l’Oriol Junqueras, que té, a més d’aquest mèrit, el de ser un personatge més o menys mediàtic. Jo crec que farien bé d’ajuntar-se en una única llista i, per evitar la guerra de veure qui l’encapçala, podrien fitxar com a cap de llista el Lluís Llach, que és molt més mediàtic que tots dos i que no fa gaire va dir que Catalunya està en situació d’hecatombe, donant entenent que la solució de la tal hecatombe és la independència.

No ho sé, però es veu que l’objectiu del senyor Mas, líder de CiU, el senyor Puigcercós, líder d’ERC, i el senyor Llach, líder del possible partit de la Catalunya Hecatòmbica, és convènce’ns a tots plegats que estem fatal. Però no per la crisi, que encara tindria un sentit, sinó per la subjecció de Catalunya a la malvada Espanya.

Jo no sé si tots plegats s’ho han pensat prou bé, això. A mi, realment, no m’ho sembla que estiguem en cap situació desastrosa. I si hi estiguéssim, em sembla que hi tindrien més culpa els grans i aprofitats líders del món capitalista que no pas la pertinença a Espanya...

No, no em sembla assenyat, ni honest, entestar-se a convèncer la gent que estem molt malament i que ho estarem fins que siguem una nació independent. És un engany, és crear un clima de frustració que no pot dur res de bo, és fer més difícil la convivència, és desviar l’atenció dels problemes realment seriosos de la nostra realitat. I no hi ha dret. (Josep Lligadas)

Del compromís a la presència

Escric això quan acabo d'arribar a casa després d'una xerrada, magnífica, de Ramon Bufí, capellà de Roda de Ter i consiliari de la JOC i de l'ACO, sobre "l'espiritualitat militant". Un concepte una mica estrany, per als no habituats a l'argot eclesial i, encara, a l'argot dels moviments. I estic espessa i cansada. Escric per veure si aconsegueixo recuperar el que he viscut a la xerrada, com un flaix de coses importants que s'escapen al llenguatge i que em costen de retenir. Però no estic gens segura de saber-me expressar.

La Fina de Manlleu explicava com a través de la JOC i de la idea que l'important era comprometre's per fer un servei als altres, ha arribat a viure com l'important, de fet, és viure la presència de Déu en mig de la vida. Aquí hi juguen la revisió de vida, la pregària personal, l'estudi d'evangeli, alguns recessos particularment importants... I la vida continua sent un servei, però ho vius d'una altra manera. Coses, totes elles, que de vegades ens costa molt comunicar a la gent que ens envolta.

Jo l'escoltava i m'hi sentia molt identificada. Quan era més jove, per a mi el compromís era gairebé una obsessió. De petita a l'escola ens recordaven que calia anar a combregar els primers divendres de mes (o alguna cosa semblant, no me'n recordo gaire, perquè jo m'escaquejava sempre que podia). Et donaven un cartró amb nou cors petits i un de gran. A mesura que certificaves que "passaves per taquilla" et donaven un cor adhesiu. I al final de tot, un de gran. Se suposava que això tenia premi -no recordo quin- a la vida eterna. I a mi sempre m'havia semblat una cosa ridícula.
Als 25 anys, crec que d'una altra manera, inconscientment, jo venia a fer el mateix: si era delegada sindical, si compartia els diners, si feia tota una sèrie de coses que em semblaven rellevants, obtindria els galons de "militant cristiana". Com si Déu el pogués abastar amb la meva voluntat i amb el meu fer. Com si amb la meva acció compromesa el pogués comprometre a ell.
En part potser ha estat així... Tot el que he viscut m'ha anat re-velant trossets de Déu, i no tant pel que jo feia sinó perquè el buscava. Tant si la meva actuació era errònia com si no. De vegades he tingut la sensació que nosaltres ens encaparrem molt en les nostres opcions i decisions, però que a Déu ja li està bé fem el que fem, perquè s'ho mira des d'una altra perspectiva i ens estima sense filar prim.
Amb el temps, d'una manera irregular i potser desmanegada he anat veient que el que compta és Déu, una presència que a mi cada cop em fa emmudir més (és un dir, perquè, com veieu, amb això del blog no callo!). Vull dir que això de la pregària cada cop es va assemblant més a escoltar música que no pas a parlar o a llegir. Vull dir que compta més el ser que el fer. Vull dir que Déu hi és, encara que no sempre pugui sintonitzar bé l'emissora, o que no l'acabi d'entendre. I hi és d'una manera més aviat sorprenent. Jo me l'imagino una mica murri, i amb sentit de l'humor. Afectuós i provocador. Deixa fer.
És probable, deia en Ramon, que aquest nostre Déu particular sigui fruit de la nostra imaginació, de les nostres projeccions. Confiem que si més no en part sigui el Déu de debò, però cal comptar que de vegades hi posem més pa que formatge. Però jo em deixo portar i em sento feliç. I aquest Déu continua empenyent-me a continuar compromesa amb mil coses, que potser no serviran de gran cosa ni canviaran aquest món de mones ni a mi mateixa. El centre de tot plegat ja no hauria de ser jo i el meu compromís, sinó Jesucrist i les Benaurances.
Més embolicat d'explicar que de viure. Potser el manual d'instruccions no és prou clar. Potser estimar la gent, senzillament, no necessita regles ni grans compromisos i està a l'abast de tothom. Es fa un dia rere l'altre, en la quotidianitat i la rutina més absolutes.

