Rituals


Aquest any 2009, ja en porto almenys dos. Aquest matí he començat el dia amb l'enterrament de la Carme, la mare d'una bona amiga i veïna de casa, al Poblenou, durant, almenys, trenta anys. Era una dona amb una gran vitalitat i senzillesa. Ha estat ocasió de retrobament emotiu amb veïns de l'escala als quals feia sis o set anys que no veia. Són els que m'han vist créixer, els de tota la vida: la Rossita de l'octau, el Sr. Pla, el Sr. Rodríguez i la seva dona..., els veïns del quart. el Joan, del davant de casa. Alguns absents per malaltia o perquè han anat a viure amb els fills perquè ja no podien estar sols. Certament avui em sento una mica enyorada del Poblenou i de la seva gent. Els veïns més joves, no els conec. Em diuen els altres, però, que les relacions de veïnat són molt menys intenses en general.
Comentàvem amb alguns assistents que els enterraments són ja l'únic acte ritual social que continua convocant-se de forma continuada ara que hi ha menys casaments, escasses comunions i pràcticament cap bateig. Amb alguna gent ja només ens veiem en els funerals. Em pregunto per què els joves no es casen. No sembla que sigui una rebel·lió contra el sistema, perquè de fet penso que fa anys que el matrimoni ha perdut molt de control social, i a més a més es pot desfer. Tampoc no cal fer cap ostentació. Alguns kumbaiàs hem celebrat el casament en una casa de colònies, però hi ha fòrmules encara més senzilles. Potser fa nosa la gent que no és de la pròpia colla -aquells familiars o amics dels pares que no sempre sentim com a propis? La por al compromís valdria com a argument si la gent no tingués fills. Quan en comença a tenir, amb papers o sense, el compromís, si més no amb el nadó, hi és. En fi, cada generació té el seu punt de vista, que cal respectar. I hi ha punts de retorn. Fa trenta anys semblava que els rituals "civils" de casament s'haguessin esgotat (el vestit, l'acompanyament de la núvia, el pastís, els restaurants cars...) i ara, poca gent es casa, però molts dels que es casen no s'estalvien cap pas, encara que faci vint anys que viuen junts.
Amb els anys valoro més els rituals, que potser de vegades cal simplificar o tornar a omplir de contingut. Està bé poder acompanyar una persona quan se li mor algú significatiu, expressar-li l'estimació i el condol, tornar a reunió una gent que només el difunt és capaç de convocar en aquella composició. Quan passa amb algú molt proper, hi ha moltes ocasions de fer-ho. Quan passa amb algú més distant, la trobada al tanatori ho fa més fàcil.
El segon ritual d'avui ha estat més lleuger: el Concert des de Viena. Fa gràcia veure com es van repetint els gestos: comença el Danubi Blau, s'interromp amb aplaudiments, discurset del director (aquest any d'una persona tan significativa com Daniel Baremboim en relació al conflicte de l'Orient Mitjà), Danubi de nou i Marxa Radetzky... Cada any el mateix, però cada any amb emoció.
Mercè Solé

Comentaris