Mercè Solé

A peu

Diumenge va ser un dia de celebració: per primer cop, després de molts mesos, en Pepito va deixar la cadira de rodes i va venir a casa a peu, això sí, amb dues crosses. De fet, el trajecte és molt curt, només cal travessar el carrer, però la fita és important, perquè ja deu fer tres o quatre anys que el procés ha estat contrari: moltes dificultats per caminar, moltes limitacions. Primer el bastó, després les crosses, els caminadors, la cadira de rodes i fins i tot el llit durant un parell de mesos. Vam passar una llarga temporada d'entrades i sortides d'hospitals, de consultes, transfusions i medicació en grans quantitats sense que hi hagués un diagnòstic clar. Nosaltres ens preguntàvem si realment era convenient marejar-lo tant en un procés que ens semblava irreversible.

Quan vam comprar la cadira de rodes -amb motor- vaig pensar que li costaria aprendre'n. Però certament els esforços han valgut la pena: en Pepito està amb el cap molt clar, força content, amb ganes de xerrar, de llegir, de mirar la tele (amb la novetat del TDT incorporada). Li agrada "lluir" la seva capacitat conductora amb la cadira (ja m'agradaria veure els del Dakar anant en cadira de rodes pels carrers del centre de Viladecans, això sí que és una gimkana difícil i de risc!) i em penso que espera amb il·lusió el moment d'aparèixer a missa amb crosses, per deixar "épatés" els feligresos. De fet, suposo que en segons quins ambients les competicions són sobre qui té el cotxe o la moto més modern i més car... La "quinta" del Pepito llueix cadira de rodes. Però no hi ha res com no necessitar-la... I la competència és dura. Perquè hi ha la tia Lola i la tia Maria. La Lola es va desmaiar a missa no fa gaire, però als seus més de noranta anys, si fa bo, hi continua anant sola i ben decidida. Com deia l'Antoñita, una altra octogenària de la parròquia, per convèncer en Jordi que anés a missa (i ho va aconseguir) la parròquia és també un lloc de trobada i de relació amb els amics. Que per molts anys aquesta generació ens continuï transmetent aquest dinamisme!

Mercè

Estressades i eixerides...

... les gallines de Ca'n Simó, a tocar del camí de les Filipines de Viladecans. Dissabte els va caure una uralita al damunt que els va destrossar el galliner. Però elles van córrer prou com per no prendre mal i puc certificar que continuen ponent bons ous. De fet, la masia va quedar tocada, amb una part del sostre esfondrat per uns 25 m2 d'uralita voladora amb bigues enganxades, que després de foradar Ca'n Simó, van sobrevolar la casa del costat i van anar a petar al costat de la riera. Ningú no va prendre mal, però poc se n'hi va faltar.

Ahir, també, a les misses de Viladecans es va resar pels nens morts o ferits de Sant Boi i per les seves famílies. L'Ajuntament va convocar un minut de silenci a la Plaça de la Vila, però a l'hora en punt no hi era ni tot el consistori. La idea és bona, però va quedar estrictament en l'àmbit polític. Estic segura que moltes entitats esportives o no haurien acudit a la convocatòria si ho haguessin sabut. Igual que molta gent, en sortir de missa, s'hi hagués arribat si el tam-tam hagués funcionat. Però és una heretgia total pensar que el nostre laïc ajuntament podria posar-se en contacte amb una parròquia o aprofitar la xarxa que poden oferir algunes entitats. (Per no comptar no comptem ni amb la ràdio municipal, fins ara compartida amb Gavà, però finalment deixada de banda per raons pressupostàries).
I és que la zona del Delta dissabte feia por, i tots sentim que això de Sant Boi hagués pogut passar perfectament sis quilòmetres més al sud.
Sobre un fet tan lamentable, m'ha cridat l'atenció que algun diari carregués contra la delegada d'esports de la Generalitat per no haver recomanat amb prou temps la suspensió d'activitats esportives. Home, de fet, també haguessin pogut recomanar que les corals no assagessin dissabte o que no anéssim a comprar o que no agaféssim el cotxe... De vegades sembla que deleguem en les administracions públiques les decisions més de sentit comú, com si tinguessin una bola màgica, com si fossin els nostres pares i mares. La mala sort i una natura sobtadament violenta causen molt de patiment. No hi estem acostumats. Però passa.

Montserrat

Acabo de llegir el llibre de l'Hilari Raguer Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat. M'ho he passat la mar de bé: anava rient sola pel bus, pel metro i pel tren. El llibre és fàcil de llegir i fa una bona repassada a molts aspectes de la "Santa Muntanya" i de la comunitat de monjos que hi habita, i amb bon humor.
He de reconèixer que a mi això de Montserrat m'ha costat anys d'aproximació. En algun altre lloc del blog ja he comentat que a casa no érem creients i que a més a més això de "la ceba" no ens feia cap gràcia. Érem més sensibles als temes socials que als nacionals tot i que vam fer molts esforços per llegir i aprendre a escriure el català. Anàvem tres dies a la setmana, de 9 a 10 del vespre, als locals de la parròquia del Clot, per aprendre català. Els adults estudiaven amb el Signe i els petits, amb el Faristol.
Montserrat, doncs, ens quedava molt lluny, tot i que vist en perspectiva nosaltres no érem precisament un model de congruència. Únicament ens atreia l'escolania, a través dels seus discos, perquè la música ens agradava molt i la religiosa, també.
De més gran vaig anar aproximant-m'hi. Primer per la muntanya. A força d'excursions en què forçosament havia de passar prop del monestir, ja vaig veure que no mossegaven. Després, perquè es pot ser més o menys nacionalista, però el cert és que el paper de la comunitat en la recuperació de les llibertats democràtiques és un deute reconegut per tothom. I l'aportació intel·lectual i compromesa de molts monjos és innegable.
La fe sí que m'hi fa sentir-m'hi a prop. I la manera de celebrar la litúrgia. Tot i que sempre penso que deu ser una mica irreal viure en un lloc on tothom hi va amb gran entusiasme, tan diferent dels nostres barris, on sovint el moviment és en direcció contrària: com si la gent fugís de les parròquies, sobretot la gent jove. Únicament hi trobo a faltar una mica més de silenci. Aquella hostatgeria, sobretot per a les dones, que no tenim accés enlloc més del monestir, és Hollywood. Per fer un recés m'estimo més anar a les benetes o a d'altres monestirs més o menys propers.
Mirant Montserrat amb més estimació que jo no feia, i amb més proximitat, hi he vist també una sensibilitat social que jo li desconeixia. I em sembla que ja m'ho he fet meu. També m'ajuda a sentir-m'hi més a prop el blog Oikia
Potser m'ha passat com una visita que hi vam fer una vegada amb diversos representants del Moviment Mundial de Treballadors Cristians. Una dona de Goa es va passar tota la missa plorant emocionada per tot el que hi havia viscut... i en canvi un home d'Sri Lanka es va negar a saludar l'abat perquè tot plegat li va semblar d'una ostentació enorme.
De fet, però, sempre que m'he apropat a Montserrat, per caminar, per escoltar música, per veure museus, per resar, m'hi he sentit ben acollida, independentment dels meus prejudicis i opinions. I això és molt.
Ara penso que la renovació de l'Església és probable que passi per molts monjos i monges de vida contemplativa, que estan ben arrelats a l'evangeli, que són propers a la gent i que se senten molt lliures respecte a Roma.

Mercè Solé

Obama o Guardiola als Serveis Socials, si us plau

M'agradaria. L'altre dia vaig estar sopant amb un parell d'amigues que treballen en el camp social. I no semblava que les coses haguessin canviat gaire en matèria de protecció de menors. Una d'elles explicava que tracta amb una noia menor, tutelada per la Generalitat, que té al seu càrrec una altra menor. I que aquesta noia de cop i volta havia desaparegut del seu entorn habitual. amb la seva filla. De fet, no era pas una delinqüent i se suposa que la gent té un espai de llibertat. Ara bé, el protocol a seguir no estava clar i si en tenien la tutela tot i haver-hi família, deuria ser per alguna cosa. Els tres mil professionals que hi intervenien i que n'eren responsables tampoc no estaven gens al cas de la situació concreta d'aquesta adolescent i els uns pels altres anaven ben perduts. No va arribar a passar res greu, però no sembla que s'hagi avançat gaire a l'hora de concretar què fer. Tampoc no semblava que ningú hi posés gaire el coll en mirar que aquesta noia avancés des del punt de vista formatiu i laboral... En fi, si us plau, Obames i Guardioles del món, no us interessaríeu per l'atenció als menors més vulnerables?

Mercè Solé

Caviga ha guanyat el concurs

El Portal de Viladecans va engegar un concurs de bons desitjos per al 2009. El taller on va en Jordi ha guanyat el primer premi, desitjant-nos a tots moltes rialles. Me n'alegro. És un bon desig en temps de crisi.
Dimecres, per cert, vam tenir reunió de l'associació de pares i vam revisar com havia anat la darrera sortida que vam fer pares i nois junts. Vam anar a Banyoles i després a dinar a Tordera, on la tarda es va acabar amb el ball de costum. No érem pas els únics clients del restaurant-discoteca. Hi havia també una colla de jubilats de la comarca, que es van queixar d'haver de contemplar "semblant espectacle", d'haver coincidit amb nosaltres. Aquests les necessiten de debò, les rialles...
De fet el més pintoresc que he vist amb aquesta colla va ser una vegada que els nois eren a punt d'anar de colònies. El xofer de l'autocar que els havia de portar es va barallar amb uns veïns del barri per no sé què, però el cert és que a crits els tractava de "subnormals"... D'això se'n diu sensibilitat i bon rotllo.
En fi, per molts anys, Caviga. Sou els i les millors!!!!

Alegria, és Festa Major!

Dilluns els del Viladecans, punt de trobada, vam poder fer la nostra taula rodona sobre la Festa Major. Hi vam convidar tots els caps de llista dels partits que són a l'Ajuntament. I van venir tots i fins i tot es van preparar la reunió a partir d'un petit document que els havíem fet arribar. La sala estava plena, com podeu observar (cosa que no té gaire mèrit, perquè la sala de plens de Viladecans és molt petita i esdevé motiu de queixa permanent de ciutadans que hi volen assistir, perquè han d'escoltar el ple des del passadís i les escales....).
El debat va tenir un bon to, passats els primers minuts de posar-se a la defensiva, sobretot el partit de govern. Hi havia algun regidor que confessava que no solia anar a la Festa Major ni l'interessava gaire (sort que és a l'oposició!). Però es van plantejar unes quantes coses importants força consensuades:
- Convé revisar la Festa Major i cal fer-ho amb la participació de les entitats, a través del Consell de Cultura. La Festa Major d'hivern, que ja ha perdut fins i tot el dia festiu, podria adquirir relleu a través de la participació de les entitats i es podria viure de manera singular a les escoles. En qualsevol cas, les festes quallen si la gent se les fa seves i això tampoc no es pot fer per decret.
- Convindria trobar un motiu propi de Viladecans, aglutinador i que li aportés personalitat pròpia, que la distingís d'altres festes Majors. A l'estil de l'antiga "guerra de verdures", que va acabar fatal, perquè dins de les fulles d'enciam s'hi amagaven rocs... Viladecans podria, per exemple, rememorar com els pagesos omplien els aiguamolls amb terra per poder-hi sembrar o l'origen de les Pinedes arran de mar...
- El pregó s'hauria de revisar, de manera que tingués un cert contingut més festiu i més llarg...
- i, el més difícil, convindria trobar activitats que motivessin igual grans i xics, gent de tota la vida i gent nouvinguda, perquè actualment la Festa estava molt compartimentada i pensada per a públics molt diversos que no solen coincidir.
- Fora bo també trobar punts de contacte entre la novetat i la tradició.
En aquestes qüestions més o menys tothom estava d'acord. Es van dir altres coses, com que la Festa hauria d'aportar punts atractius per a les persones immigrades, o que la llengua catalana hi hauria de ser més present.
Per arribar a aquestes conclusions, em direu, no calia fer tant d'enrenou. És possible. Però és que a Viladecans la Festa Major consisteix bàsicament en un seguit d'actes força inconnexos. Els més majoritaris estan allunyats del centre històric. Les dues Festes Majors per no tenir no tenen ni nom, perquè el nostre ajuntament opina que cal desterrar els origens religiosos de la Festa. Per tant, ni la Mare de Déu de Sales ni Sant Sebastià s'esmenten. El motiu? Consideren que qualsevol referència religiosa és excloent... És el mateix motiu pel qual mai no s'ha volgut fer, per exemple, un calendari intercultural, perquè la cultura sol comportar tocar temes religiosos. O el motiu pel qual en un acte de voluntariat lingüístic promogut per l'ajuntament en què se celebra el Nadal no es pot cantar El Noi de la Mare -per ser rigorosos, no es pot facilitar al públic impresos fets a l'Ajuntament amb el text de cançons de Nadal-. Deu ser que anem sobrats de cohesió social en una ciutat que en cinquanta anys ha passat dels 4.000 als 64.000 habitants.
Bé, ja mirarem de posar-nos les piles i continuar treballant-hi...

Mercè Solé

Sant Fructuós, màrtir documentat

Avui és sant Fructuós, bisbe de Tarragona del segle III, que va morir cremat a l'amfiteatre de la seva ciutat, juntament amb els seus diaques Auguri i Eulogi l'any 259. Els emperadors Valerià i Gal·liè havien engegat l'enèsima persecució. Són els primers màrtirs de la península ibèrica dels quals es conserven les actes autèntiques del seu procés i martiri.

Diuen que quan, segles més tard, Tarragona fou envaïda pels musulmans, uns quants cristians van fugir per mar enduent-se'n les relíquies del sant. I van anar a parar a una petita cala, a la Ligúria, on als segles X-XI es va construir un monestir benedictí en un paratge encantador, on avui el transport habitual continua essent per mar: San Fruttuoso di Capodimonte. S'hi pot arribar des de Portofino o des de Camogli.

Sembla que les relíquies van tornar a lloc més endavant, però que alguns trossos es van quedar pel camí, per finançar el viatge. Per això de la Ligúria a Tarragona hi ha uns quans sants Fructuosos.

En fi, si mai teniu ocasió d'arribar-vos a San Fruttuoso, aprofiteu-la. I jo m'encomano al sant per veure si ens ajuda a viure la fe d'una manera autèntica. Ja sé que no és un sant tan famós ni poderós com l'Obama, però tot arribarà...

Mercè Solé

La síndrome Guardans

Vendre el producte de la necessitat de participar en la vida política de vegades costa força. L'individualisme generalitzat, el dèfitic participatiu i associatiu que crec que patim en general , la complexitat de les decisions polítiques no ajuden. Però la veritat és que costa molt fer pedagogia sobre el tema quan els partits, com en el cas de CiU amb Ignasi Guardans, tiren no un potencial sinó una digníssima realitat per la finestra. I no arremeto ara contra CiU, sinó contra una determinada manera d'entendre la política, que em sembla que és comuna a tots els partits.
M'imagino que fer de diputat a Europa deu costar. Deu costar situar-se, deu costar sobresortir amb propostes pròpies i que estiguin bé. Crec que l'Ignasi Guardans ha aconseguit fer-se escoltar amb veu pròpia amb temes com la normativa dels aeroports, gens fàcils en els temps que corren i que ha aconseguit tirar endavant. I encara deu costar més viure un conflicte com el de Bombai, on la gafe-Esperanza encara corre, i actuar no només amb dignitat sinó també amb responsabilitat. Són actuacions que aporten prestigi al partit i que dignifiquen la política.
Per això no puc entendre que ara CiU se'l tregui de sobre seduïda per les possibilitats d'un candidat que no sembla gaire preparat per fer aquesta feina ni amb gaire experiència política en general. Els equilibris interns, les especulacions sobre captació de vot, i no el perfil que es necessita per fer determinades feines i la valoració del que s'ha fet, guanyen la partida.
Una manera de fer que és construir sobre la sorra. I que he vist ja en d'altres llocs, en d'altres partits, a nivells molt diferents. La fidelitat i l'honestedat no compten gaire.
Després quan arribi l'hora de l'abstenció electoral s'hauran d'encarregar costosíssims estudis per saber quines amagades motivacions porten el personal a passar de la política. Potser vaig errada...

Més sobre Gaza

Transcric el text del comunicat que han signat alguns bisbes europeus i nord-americans, entre els quals hi ha Joan Enric Vives, bisbe d'Urgell, en relació a Gaza, i després d'una reunió a Jerusalem.
De fet, em sembla molt bé, com m'ho semblen les manifestacions que hi ha hagut a Catalunya i que hi hagi assistit en Joan Saura, sigui o no diplomàticament correcte. Jo crec que políticament sí que ho és. Perquè hi ha actituds que no poden tenir suport de cap de les maneres.
Però potser hauríem de prioritzar més tots plegats la necessitat d'una política transparent d'armament. És a dir, començar per la transparència i acabar amb la fabricació i la venda d'armes. M'agradaria saber quina part de la nostra economia reposa sobre aquestes bombes de fòsfor blanc que es llancen acarnissadament contra la població més vulnerable, contra els equipaments més necessaris, contra els símbols de la cultura i de les institucions polítiques i diplomàtiques internacionals, mentre es va posant la llavor que farà germinar més odi i més atacs palestins ni que sigui a cops de roc.
M'incomoda també la sensació que a Europa fem molts escarafalls d'aquesta situació, però que en part es basa en les nostres polítiques colonialistes que en el seu moment no van considerar els palestins com un poble amb drets propis, i en la mala consciència europea no només respecte a la Shoah, sinó respecte a tots els segles d'antijudaísme actiu promogut, conscient o inconscientment, entre d'altres, per afirmacions erràtiques de la nostra Església. Els jueus han estat víctima fàcil i cap de turc. La solució, a l'europea, és deixar-los establir-se amb el vist i plau internacional, a casa del veí... I tot plegat amb molt dubtosos arguments religiosos de fons...
Per acabar-ho d'adobar vivim una mena de confusió continuada entre jueus i israelians que fa que els pobres jueus que viuen a Catalunya i que són ciutadans catalans i no pas israelians s'hagin d'estar justificant -o no- continuadament sobre el que passa a Palestina.

«Pareu la violència! Pareu els assassinats! Comenceu a construir la pau!

Una vegada i una altra hem escoltat aquests crits durant la novena visita de la Coordinadora de Conferències Episcopals a l'Església Mare de Jerusalem en aquesta terra dividida i adolorida. La violència a Gaza estava en boca i en la ment de tots. Hem sentit directament sobre aquesta tragèdia humana al rector de Gaza, el P. Manawel Musallam.

No pot haver pau tret que la gent cregui en la pau. No pot haver seguretat tret que hi hagi seguretat per a tots. No pot haver justícia tret que hi hagi justícia per a tots en aquesta terra. La fe ens dóna l'esperança que la justícia, la pau i el perdó són possibles –una convicció compartida pels nostres amfitrions, el Patriarca de Jerusalem S. B. Fouad Twal i l'Assemblea d'Ordinaris Catòlics de Terra Santa.

Nosaltres som pastors, no capdavanters polítics, però la veu dels creients és vital per a la recerca de la pau. La realitat que cada persona humana és creada a imatge de Déu exigeix la dignitat per a tots. El missatge del Príncep de la Pau, nascut en aquesta Terra, ens recorda que la pau és possible. “El Poble que caminava en les en tenebres ha vist una gran llum” (Isaïes 9,2). La foscor d'aquest temps donarà pas a la llum.

A la líders de la comunitat internacional els diem: treballeu amb els israelians i palestins per a posar fi a la violència a Gaza i proporcionar amb urgència l'assistència humanitària necessària. Però no cal detenir-se aquí. Amb una sola veu, pressioneu als israelians i palestins perquè construeixin una pau justa, amb seguretat per a Israel i un Estat viable per als palestins.

AL Poble de Déu dels nostres propis països els diem: intensifiqueu la vostra oració pel benestar de l'Església Mare i per la pau a Jerusalem. No tingueu por. Veniu com pelegrins a Terra Santa i trobeu-vos amb les comunitats cristianes vives d'aquí. Uniu-vos a nosaltres per a convèncer als nostres governs que aconseguir la pau entre israelianes i palestins sigui la màxima prioritat. Doneu suport projectes concrets i l'agermanament amb les comunitats cristianes locals que estan lluitant per sobreviure.

Als cristians de l'Església Mare en Terra Santa els diem: veiem en vosaltres el rostre de Crist, qui ho va perdre tot per la nostra salvació. No esteu sols. Som una família, una comunió universal amb Crist. Escoltem el vostre clam, com sofriu al costat dels germans i germanes de tota la comunitat. Us assegurem el nostre amor, la nostra oració i la nostra contínua solidaritat. Us vam demanar que també vosaltres oreu per nosaltres.

Betlem-Jerusalem, 15 de gener de 2009.

La Festa Major de Viladecans

Els de l'entitat Viladecans, Punt de Trobada ens hem animat a convocar els grups polítics de Viladecans per a una reflexió conjunta sobre les Festes Majors. Ho dic en plural, perquè volem parlar sobretot de la Festa Major d'estiu (Mare de Déu de Sales, 8 de setembre) encara que aprofitem l'espai de la d'hivern (Sant Sebastià, 20 de gener).
Ja és significatiu que el pressupost d'enguany s'hagi retallat precisament per la regidoria de Cultura (sospito que no s'ha retallat per Serveis Socials, que ja és un clàssic en aquestes ocasions, perquè la Llei de la Dependència no ho permet, cosa bona!). Però nosaltres no ens queixem de la retallada, sinó que voldríem que la Festa Major aportés alguna cosa d'identitat viladecanenca i de cohesió social a la ciutat. Que no siguin una colla d'actes sense cap relació els uns amb els altres, a iniciativa dels tècnics municipals, que hi hagi més participació de la gent en el disseny i en la preparació de tot plegat i, és clar, més assistència. Que la gent s'ho faci més seu, vaja. I aquesta no és una qüestió de pressupost, sinó de manera de fer, de saber engrescar, d'acollir iniciatives, de repensar coses, d'estimular la imaginació, d'utilitzar més i millor els espais històrics i amb personalitat de la ciutat, de fer programes ben fets... En fi. Dilluns veurem com va.

Escola i immigrants

Ahir ens vam trobar, finalment, una trentena de persones per parlar de l'escola i la immigració. als locals de Càritas al barri de la Montserratina. Val a dir que, llevat de tres voluntàries de Càritas, la resta realment eren immigrants, majoritàriament provinents del Marroc. També hi havia gent de República Dominicana, Hondures, Equador, Bolívia i Romania. I a més es tractava de persones d'edats i de situacions molt diverses: dones que volien estudiar (de fet, aprendre les nostres llengües), jovenetes amb vel disposades a continuar després de l'ESO, una parella a punt de tramitar la reagrupació dels seus fills i uns quants homes marroquins acompanyant les seves parelles (fet insòlit, si més no a les nostres activitats)...
La Maria, una mestra (actualment inspectora d'Ensenyament) i voluntària de Càritas es va encarregar d'explicar fil per randa com funciona una escola i de donar resposta a totes les qüestions que es van plantejar, d'una manera força participativa. Un cert caos en algun moment, però crec que va anar bé. Potser en destacaria l'assistència i la participació, tot i que l'hora (les 7 del vespre) no semblaria la més adequada. La convocatòria s'havia fet a través d'un fulletó enviat a les 200 persones que durant els anys 2007 i 2008 havien vingut a demanar-nos feina, una carta a les escoles, i una crida en directe al grup de dones marroquines que fan alfabetització a Càritas.
De fet, la Maria ens comentava que de vegades és difícil mantenir aquest tipus de contacte a les escoles, perquè els pares i mares no participen gaire de la dinàmica escolar. Bé, el resultat de tot plegat ens anima a continuar treballant-hi. Si mantenim una certa capacitat de convocatòria i podem contribuir a facilitar relacions amb la xarxa de les institucions, tot això que tindrem. I si es crea un espai on poder parlar les coses amb una certa confiança, també.
Per cert, va quedar clar ahir que, malgrat totes les declaracions polítiques dels partits sobre la necessitat de la integració dels immigrants, les escoles d'adults i el servei local de català estan col·lapsats i a més a més no són prou flexibles, des del meu punt de vista, per donar resposta a les necessitats d'una gent que té responsabilitats familiars i feines amb horaris molt inestables. També farien falta més accions com la de Càritas, d'acollida, de "pont" amb els serveis públics. Un lloc on, per exemple, les dones es poguessin situar una mica abans de sortir de casa a escoles on també hi ha homes...
En fi, molta feina per fer. Però anem avançant amb petites passes.

Mercè Solé

Els Nou Rals

Divendres, gentada a dos quarts de nou del vespre davant dels Nou Rals. Molt de fred i pluja. Però tot i això, trobada distesa dels Nou-Rals-addictes.

De fet és l'única llibreria de Viladecans (64.000 habitants!) i esdevé un espai important a la ciutat de difusió de la cultura. Amb pocs mitjans, un local minúscul i sense subvencions, en Jordi Vicente no tira la tovallola, cosa que té molt de mèrit. Avui, mantenir una llibreria, especialitzada a més en literatura catalana, en un medi culturalment inhòspit com és Viladecans, té molt de mèrit.

En podeu llegir una entrevista aquí.

L'acte de divendres ja és una tradició i és ben senzill: les compres de Nadal i Reis reben com a premi un número. Divendres després de Nadal es fa un sorteig entre els presents: un lot de llibres i un lot de productes del Tupí de la Cerdanya. Si el temps acompanya, una mica de música. I sempre, coca i cava.

Una bona iniciativa, que s'agraeix.

Divorciats cristians

Novament els amics de La Barca demanen la difusió de la seva adhesió a l'Encontre Mundial de les Famílies que tindrà lloc a Mèxic i el seu desig que s'hi reconegui i s'hi aculli la realitat d'aquelles persones divorciades que viuen de nou en parella dins de l'Església. Persones que se senten cristianes, que procuren viure segons l'Evangeli, que fan pregària... com molts altres cristians i que, en canvi, no poden celebrar novament el sagrament del matrimoni dins l'Església ni accedir a l'Eucaristia.

Tant de bo l'Església avanci, en aquest i en d'altres camps...

Mercè Solé

Un acte sobre l'escola

Des de Càritas de Viladecans ja fa força temps que estem atenent persones immigrades. Amb algunes –la majoria d’origen magribí- fem activitats continuades d’aprenentatge de la llengua. A d’altres, els oferim una petita borsa de treball destinada sobretot a persones sense papers que no podem acollir-se a la xarxa pública de recerca d’ocupació, tot i que és una activitat molt flexible. La majoria de persones que arriben a aquesta borsa de treball són d’origen llatinoamericà. Algunes són passavolants, però d’altres van instal·lant-se d’una manera estable a Viladecans.

Observem el seu desarrelament, sovint la seva solitud i les seves dificultats… Ens agradaria anar configurant un espai que els permetés compartir problemes i que facilités la seva integració, i la de les seves famílies, a la vida viladecanenca.

Per això ens hem animat a organitzar un acte sobre l’escola i el seu entorn, que tindrà lloc el proper dimarts 13 de gener, a les 7 del vespre, als locals de Càritas. Ja sabem que és un tema que segurament es treballa molt des de l’escola, però com que suposem que reforçar alguns aspectes no farà cap nosa… ens hem animat i l'hem posat a la disposició també d'escoles i mestres de Viladecans. Aquest acte, de tota manera, voldria tenir continuïtat en temes d'interès per a les persones immigrades, segons elles ho expressin. De fet, a la llarga, voldria ser un espai de convivència.

No sé si la cosa arrencarà gaire bé, però si més no ho provarem.

Mercè Solé

Jornada Mundial de les Migracions

El proper 18 de gener l'Església de Barcelona -i com a mínim la de Sant Feliu, perquè em consta que hi ha gent que hi ha estat treballant- celebra la Jornada Mundial de les Migracions. La veritat és que la sensibilitat per aquest tema ja fa molts anys que hi és: en l'atenció directa a la gent immigrada a través de diversos organismes diocesans (Càritas i d'altres), i en la celebració d'aquest dia, que després passa més o menys desapercebut segons l'interès que hi mostrin les parròquies o els moviments. El lema de Càritas aquests darrers anys en relació a la immigració ("La fraternitat va més enllà de la llei") em sembla provocador i encertat, però sempre em sorprén que passi tan desapercebut. Em sembla que des de la Pastoral Obrera i des de tots els àmbits que convingui cal fer sensibilització sobre el tema i convé donar cada cop més protagonisme a les persones immigrades que se senten cristianes.
La celebració del dia 18 sembla atractiva: un dinar conjunt -cadascú se'l porta, cosa que ho fa força més divertit i a l'abast de tothom, una sessió de circ (amb el circ Crec), una visita a la Sagrada Família i una pregària per acabar. Es farà al Col·legi Claret a les 13:00. No sé si aconseguiré fer-lo cabre a l'agenda, però m'agradaria anar-hi i convidar-hi alguna de les dones que passen per Càritas, aprofitant que el dimarts vinent hem preparat també una activitat a Viladecans: una sessió sobre l'escola i els infants recent arribats per la reagrupació familiar. Ja us faré cinc cèntims de com va.

Efectivament, cal protegir el castellà

... si més no de l'actuació del PP de Viladecans. M'explico. Tant PP com Ciutadans a la nostra ciutat -i fora, com sabeu- es passen el dia expressant la seva preocupació pel maltractament que rep a Catalunya el castellà. De fet, a Viladecans, seria un èxit sense precedents aconseguir senzillament que molts dels documents que s'adrecen als ciutadans fossin bilingües... Però ara ja entenc millor la posició del PP, que a la seva web viladecanenca té aquesta perla:

Descarge el tema he instale el tema desde su ordenador

Riquesa de vocabulari, i només dues faltes d'ortografia. Efectivament, cal protegir el castellà, que és una gran llengua, de l'ús que en fa el PP. Tres regidors no han estat capaços de corregir-ho. Si tota la seva actuació municipal observa el mateix rigor...

Mercè Solé

Rituals

Aquest any 2009, ja en porto almenys dos. Aquest matí he començat el dia amb l'enterrament de la Carme, la mare d'una bona amiga i veïna de casa, al Poblenou, durant, almenys, trenta anys. Era una dona amb una gran vitalitat i senzillesa. Ha estat ocasió de retrobament emotiu amb veïns de l'escala als quals feia sis o set anys que no veia. Són els que m'han vist créixer, els de tota la vida: la Rossita de l'octau, el Sr. Pla, el Sr. Rodríguez i la seva dona..., els veïns del quart. el Joan, del davant de casa. Alguns absents per malaltia o perquè han anat a viure amb els fills perquè ja no podien estar sols. Certament avui em sento una mica enyorada del Poblenou i de la seva gent. Els veïns més joves, no els conec. Em diuen els altres, però, que les relacions de veïnat són molt menys intenses en general.
Comentàvem amb alguns assistents que els enterraments són ja l'únic acte ritual social que continua convocant-se de forma continuada ara que hi ha menys casaments, escasses comunions i pràcticament cap bateig. Amb alguna gent ja només ens veiem en els funerals. Em pregunto per què els joves no es casen. No sembla que sigui una rebel·lió contra el sistema, perquè de fet penso que fa anys que el matrimoni ha perdut molt de control social, i a més a més es pot desfer. Tampoc no cal fer cap ostentació. Alguns kumbaiàs hem celebrat el casament en una casa de colònies, però hi ha fòrmules encara més senzilles. Potser fa nosa la gent que no és de la pròpia colla -aquells familiars o amics dels pares que no sempre sentim com a propis? La por al compromís valdria com a argument si la gent no tingués fills. Quan en comença a tenir, amb papers o sense, el compromís, si més no amb el nadó, hi és. En fi, cada generació té el seu punt de vista, que cal respectar. I hi ha punts de retorn. Fa trenta anys semblava que els rituals "civils" de casament s'haguessin esgotat (el vestit, l'acompanyament de la núvia, el pastís, els restaurants cars...) i ara, poca gent es casa, però molts dels que es casen no s'estalvien cap pas, encara que faci vint anys que viuen junts.
Amb els anys valoro més els rituals, que potser de vegades cal simplificar o tornar a omplir de contingut. Està bé poder acompanyar una persona quan se li mor algú significatiu, expressar-li l'estimació i el condol, tornar a reunió una gent que només el difunt és capaç de convocar en aquella composició. Quan passa amb algú molt proper, hi ha moltes ocasions de fer-ho. Quan passa amb algú més distant, la trobada al tanatori ho fa més fàcil.
El segon ritual d'avui ha estat més lleuger: el Concert des de Viena. Fa gràcia veure com es van repetint els gestos: comença el Danubi Blau, s'interromp amb aplaudiments, discurset del director (aquest any d'una persona tan significativa com Daniel Baremboim en relació al conflicte de l'Orient Mitjà), Danubi de nou i Marxa Radetzky... Cada any el mateix, però cada any amb emoció.

Mercè Solé